Amb l’arribada del bon temps s’inicien els concerts estiuencs en els llocs més inversemblants per escoltar música en unes condicions acústiques deplorables amb l’ajuda de carpes de tota mena i condició i això si, amb la deguda amplificació per tal de que el públic poc exigent pugui gaudir a través d’una pantalla gegantina i un equip d’amplificació imponent en un dels nombrosíssims marcs incomparables disponibles i possibles, a una orquestra  i un director de renom, acompanyat per algun divo o diva, un reguitzell de les peces de sempre.

És tracta òbviament de concerts destinats a la venda posterior en format DVD i que com a tal no tenen cap interès artístic i són l’exponent més clar de la vulgarització del fet musical que molts em direu que apropen el gènere a les persones poc habituals i que jo us diré que aquesta teoria no la compro, ja sóc massa gran per fer-me l’ingenu.

En aquesta ocasió anem al magnífic parc al davant del Palau de Schönbrunn (Viena) per celebrar a 31 de maig un Sommernachtskonzert, és a dir a més d’un mes i mig de l’entrada de l’estiu i per tant em plena primavera celebrem una nit d’estiu, amb manteta i fulard. Què els costava dir Frühlingsnachtkonzert?.

Els protagonistes la Wiener Philharmoniker sota la direcció de Valery Gergiev i amb la participació de la soprano Anna Netrebko, ens ofereixen un programa d’àries i fragments orquestrals d’òpera d’interès relatiu,

El concert s’inicia amb un atemptat a Rossini, retallant una de les obertures més magnífiques, la de Guillaume Tell i deixant només el galop final, no fos cas que la multitud congregada davant de la carpa transparent de metacrilat que deixa veure la façana del Palau, s’avorrís i per tant només deixant la part més coneguda i animada. lamentable concessió que un mestre com Gergiev no hauria de permetre encara que els directors de màrqueting de la DG ho aconsellin.

Tot seguit i de manera incomprensible insisteixen amb una altra obertura operística, ara la inefable de La Forza del Destino, que donarà pas a una radiant Netrebko cantant “Io son l’umille ancella” d’Adriana Lecouvreur, sense deixar especial relleu si no fos per una demostració de fiato al final que en cap cas m’ha fet oblidar les grans versions prou conegudes per tothom.

La diva se suposa que cansada després d’una intervenció de pocs minuts torna a deixar el protagonisme a la Wiener Philharmoniker que toca de manera tan esplèndida com rutinària el famós intermezzo de Cavalleria Rusticana i per si no n’hi havia prou, segueix amb la marxa triomfal d’Aida i el ballet. Tot molt arriscat com veureu.

La diva encara no retorna qui sap si esgotada per la primera intervenció necessita recuperar el fiato i per tant l’orquestra abandona l’òpera per oferir-nos dos fragments de ballet: La dansa napolitana del llac dels cignes i el fragment Capulet i Montescs del fabulós Romeu i Julieta de Prokofiev.

Retorna la diva ara vestida de vídua alegre, després del blanc nuclear de la presentació, per cantar “Visi d’arte” de Tosca de manera correcta, sense més. Marxa la soprano i l’orquestra interpreta el intermezzo de Manon Lescaut en una coherència estilística  sense precedents, que donarà pas de manera agosarada a una altra intervenció de Netrebko que ara interpreta amb un altre vestit, florejat i primaveral, no sigui pas dit que el seu armari no és variat, ric i el més lluït del panorama sopranil de l’actualitat, l’ària de Nedda “Stridono lassú”, i malgrat que tampoc sigui la versió més extraordinària que haureu escoltat, però potser si la millor de les tres, ofereix sense que el públic gaire entusiasmat ho demani, el “O mio babbino caro”, com no podia ser d’altre manera en un concert amb tants riscs.

L’orquestra dirigida per Gergiev interpreta en el bloc final del concert televisat la marxa florentina de  Julius Fucik i el Wiener Blut de Strauss, en mig d’imatges nocturnes de la fotogènica i imperial Viena. Tot molt bonic

Podria ser que el que va oferir la televisió austríaca, que és el que comento, fos un extracte i que en la versió a la venda hi hagi més coses, coses que estic segur que tampoc faran més atractiu un concert de pa sucat amb oli, però això sí,embolcallat en una capsa de regal molt aparatosa i amb una gran llassada.

Què poc m’interessa aquesta manera de divulgar la música. La Wiener Philharmoniker ven el producte com un afegitó al mític concert de cap d’any, amb un director d’imatges que vesteix les peces orquestrals amb boniques postals de la tradició més rància. La bellesa i la música es mereixen quelcom més i vosaltres també, però de ben segur aquest apunt serà més ben rebut que el darrer on us vaig parlar del que segurament serà el millor esdeveniment operístic de l’any 2018, l’estrena de la nova òpera de Benjamin.

– Gioacchino Rossini: Ouvertüre zur Oper “Guillaume Tell”, Finale
– Giuseppe Verdi: Ouvertüre zur Oper “La forza del destino”
– Francesco Cilea: Io son l’umile ancella, Arie aus der Oper “Adriana Lecouvreur”
– Pietro Mascagni: Intermezzo aus der Oper “Cavalleria rusticana”
– Giuseppe Verdi: Triumphmarsch und Ballettmusik aus der Oper “Aida”
– Piotr Illítx Txaikowski: Neapolitanischer Tanz aus dem Ballett “Schwanensee”
– Sergei Prokofiev: Montagues und Capulets aus dem Ballett “Romeo und Julia” Suite Nr. 2/1, op. 64b
– Giacomo Puccini:
Vissi d’arte, vissi d’amore, Arie aus der Oper “Tosca”
Intermezzo aus der Oper “Manon Lescaut”
– Ruggero Leoncavallo: Stridono lassú, Arie aus der Oper “Pagliacci”
– Giacomo Puccini: “O mio babbino caro” aus “Gianni Schicchi”
– Julius Fucik: Florentiner Marsch, op. 214
– Johan Strauss: Wiener Blutvals op 354

Anna Netrebko (Soprano)
Wiener Philharmoniker
Director musical: Valery Gergiev

Schönbrunn, Viena 31 de maig de 2018