Matthew Polenzani i Elmina Hasan a Werther, Gran Teatre del Liceu. Producció Christof Loy. Fotografia de Sergi Panizo, gentilesa del departament de premsa del GTL
És ben curiós com un cantant, un únic cantant, pugui fer canviar tota una producció i això és el que m’ha semblat el Werther del segon repartiment. En conjunt un bon Werther i malgrat les coincidències amb el primer, tota la representació pren un altre alè, és clar que Werther és Werther i malgrat que Charlotte en el tercer acte és el centre dramàtic, qui ho galvanitza tot és el temor, i ahir era Matthew Polenzani, un cantant refinat, d’estil afrancesat i que doble en edat al Xavier Anduaga, el Werther que abans-d’ahir va bisar el “Puorquoi me réveiller” davant l’eufòria provocada per la interpretació del tenor basc.
Polenzani té moltes coses a favor per convèncer com a Werther, el seu francès és idiomàtic, així com el seu estil, amb reguladors, sons apianats i amb aquella sonoritat de màscara que tant identificaven al mestre Kraus, per no dir directament els sons nasals i aflautats que recorden la bella i vella escola de cant francès. La seva interpretació és intensa, però quan s’està a punt de fer seixanta anys la veu no pot sonar mai juvenil i a Polenzani l’enlletgeix un cert vibrato i alguns fortes una mica descontrolats que no tenen res a veure amb les magnífiques i adequades mitges veus que és capaç de deixar flotant. El timbre no és bonic i, per tant, ha de convèncer amb el cant i ho fa, però no sempre encerta en una línia homogènia. El físic no l’acompanya per mostrar la joventut del poeta tòxic (adjectiu de l’amic Rai que comparteixo absolutament) i fins i tot el vestuari que utilitza és diferent del del tenor basc. Tota l’escena de l’agonia del quart acte, que la canta molt ajustada i amb sentiment, interpretada ha estat decebedora i diria que ridícula, dubto que Loy l’aprovés, ja que talment sembla més agònica Charlotte que ell i aquestes “petites coses” fan que sent una bona representació no m’hagi acabat d’emocionar en cap moment. És inevitable comparar, però sobretot cal parlar de la importància d’una veu seductora, de color homogeni i sense límits en la zona aguda, perquè això i la joventut esclatant, amb una línia de cant excel·lent, fan la resta i sedueix al públic. Polenzani diu molt millor, sap, perquè porta molts Werther a l’esquena, cada inflexió, cada accent, cada paraula i el sentiment que porta al darrere, però la veu, el timbre i el so no sedueixen, no enamoren, no trasbalsen o no creen la màgia que Anduaga tot i estar aprenent les primeres lliçons, la nota ja sigui de notable alt i tots sabem i esperem l’excel·lent que no trigarà a arribar.
I si Werther no galvanitza a la resta, es fa difícil superar el llistó de la correcció. La mezzosoprano del Azerbaitjan, Elmina Hasan té una veu molt més homogènia de color que Kristina Stanek, la Charlotte del primer cast. La veu és bonica més de soprano que de mezzo, diria jo, però ideal pel rol, li manca personalitat dramàtica, sobretot en el tercer acte, el seu acte i he trobat a faltar molta química amb Polenzani, Potser la Charlotte és ara per ara, massa rol per a ella o potser necessitava més estímuls. Totes tres àries han estat ben cantades i malgrat que el seu francès no sigui excel·lent, és millor que el de Stanek, però aquella s’implica molt més.
Carlos Daza és un magnífic Albert, tant vocalment, com dramàticament, fa tot un personatge, molt ben delineat i molt més creïble que el jove i inadequat Oller del primer cast. Ja us vaig dir a l’altra apunt, que el vaig veure a l’assaig general i em va agradar molt i ahir es va tornar a confirmar. Hauria de sovintejar més les temporades del Liceu.
Excel·lent la Sophie de Leonor Bonilla. Loy en fa tota una recreació d’aquest personatge i Bonilla com Esparza al primer repartiment, aprofiten el regal de manera esplèndida. Vocalment, no té cap problema, és més fa notes precioses, amb un fiato molt ben utilitzat i en pianissimo per acabar la seva ària del tercer acte.
