Fotografia Ken Howard/MET Opera

Ahir va tenir lloc la primera transmissió cinematogràfica de la temporada del MET de l’any 2019 i va ser una representació d’alçada, de les que s’esperen sempre del MET, res a veure amb el penós Otello que feia una setmana es va retransmetre per ràdio o res a veure amb l’Aida que vàrem veure l’octubre passat, amb les mateixes protagonistes femenines que ahir. Ahir varem gaudir d’Adriana Lecouvreur, l’excel·lent òpera de Francesco Cilea.

Excel·lent direcció de Gianandrea Noseda, que va saber dotar de personalitat, dramatisme i refinament, l’elaborada orquestració de Cilea, fent més passadors els moments de farciment que alenteixen l’acció dramàtica i sobretot acompanyant amb tensió els inspirats moments de la partitura. L’orquestra del MET va estar a l’alçada que ens té acostumats amb aquest so tan càlid que la caracteritza i aquesta flexibilitat i ductilitat que el mateix Noseda va lloar en l’entrevista del darrer entreacte. El cor és anecdòtic en aquesta òpera.

L’Adriana necessita tres grans cantants i tres grans veus, que omplin i sedueixin. Ahir sobre l’escenari del MET no hi ha dubte que teníem tres dels més grans cantants de l’actualitat, Anna Netrebko, Piotr Beczala i Anita Rachvelishvili, tres grans veus que deixen satisfets no només al condescendent, agraït i poc exigent públic del MET si no a tots els que segurament estàvem al davant de les pantalles dels milers de cinemes que retransmetien l’òpera. Altra cosa és que alguna d’aquestes grans veus de grans cantants m’acabin satisfent en a mi, i això és el que intentaré explicar.

La categoria vocal d’Anna Netrebko està fora de tot dubte. Poques veus hi ha hagut tan generoses, belles i capaces en els darrers anys, però en a mi cada vegada m’agrada menys perquè la seva implicació és poc natural, perquè no és distingida i  perquè podent fer-ho bé i amb classe, es queda a mig camí i de manera massa grollera. Quan ella va enlluernar a tot el món amb la seva prodigiosa veu, era una soprano de cant espontani, natural, gens artificiós, amb una emissió clara, lluminosa i guspirejant, ara de tots allò tan arrauxat i d’entusiasme contagiós no queda res. D’acord que els cantants i les veus evolucionen i maduren, però amb Netrebko això es produeix sota una mena d’artificiositat que m’avorreix. No m’interessa el seu cant, no me la crec, no m’emociona i això que ho té tot per fer-ho, però crec que no s’acaba d’implicar i sobretot m’exaspera que fingeixi tant la veu, que canvií tant de color, que emmascari la zona greu exagerant uns greus que no calen per dotar de més cos i dramatisme a la interpretació. Desmereix tant! Ella podria encisar-nos amb la veu encara sana i poderosa que té, perquè quan no fingeix és extraordinària, flueix amb llibertat i lluminositat, però s’ha encaparrat en voler ser la dramàtica o la soprano assoluta de l’actualitat i esguerra el que podria ser una Adriana espectacular. Olivero és un cas a banda perquè guanyava a l’auditori per la seva intensitat dramàtica més que no pas per la seducció vocal, però Tebaldi, Kabaivanska, Scotto, Caballé o Freni, amb veus de soprano lírica pura i en algun cas molt menys poderoses que Netrebko van triomfar en aquest rol sense necessitat d’exagerar com ella o voler semblar dramàtiques que tampoc cal per un rol més de dir i seduir que no pas d’exigències extremes.

De tant en tant Netrebko demostrava que podia ser una gran Adriana, de fet pot ser una gran en moltíssims rols, però no n’hi ha prou amb fer molt de teatre, crec que a l’òpera com més natural és el cant, més convincent és la interpretació i la majoria de moments, també en les grans àries, ella només busca l’efecte. Ni en “Io son l’umille ancella” de l’entrada, em va semblar el suficientment “umille” per seduir des de la senzillesa o la seducció d’un cant molt més eteri, ni el “Poveri fiori” va colpir perquè es va exagerar. Va tenir moments esplèndids, òbviament, demostracions poderoses de recursos i de tècnica, que utilitza de manera anàrquica o discontinua, però sobretot el que resta versemblança es aquesta mania de falsejar la veu en la zona greu, L’òpera té algun moment que la protagonista pot caure en el gran guinyol al final del segon acte amb l’intens duo amb la princesa, en el monòleg de Fedra del tercer o el fina, de tots tres en el que em va convèncer més va ser en la mort, els altres dos estava massa captivat amb Anita Rachvelishvili i Netrebko em va semblar poc distingida i sense la grandesa tràgica que les sopranos esmentades més amunt transmetien.

