
Aida, segona escena de l’acte segon, segons la producció de Shirin Neshat amb Piotr Beczala, Giorgi Manoshvili, George Andguladze, Ksenia Dusnikova, Ludovic Tézier i Anna Pirozzi,. Fotografia de Sergi Panizo, gentilesa del departament de premsa del Gran Teatre del Liceu
Aida, una òpera de veus, però no només, ha tingut en la funció d’ahir 6 d’octubre, l’elenc més cohesionat, malgrat que els resultats no fossin tan extraordinaris com jo esperava.
Anna Pirozzi és una soprano lírica spinto d’estil verdià canònic, però que com tantes col·legues d’abans i d’ara, com segurament de demà, canta un repertori de soprano dramàtica que ha alterat certes notes del seu ampli i poderós registre, fet que motiva, que en els moments en què una Aida ha, no tan sols d’apianar, sinó emetre la nota més compromesa de la partitura (un Do) en pianissimo, no sigui capaç de fer-ho i emeti en el seu lloc, una canonada. Tres notes no del tot encertades en tota una òpera d’exigència màxima per a la soprano, no poden ser definitives per desmerèixer una interpretació notable, amb moments gloriosos que amb altres millorables, conformen aquest notable, però no l’excel·lència. En el seu haver ho té quasi tot. Un fraseig magnífic amb una dicció claríssima, un cant legato, una homogeneïtat de color en tot el seu registre que ja voldria Netrebko, i una distinció especial en l’adequació dramàtica que fa que la seva Aida sigui, sobretot en els dos primers actes, de manual. Després del tercet de la primera escena canta magníficament el “Ritorna vincitor” i en el duo amb Amneris dona magnífica rèplica al poder vocal de la seva rival, amb un “Numi pietà” perfectament controlat. En tota l’escena del triomf ha estat poderosa, controlant intensitats i mostrant la seva categoria. Però per Aida els dos primers actes han de ser un “escalfament” per fer front al tercer, tot un tour de force, on a banda de demostrar tot el que ja ha demostrat en els dos primers actes, ha d’oferir una varietat expressiva i un domini del so, que la faci capaç d’abraçar des dels moments més intensos als més dolços, amb un control del cant piano i les notes en emissió etèria quasi sobrenatural, que facin de “O patria mia” amb les delicades frases, en especial de “o cieli azzurri” un prodigi sonor que Pirozzi, segurament perquè Turandot, Abigaille o Gioconda, i una agenda excessivament farcida, passen factura a veus com la seva, no dramàtiques. És una llàstima perquè el “descontrol” es produeix en tres notes, una al concertant del segon acte, que si s’ataca en pianíssim esdevé un moment catàrtic, una altra, com a mínim en l’ària esmentada del tercer acte, per deixar suspesa en l’aire tota una, per altra banda, magnífica interpretació, i l’altre per apianar-la adequadament en l’escena de la tomba. Ella no ha arriscat possiblement perquè de fer-ho hauria esgarrat més la interpretació, que emeten un forte absolutament fora de lloc. Aquelles tres notes inoblidables, màgiques de Netrebko que valen tota una representació, en el cant de Pirozzi la ferien imbatible. M’ha agradat?, sí, hauria volgut més?, també.
Només sentir “La sacra Iside consultasti?” en la veu pura, claríssima i ferma de Piotr Beczala, tot just després de la primera intervenció de Ramfis acabat el preludi inicial, s’ha produït una connexió immediata entre el cantant, el personatge i el públic. El tenor polonès a punt de fer seixanta anys (28 de desembre) està potser en el millor moment de la seva carrera, amb una veu sòlida, de color radiant i lluminós de tenor líric pur, però amb un cos que li permet fer front sense forçar, frases més centrals i fins i tot greus, sense desaparèixer. El fraseig és elegantíssim i previ al dolcíssim atac de “Celeste Aida”, canta un recitatiu “Se quel guerriero Io fossi” absolutament segur i expressiu. A l’ària que canta amb una delicadesa alhora que fermesa envejable, fa molt de goig i acaba com Verdi volia, amb un “Vicino al sol” apianat (ell fa més falset que piano) i “perdendosi”, cosa que exaspera als pinyolaires i potser per això no s’ha ensorrat el teatre en acabar, com es mereixia. Tant se val, la demostració que fa en tota l’obra de domini del cant en un rol que en principi no semblava per a ell, és prodigiosa. Està heroic quan cal, romàntic i desesperat en un tercer acte per emmarcar i en el duo amb Amneris mostra una fortalesa que sense abandonar la veu lírica que el caracteritza, omple les frases més amples i dramàtiques amb total solvència sense forcar o falsejar el so. Deu ser el millor Radamès de l’actualitat i no s’aprecia cap desgast vocal, ni molt menys el pas dels anys. Absolutament magistral. Quina classe!