La resta no varien de la funció del primer dia i responen a la perfecció a cadascun dels rols: Stefano Palatchi, Josep Fadó, Enric Marinez-Castignani, Marta Esteban i Cristòfol Romaguera, formen un equip compacte que vesteixen amb sobrada i excel·lent professionalitat la proposta de Loy, que els fa treballar amb personatges molt ben delimitats. Només els sis solistes de l’excel·lent Cor Vivaldi canvien, però l’excel·lència continua sent marca de la casa, tant dels solistes com del conjunt intern.
L’orquestra millor que la direcció Nánási, tot i que en aquesta representació m’ha semblat més equilibrada que el primer dia; així i tot, al costat de moments de sonoritat molt ben reeixits n’hi ha d’altres excessius que desequilibren i decauen el conjunt, però en cap cas m’ha semblat que l’orquestra arribés a tapar als cantants com han dit molts.
El públic més aviat distant, només ha reaccionat, com és habitual, després de l’ària del tercer acte del tenor, però sense gaire entusiasme i al final, sense que tampoc les mostres d’aprovació passessin d’alguns discrets bravos i els corresponents i càlids aplaudiments, tothom ha marxat cap a casa. Diria que l’orquestra i Bonilla han estat els més aplaudits.
Dimecres una altra festa grossa, la Semiramide de Rossini i dijous l’apunt. No falrteu a cap de les dues cites.
Descobriu-ne més des de IN FERNEM LAND
Subscribe to get the latest posts sent to your email.
¡Gracias, Joaquim!
A la espera de esa “Semiramide” o, mejor dicho, de su crítica.
Un saludo, infernems.
Leonor
M'agradaM'agrada
No desesperemos y crucemos los dedos a la espera de una retransmisión en diferido, tampoco sería algo anormal.
Ojo, diferido no quiere decir manipulada, como el Liceu + 🫣🙊
M'agradaLiked by 1 person
.Jo només he vist la funció del dia 17 amb Anduaga, l’ orquestra una altra cop passada de decibels tapant els cantants, no m’ agradat la posta d’ escena, ni els decorats, ni la il·luminació, Le Roy converteix Werther primer amb un psicòpata ( Quan se’ n riu de la mort de la mare de Charlotte) i després amb un maltractador ( quan la tira al terra a l’ ària de wherter), ridícul que Que Werther li doni la carta directament a Charlotte i Albert les pistoles a Werther, també que es suïcidi al menjador de casa del batlle, tancant en clau perquè Charlotte no hi entri, encerts veure a Sophie més angoixada que Charlotte i Albert llegint les cartes que Charlotte li ha llençat a terra amb recança, Xavier Anduaga fa un Werther jovenívol amb aguts esclatants, però poc versàtil pel repertori francès, així tots els matisos desaparèixen, no hi han mitges veus, es el contrari del que era Alfredo kraus, o poc apassionat com era el Carreras, hauria de treballar més la dicció i l’ estil del cant francès, depurar les notes mitges fent-les més expressives i menys rutinàries, a veure si millora amb el temps, per primera vegada en molts anys una veritable mezzosoprano pel rol de Charlotte, ja tocava , Stefano Palatchi crec que ja s’ hauria de retirar, a estat un gran referent al Liceu però en aquest moments ja no pot defensar cap paper, L’ Albert de David Oller, aquest senyor s’ ha equivocat de corda no és un baríton, és un tenor.
M'agradaM'agrada
A mi la producció m’agrada, m’interessa i és completament respectuosa. Tot són punts de vista. Jo la vaig gaudir i m’alegro. Tant de bo la direcció musical hagués tingut els mateixos encerts.
M'agradaM'agrada
Gracias Joaquim.
Es curioso lo que indicas de que el vestuario de Polenzan es diferente.
Un saludo.
M'agradaM'agrada
Sí he de triar un d’aquests dos Werthers, sense dubte em quedo amb aquest segon. Em semblen més complementaris que excloents. Jo m’estimo més el Wether més reposat de Polenzani ( que dit sigui de pas entenc perfectament que canviï de vestuari) que no pas el més fresc d’Anduaga bo i entenent perfectament que pel liceu+ hi vagi el basc. En aquesta öpera espero amb candeletes el “un autre son époux!” que requereix més taules que no pas una veu bonica.