La mezzosoprano Anita Rachvelishvili està en un moment dolç i espectacular. La gran diferencia entre les dues Anna és que una canta amb el cor i l’altra només recorda que té cor de tant en tant. La Bouillon de la mezzosoprano georgiana és tota passional, intensa i desbocada de sentiments, amb una veu poderosa i espectacular en tot el registre indiscutible. No estem davant d’una soprano curta, ella posseeix una veritable veu de mezzosoprano amb una zona greu plena i un centre i zona aguda generoses, expansives i abassegadores. El cant és sincer, extravertit, variat i no especula mai, per tant no tan sols convenç si no que atrapa i entusiasme. És precisament això el que trobo a faltar massa sovint en els escenaris operístics. Ella té sortosament allò que caracteritzava als cantants dels anys enyorats: personalitat, talent, veu ganes d’agradar. És clar es menja a tothom. Fabulosa!

El tenor Piotr Beczala també està en un moment vocal gloriós. Poc a poc s’ha anat guanyant l’admiració i l’estima de tothom. Ell estava sempre al darrera dels altres tenors que semblaven menjar-se el món (Villazón i Kaufmann) i amb constància i fent les coses més ben fetes que els altres dos, ha anat trobant el seu moment i l’ample repertori de tenor líric, sense aventurar-se en altres rols que el perjudiquessin, està consolidant al polonès com el tenor líric més segur i valuós del moment. Possiblement el número 1. La veu és ferma, no hi ha signes de fatiga, ha guanyat molt en fraseig i intensitat, és generós, amb un cant expansiu és elegant, mai és groller en l’emissió de les vocals conflictives, no obra ni exagera les notes per semblar un spinto o un dramàtic. És el tenor líric per excel·lència i passats els 50 anys no mostra signes de desgast i feblesa vocal. Bravo.

No m’agrada Ambrogio Maestri, no és cap secret. És veritat que té una bonhomia que el caracteritza, però crec que aquesta personalitat i el seu físic el condicionant de tan manera que no és capaç d’atorgar dramàticament versemblança als personatges que interpreta. Michonet no pot ser con un Fra Melitone, que és el em semblava ahir el baríton de Pavia. Un director d’escena de la Comedie hauria de tenir una distinció i categoria que la interpretació de Maestri no sap atorgar. Vocalment no hi hauria res a dir, no és una veu excepcional, però si sabés dotar expressivament les seves interpretacions amb el caràcter degut, segurament trauria més partit, però és pla com actor i frasejant.

Ja en rols menors em va semblar excel·lent Maurizio Muraro (Bouillon) i el quartet, dramàticament exasperant, dels membres de la Comedie (Sarah Joy Miller, Samantha Hankey,Tony Stevenson i Patrick Carfizzi), mentre que l’abat Chazeil del tenor Carlo Bosi em va irritar una mica amb l’emissió de veu i timbre excessivament caricaturesc.

L’escena del judici de Paris va estar ben representada i ballada, sense excessives complicacions. Sempre m’ha semblat una escena de farciment prescindible.

La producció de McVicar, coproduïda pel Liceu entre altres grans teatres, ja va ser admirada a Barcelona. Fa molt de goig i ja està pensada per agradar. Assoleix bé el seus objectius i és impossible que molesti a ningú. Forma part del McVicar domesticat que ha deixat enrere visions més crítiques i estimulants, segurament per obtenir més redits econòmics. Res a dir l’argument, Adriana Lecouvreur tampoc em sembla que doni peu a dramatúrgies trencadores i psicoanalitzants.

Una de les millors funcions del MET 2018/2019 al cinema fins ara.      

Francesco Cilea
ADRIANA LECOUVREUR
Òpera en quatre actes llibret de Arturo Colautti, Eugene Scribe, Ernest Legouve, Tony Stevenson i Patrick Carfizzi) 

Adriana Lecouvreur……Anna Netrebko
Maurizio…………….Piotr Beczala
Princess di Bouillon….Anita Rachvelishvili
Michonnet……………Ambrogio Maestri
Bouillon…………….Maurizio Muraro
Abbé………………..Carlo Bosi
Jouvenot…………….Sarah Joy Miller
Dangeville…………..Samantha Hankey
Poisson……………..Tony Stevenson
Quinault…………….Patrick Carfizzi
Major-domo…………..Christian Rozakis
Chambermaid………….Anne Dyas
Duclos………………Snezhana Chernova
Pantalone……………Bill Corry

Act III Ballet: Judgement of Paris
Paris……………….Kfir Danieli
Shepherdesses………..Jennifer Cadden, Cara Seymour
Mercury……………..Bradley Shelver
Jupiter……………..Arthur Lazalde
Juno………………..Erin Monteleone
Venus……………….Cajai Fellows Johnson
Minerva……………..Sarah Kay Marchetti
Discor………………Maria Phegan

Chorus and Orchester Metropolitan Opera House
Director musical……………Gianandrea Noseda

Director d’escena…………..David McVicar
Escenografia…………Charles Edwards
Disseny de vestuari……..Brigitte Reiffenstuel
Disseny de llums…….Adam Silvermann
Coreografia………..Andrew George

Metropolitan Opera House, New York 12 de gener de 2019