La mezzosoprano russa Ksenia Dudnikova, que la temporada passada va cantar una notable Laura de La Gioconda, ha estat una de les tres Amneris programades enguany. És jove i ha de millorar el control de la seva poderosa veu. La veu és bonica, el fraseig, quan no l’exagera, és elegant, i el registre ampli i seductor, com demostra a la seva sortida i en el gran duo amb Aida; ara bé, quan arriba el gran moment del quart acte, caldria que no forces tant els greus i que millores el control de respiració i la regulació de l’aire, perquè sovint es queda sense fiato, per culpa d’una administració crec que defectuosa de la respiració. Els aguts poderosos a vegades voregen la molèstia. Són algunes “petites” coses que de millorar-se la faran una cantant excepcional, és a temps de fer-ho. De les tres, òbviament és la millor, tot i que caldria que es fixés en algunes coses d’expressivitat dramàtica de la seva compatriota Semenchuk.
Quan Amonasro el canta un baríton de la categoria de Ludovic Tézier, el rol pren l’autèntica notorietat malgrat la brevetat de la seva partitura. En el segon acte després d’imposar personalitat “Quest’assissa ch’io vesto vi dica” ha estat imponent mentre que a “Ma tu, Re, tu signore posente” ha fet un magnífic canvi dramàtic acompanyat d’una elegància en el fraseig, admirable. Amonasro no només ha de tenir veu imponent, ha de cantar amb estil i també sentiment. El mateix succeeix en el dramàtic duo amb Aida, el “Pensa che un popolo” ha de fer girar com un mitjó a la seva filla i ell ho diu de manera admirable.
He trobat insuficient el Ramfis de Giorgi Manoshvili, pel seus greus inexistents i la resta de rols ja han estat comentats en el segon apunt dedicat a les representacions del Liceu. Si bé tant el Rei de George Andguladze no ha millorat la discreta actuació malgrat la veu sonora, com el missatger de Moisés Marín i la sacerdotessa de Carmen Buendia han complert en el seus rols amb les característiques ja esmentades.
Dels tres dies oficials (no comento mai els assaigs) el Cor és el dia que he trobat, dins la seva solidesa, menys inspirat o conjuntat, que els altres dos, potser comença a notar-se la quantitat de funcions seguides, mentre que l’orquestra dirigida pel mestre Antonello Manacorda, sempre amb un so excel·lent, denota la manca de tensió dramàtica d’alguns moments inexplicables del mestre, com el duo d’Aida i Amneris, amb uns silencis i lentituds inexplicables, al costat d’altres d’una brillantor molt, potser massa, espectacular.
Abans de repetir el text sobre la producció, exactament igual al dels altres dos apunts amb repartiments diferents, voldria dir que en les transicions entre escenes, el punt més conflictiu de la producció, no s’ha produït cap desori com en altres dies, malgrat que un únic dissident ha fet un sonor crit en el canvi entre el tercer i quart acte, que no ha estat seguit per ningú més. Respecte a les protestes en aquest moment de l’espectacle que jo he tingut la immensa sort de no partir en cap dels dies que he anat, penso que protestar una acció escènica en un moment que darrere l’escenari es produeixen els canvis escenogràfics que també ens farien esperar sense que hi hagués cap mena de divertimento o varietés com als cinemes de repertori dels anys 50, entre pel·lícula i pel·lícula, i quan l’orquestra no toca, són ganes de crear mal ambient i tensionar fins i tot als cantants. No són transicions ben reeixides, estem d’acord, però protestar amb les consegüents contrarèpliques i produir-se una baralla de pati de veïns de la comunitat, grollera, és totalment evitable i si algú vol protestar contra la directora d’escena tampoc hagués pogut perquè el dia de l’estrena va ser privat i desconec si ha sortit a saludar en altres representacions. Val més que els indignats escriguin al teatre i no ocasionin tensions innecessàries i contraproduents pel bon desenvolupament musical i artístic. Les pràctiques tan habituals arreu, sobretot ençà la COVID, de confrontació airada, crispació i mala educació que veiem des de i sobretot els parlaments d’aquí, allà i arreu, a les tertúlies i a les xarxes socials, no haurien de tenir cabuda al Liceu. Ahir, sortosament, el seny va poder més que les baixes passions.