M'agradaM'agrada
Werther no es retransmet per Liceu+
M'agradaM'agrada
Ets diferents en el primer acto, porqué Polenzani quedaría ridículo con el original de Ia producción, pero es que el de los otros actos, que parece el mismo, es la manera de lucirlo. Anduaga es un joven poeta romántico y Polenzani un demasiado adulto poeta y te diría que incluso parece un mendigo.
M'agradaM'agrada
estuve la semana pasada viendo este reparto y comparto muy mucho tus opiniones, fundamentalmente en el rol principal: Polenzani si me convenció por su conocimiento, dicción, estilo y matices en su canto, no por su timbre y emsión poco grata y hasta desabrida. ( llevaba una peluca, diria que ridícula ).
Tambien con la joven Hasán, voz que promete mucho pero un poquito destemplada en su linea de canto. Efectivamente, voz de soprano por carencia o justeza de VAR es.
De los demás, bien Bonilla y Daza.
Jueves, iremos al primer cast ( por cierto, me han pasado el audio del bis de Anduaga pasado domingo, repito del bis y no del aria que precedió al bis, y si esto fue un éxito, diria que fue “ hooliganesco” lo que escuché: voz entubada con graves de pecho artificiales y linea de canto en mezzo forte). Ese bis no me gustó casi nada.
M'agradaM'agrada
perdón por el error de tecleo al hablar de Elmina : quería decir carencia o justeza de GRAVES
M'agradaM'agrada
Hasan está en la linea de las sopranos que han interpretado el rol. Victoria, Crespin, Gheorghiu, aunque no sé si en el caso de la rumana, tan solo la gravó o también la cantó en teatro. En cualquier caso La grabación con Alagna es espléndida. Pero a Hasan le falta personalidad dramática para el tercer acto.
M'agradaM'agrada
Vaig veure aquest repartiment el divendres dia 8 de maig i la veritat és que vaig gaudir molt.
El fet de no haver sentit encara a Anduaga ,de veu esclatant, va a favor de valorar-lo de forma més imparcial.(no sentiu mai Davidsen el dia abans que Nylund)
Matthew Polenzani es un gran artista i un boníssim Werther.La seva fonètica correspond molt bé al libretto I el caracter bipolar del personage està perfectament dibuixat amb una perfecta transició del pianíssim al Forte.
Elimina Hasan té una musicalitat exquisida i el seu físic ens fa entendre a la perfecció la rendició amorosa de Werther Molt be la resta del repartiment I inspiradíssims orquestra I director
M'agradaM'agrada
A Anduaga penso que encara li falta una mica per poder comparar-lo amb Davidsen.
M'agradaLiked by 1 person
Ostres, he escrit aquest matí i ara veig que no s’ha publicat el comentari…
En fi, vaig passar una bona tarda ahir al teatre i m’alegro d’haver pogut coincidir amb tu i comentar-ho de primera mà.
Penso que aquestes funcions els casts estan més equilibrats que a l’anterior producció. El que té de jove i empenta un, l’altre ho té d’experiència en el personatge. Polenzani va tenir moments brillants… En d’altres, l’instrument no li va acabar de respondre (ai les dues primeres frases!), i sempre condicionat per aquest vibrat que de vegades dificulta fins i tot saber quina nota està cantant.
Per logística familiar no crec que hi torni… Si Anduaga fos “EL” Werther referencial m’ho intentaria muntar, però pel que he escoltat tant per ràdio com per vídeos que ha publicat el mateix teatre no em motiva prou. La seva trempera i envejable joventut vocal no acaben de ser prou reclam, per mi, i dubto que em fes oblidar Beczala… (No em salteu al coll els fanàtics de Kraus, l’any 92 jo tenia 3 o 4 anys)
Una abraçada!
M'agradaM'agrada
Gràcies, Rai.
Ja en vàrem parlar ahir. Tinc un encàrrec pendent que tan aviat pugui te l’envio 😉
L’any 92 en Kraus ja no lluïa, no t’amoïnis, entenc que en Beczala sigui la teva referència i també entenc que t’agradi més que els dos d’aquest any, a mi també.
Llàstima que en Carreras no el va fer mai al Liceu. Era un gran Werther, ja ho sentiràs 😉
M'agradaLiked by 1 person
Home, només aclarat qje quan parlo de que la meva referència és Beczala és perquè és la que tinc al teatre.
A Anduaga l’he escoltat per la ràdio i tampoc m’arriba com el que he pogut sentir en gravacions de Werthers recents com Beczala, Kaufmann o Alagna. Per descomptat, tampoc m’arriba com el de Kraus ni com el de Carreras…
M'agradaM'agrada
La teva referència polonesa és indiscutible.
M'agradaM'agrada
Avui hi he anat i m’he avorrit com una ostra. A diferència de tu, és dels massenets que menys m’agraden. També trobo que el mestre Nánási és un plom que no fa que la partitura brilli. Go home! 😆
Això sí, l’orquestra l’he trobat excel.lent, lluny de les pífies i el so brut de la Semiramide.
M’he decidit pel segon repartiment perquè del primer ja en vaig tenir prou amb una estona a la ràdio. Aquella manera de cridar l’òpera francesa no fa per mi…
M'agradaM'agrada
Si no t’agrada Werther, és normal que t’hagis avorrit com una ostra amb el segon repartiment.
M'agradaM'agrada
Gràcies pels quatre apunts wertherians, Joaquim!
Totalment d’acord amb tu que tots el que vam veure els dos repartiments acabem comparant Anduaga amb Polenzani i prou. Les quatres protagonistes femenines em van agradar totes. No tic la subtilesa crítica per comprendre quina m’agradaria més si es moguessin d’un repartiment a l’altre.
Quant als protagonistes, consti que sóc un aficionat de Anduaga. Segur que té la veu de tenor més bonica que hagi pogut escoltar en viu fins ara. Quasi assoleix reconciliar-me amb la corda, que sempre he estimat poc; més encara amb els rols belcantistes. A més, és un jove que ve de a prop, que sembla tenir una bona relació amb el Liceu, que em resulta simpàtic en les entrevistes que he vist o llegit. Doncs encantat que el seu Werther hagi tingut un gran èxit amb el públic i la crítica.
Tot i això, la meva preferència personal per al de Polenzani és indiscutible. Clar que la veu és lluny de ser bonica i seductora com la de Anduaga. Al contrari, segur que els més entesos en podeu catalogar les limitacions, que no em semblen massa greus però m’adono jo també que existeixen. D’altra banda, la seva interpretació i el seu sentiment es queden en un nivell molt superior. Cadascú en treu el seu balanç: el meu és l’exacte contrari del teu.
La meravellosa veu i la gran tècnica de Anduaga, que em revelen el sentit d’un rol belcantista com Elvino, mai no em van commoure ni trasbalsar en aquest rol romàntic. Suposo que el seu “Pourquoi me réveiller?” m’hauria encantat en un concert, però dins de l’òpera arriba massa tard i no és prou per donar sentit al personatge. Com a molt, el seu poeta tòxic no és un hipersensible enamorat de Charlotte sinó un narcisista enamorat de si mateix que es suïcida perquè se’l noti més.
Polenzani no serà un Werther referencial com Carreras o Kraus, d’acord; però sí que assoleix implicar-me amb el rol i amb la òpera. Si més no algun passatge del seu “Un autre son époux!” me’l recordaré. En canvi, la veu seductora i la línia de cant excel·lent de Anduaga les recordava ja, i el seu Werther no em deixarà cap nou record.
Espero que els més entesos que l’aprecieu molt més que jo sigueu com els crítics enològics, que tasten un gran vi acabat d’embotellar i puntuen ja el que hi veuen venir després de una dotzena d’anys de maduració. És clar que Anduaga encara pot adquirir tot el que té Polenzani, i més, i convertir-se en el Werther de referència del segle XXI. Tant de bo ho faci i jo el pugui tornar a escoltar en aquell moment!
M'agradaM'agrada
De moment, benvolgut, el Werther de refrència del XXI, per a mi és Benjamin Bernheim i de moment, brilla per la seva absència a la casa.
M'agradaM'agrada