Text publicat prèviament en els apunts dels dies 30 de setembre i 2 d’octubre)
La proposta escènica de l’artista plàstica, més que no pas directora d’escena iraniana Shirin Neshat, estrenada al festival de Salzburg del 2017 (la primera Aida de Netrebko) ha canviat substancialment respecte a la que es va presentar a l’ONP i ara ho fa a Barcelona, que són els dos teatres que han coproduït la revisió del muntatge original. Aquesta revisió ha comportat una radicalització del missatge polític que jo agraeixo, perquè la proposta inicial, és clar que no volia ofendre a ningú i volia mantenir la grandiloqüència de l’Aida de tota la vida amb algunes píndoles d’innovació. També és cert que en aquests nou anys transcorreguts, el món ha empitjorat molt i cal ser més valent si es tracta d’aprofitar l’Aida, per llençar proclames antibel·licistes i contra els fonamentalismes religiosos com s’evidencien molt més clarament en aquesta revisió. Ara bé, en el canvi hi ha coses que s’expliquen millor, altres que queden confoses, altres que són clarament una provocació colpidora (final del segon acte amb la mort dels presoners), altres molt estèticament convincents /escena del judici) i altres absolutament innecessàries, fet que motiva un resultat tot i que millorant la nul·litat salzburguesa, poc satisfactori o si més no, millorable per a una tercera revisió que més valdria que la compressin altres teatres..
S’han canviat moltes coses. El vestuari i caracterització d’Aida, deixant enrere una túnica i sobretot un espectacular tocat i seguint la normativa vigent, s’ha eliminat qualsevol evidència racial fictícia, ara Aida és tan blanca com Amneris si és que aquest rol l’interpreta una cantant de raça blanca. Aida no porta l’espectacular túnica que lluïa a Salzburg i va vestida amb un vestit negre i anodí, igual que totes les presoneres que veurem dalt de l’escenari i en els vídeos que es projectaran en l’espectacular escenografia giratòria. Radamés tampoc canviarà de vestit durant els diferents actes com si succeïa amb Francesco Meli a Salzburg i sempre portarà el mateix uniforme militar no gaire distingit i en el darrer acte deslliurat de graduació. Conserven els dissenys de vestuari els personatges d’Amneris, amb unes magnífiques túniques d’un únic color cadascuna, però que atorguen elegància i distinció a la princesa egípcia, també conserven el vestuari original Ramfis i els sacerdots, com també el Rei i els militars. Les esclaves porten unes túniques més discretes i adients que la lletjor original dels dissenys.
A la nova proposta l’acció s’inicia amb el preludi del primer acte, on veiem els grups que identificaran els personatges i l’acció. S’han eliminat les danses d’uns ballarins amb caps de cabrit que apareixien en el ballet de l’escena triomfal. Aquesta escena ha estat totalment canviada i esdevé la més radicalitzada. Ara és més tètrica i mentre sona la marxa i la música del ballet, es veuen projeccions del maltractament de les tropes egípcies als etíops, mentre el cub on es projecten va girant, com ho feia a Salzburg, però amb un efecte absolutament diferent. Veure el maltractament dels presoners en un vídeo en blanc i negre amb l’escenari en penombra i aquella música tan brillant és un contrast atrevit contra l’statu quo, però no acaba d’encaixar la part visual i auditiva i aquells que creient les proclames publicitàries per portar públic al Liceu es creguin allò de l’espectacularitat que anuncien, sortiran amb la cua entre cames, perquè aquesta producció pot ser moltes coses, però espectacular a lo Cecil B de Mille, no.
Shirin Neshat centra tota la tensió dramàtica en les dues figures femenines, les seves lluites i les seves contradiccions d’amor i fidelitat, ambdues víctimes i ambdues còmplices, això a l’obra original ja hi és, però ara ella ho potencia amb encert, sent tots els personatges masculins, representants del poder, sigui religiós, polític o militar, sent Radamés el més transfigurat en convertint-lo amb un membre completament integrat en la barbàrie, aquí representada amb un ritual discutible sobre el cos d’una cabra a qui dessagna en l’escena del temple del primer acte i després matant a una dona dels presoners quan s’inicia l’escena del triomf. La massacre a trets de metralladora mentre sonen els darrers compassos del concertant final, no pot deixar indiferent a ningú i sabent a quin bàndol juga Radamés, que només es deixarà enredar per l’estratègia d’Aida pressionada per Amonasro en el tercer acte, evidencia aquesta dominació absoluta dels homes davant les dones. Això també s’evidencia en la música del ballet dels esclaus en la cambra d’Amneris, quan en aquesta producció entren uns militars que obliguen a Amneris a vestir-se amb una túnica vermella per a la recepció del triomf. Ella i les seves esclaves en un acte frustrat d’apoderament intenten en un moviment coreogràfic excessivament senzill, enfrontar-se a aquest domini militar, però sucumbeixen. Són petits missatges innovadors i interessants. En el quart acte Radamés assumeix la culpa i en l’escena de la tomba, es veurà als dos amants caminant sense rumb i quasi evitant-se, en un espai immens i buit, que farà que passin molts anys d’agonia abans de quedar-se sense aire i morir.
La idea general em sembla bona, ara bé, per evitar que els canvis d’escena que necessita el cub giratori, un encert de l’escenògraf Christian Schmidt que crea espais molt suggeridors que permeten les projeccions, algunes excel·lents, sobre els murs despullats, es facin massa llargues, Neshat s’ha tret de la màniga unes evolucions en el prosceni, de figures que no venen a reforçar res, que neguitegen i poden, com ja ha passat en alguna representació, no en aquesta que comento tot i que ha estat a punt de succeir, provocar la protesta del públic. Hi ha fins i tot una desfilada que no hem vist en l’escena del triomf, entre el tercer i quart acte, d’uns zombis trets del vídeo de Michael Jackson, que particularment a mi, em sembla tan absurda com la que en la primera part fan uns militars de maniobres, totalment gratuïtes. Abans d’aquest exercici gimnàstic on només hi falta la cabra de legió, a la primera part (l’òpera s’ofereix amb un únic entreacte entre el segon i tercer acte) hi ha una escena llarguíssima d’unes sacerdotesses amb una banda sonora entre enigmàtica i inquietant que em va “agradar” més, potser perquè és la primera, però en realitat tot plegat en lloc de sumar, provoca una desconnexió i irritació que acaba malmeten les bones idees que aporta aquesta revisió.
A la pàgina web de Catalunya Música tindreu la retransmissió d’ahir, disponible durant un any.
Descobriu-ne més des de IN FERNEM LAND
Subscribe to get the latest posts sent to your email.
Tornaré a sentir aquest repartiment, que per a mi és primeríssim, divendres, amb l’únic canvi de Tézier per Enkhbat. Si calgués escollir entre el papa i la mama, hauria fet Tézier, com tu, però per 15 € no hi veig cap necessitat, la veritat.
Per cert, si decideixes invertir-los en una cervesseta i te la fas al Cafè de l’Òpera, crec que des d’allà l’Amonasro s’escoltarà també.
M'agradaM'agrada
🤣🤣🤣🤣🤣🤣
Una veuarra gèlida, però veuarra.
M'agradaM'agrada
Jo no l’he trobat fred en la seva primera funció, ans al contrari: trobo que ens ha ofert un Amonasro poderós i matisat, complementari als altres, primeríssimes opcions també tot i que els seus moviments escènics tenen una certa retirada als que faria en Mario Bros (no en Josep!).
Un encert de la producció, que en deu tenir uns tres més, ha estat anar descobrint al Liceu del recanvi del canvi: els diferents Amonasros, «al quitarse el capuchón».
M'agradaM'agrada
En el fraseig no hi ha emoció, més enllà de l’emoció que provoca una veu enorme i bella, però cal dir i fer sentir i en això ja no estaríem d’acord. Hi ha molts cantants excel·lents que han fet carrera gràcies a veus precioses o enormes, i aquest pot ser un d’ells malgrat que la seva carrera sembla que no acaba de situar-lo al lloc que tots preveiem a la primera escoltada.
M'agradaM'agrada
Soy el. Amonastro primero, y yo el segundo y yo el tercero…. :-p
M'agradaM'agrada
Ahir ho vaig seguir per radio, ja havia vist aquest mateix cast el dia 2 i en general em van agradar més ahir, sobretot Beczala i Pirozzi.
És un repartiment de luxe. Estic molt d’acord amb la teva crítica, però m’hauria agradat alguna funció amb Netrebko I Beczala. Saps el motiu per no fer-los coincidir?
M'agradaM'agrada
Gràcies per comentar, Jordi.
Em penso que la geopolítica, que es diu ara, hi deu tenir alguna cosa a veure, no oblidis que Polònia i Rússia estan tensionades i el suport de Netrebko a Putin ja és un clàssic de l’òpera, amb les conseqüències que s’han derivat en la carrera de la soprano russa. Potser per això ara tindrem més oportunitat de veure-la, ja que hi ha teatres on no és ben rebuda o més ben dit, contractada.
M'agradaM'agrada
Molt d’acord amb tu, Jordi. Jo vaig estar al teatre el divendres 2 i el dimarts 6, i la segona funció em va agradar encara més. Pot ser casualitat, pot ser un rodatge del repartiment (el divendres Beczala acabava d’arribar), pot ser que els cantants estaven encara més motivats perquè sabien que se’ls gravava.
De totes maneres, un repartiment magnífic per a una funció excel·lent. Cap veritable discrepància amb la crítica d’en Joaquim (que com sempre li agraeixo molt), però al final jo seria encara més positiu del que ell em sembla.
Beczala i Tézier referencials: mereixien amb escreix d’anar-hi dues vegades. He tornat a escoltar-los una miqueta a Catalunya Música just retornat a casa. Mai no he estimat massa la veu de tenor en general, i en particular recordo perfectament haver escoltat fa uns anys el mateix Beczala i haver-me quedat bastant fred. Ara però m’estic convertint en un fan seu, ans ja m’he convertit. Encara no he viatjat per escoltar-lo fora de Barcelona, però ja he mirat el seu calendari i m’ho he plantejat.
Pirozzi i Dudnikova no van tenir el mateix nivell estel·lar, però ho van fer més que bé. Dudnikova guanya per golejada el dia dolent de Semenchuk que em va tocar a mi, només faltaria. Pirozzi és perfectament verdiana i voldria que m’agradés encara més del que m’agrada perquè no estic tan segur com en Joaquim que els límits que té siguin culpa seva. El que sense dubte és mèrit seu, i un gran mèrit, són l’estil, el fraseig i la dicció que domina perfectament. (Aquí he d’obrir parèntesi i treure el reclinatori per la dicció de Beczala, que seria impressionant si ell fos italià: hauria pogut transcriure el text sencer del paper de Radamès, concertants inclosos, només escoltant-lo; no estic segur si m’havia passat mai amb cap altre cantant en cap rol). El que li falta a Pirozzi per ser referencial no em semblen tres notes sinó alguna màgia: no em cal que la tingui exactament als aguts apianats on la té Netrebko. Malauradament em temo que Pirozzi senzillament no tingui una veu màgica. Molt injust això dels cantants, als quals l’instrument els el dona la natura i no pas la Steinway & Sons.
La direcció musical de Manacorda em va convèncer. Pot ser qüestió de gusts, o podria ser també que no tinc tants referents com en Joaquim. De totes maneres, em confirmo en la meva opinió que no calia una batuta més famosa, sinó que ell va ser una excel·lent elecció. Llàstima només que se’n vagi tan aviat i deixi dues funcions de Pirozzi, Beczala, Dudnikova i Enkhbat al substitut.
La direcció d’escena de Neshat m’hauria agradat de debò si hagués deixat el silenci als canvis d’escena. Si en aquest silenci hagués fet desfilar encaputxades, militars i zombis, qui ho sap? Potser m’hauria dit alguna cosa més que mirar la resta del públic amb les llums mig enceses com s’acostuma a fer. Però posar-hi sorolls registrats i crits dels soldats em sembla un error i una falta de respecte a Verdi. També em sembla groller i desagradable que el dia 2 alguns assistents hi afegissin els seus propis sorolls i crits; però no els puc condemnar amb la contundència que es mereixerien si haguessin trencat un silenci. Va començar amb sorolls i crits la directora, i ella primera ens ho hauria hagut d’estalviar.
M'agradaM'agrada
Me toca este reparto el día 13, con el cambio de Tézier por el barítono mongol de apellido impronunciable.
Hoy iré al teatro para ver el llamado primer cast con Plonka en lugar de Netrebko.
Por cierto, una vergüenza de la dirección del teatro que en estas próximas funciones, se permitan tener tantas localidades disponibles que lógicamente, con estos abusivos precios, no se van a vender
M'agradaM'agrada
Ayer con un reparto de primerísima categoria, había demasiadas butacas vacías. En las funciones de Netrebko no sucede lo mismo y el reparto es inferior. Cosas de divas y tifosi, supongo.
M'agradaM'agrada
És una llàstima, sí. Suposo que també hi tindrà a veure el fet que a Barcelona hi ha molts russos i no tants polonesos. Les tifoseries són així.
D’altra banda, també és cert que Netrebko va cantar tres funcions públiques i Beczala en canta cinc. Al final és molt possible que més espectadors l’acabin escoltant a ell, com s’ho mereix. Ahir el teatre estava massa buit pel repartiment excel·lent que tenia, però no em semblava tan indigne com per estar un 40% buit.
M'agradaM'agrada
El problema, benvolgut, són 19 Aides, comptant la dels Under. Barcelona, ni cap ciutat operàtica, dona per tant.
M'agradaM'agrada
Les funcions excessives d’Aida haurien hagut de ser 1 exclusiva per als menors de 35 anys + 1 exclusiva per als elegits + 15 normals. Al final la pluja en va eliminar una i quedem amb 16 en total. De totes maneres tens raó: artísticament ja són massa. Potser les ompliria La Scala, que ha exhaurit amb antelació totes les entrades per a 12 funcions de Traviata; però no ho intenta.
Ara bé, em preocupa menys el risc que la direcció del Liceu no sàpiga el que fa, i moltíssim més que ho sàpiga perfectament. El que no calia, com ho sospitàvem i ho vas confirmar, era senzillament el tercer repartiment. S’haurien programat 5 funcions de Beczala, 4 de Netrebko, i una de cada repartiment sense la seva estrella, com sembla que es necessitava.
El problema és que un públic que podria escollir un repartiment de primeríssima se’n va a un altre de tercera. És al teatre que li toca protegir-los de ells mateixos, evitant d’oferir-los el gat que trien quan podrien sense dificultat demanar la llebre del dia següent? Potser sí, però no ho veig absolutament clar.
M'agradaM'agrada
La inauguració privada no és admissible i jo crec que amb 10 o 12 amb dos únics repartiments ja eren suficients per esgotar les localitats de totes elles i encabir tots els abonaments, sense portar cantants innecessaris. Dos repartiments de primeríssima aprofitant les discòrdies geopolítiques, ja anaven bé per diversificar l’oferta, farcir un tercer amb mediocritats ha estat un error, sobretot per a tots aquells abonats que pagant una tarifa excessiva a l’oferta, no han pogut gaudir dels interessants.
M'agradaM'agrada
No arribo a tenir certeses indestructibles com les teves sobre el que sigui inadmissible o erroni, benvolgut Joaquim: potser només perquè sóc menys entès, potser també perquè les consideracions pressupostàries em semblen sempre imprescindibles.
Sense cap dubte la inauguració privada és un malbaratament artístic i a més és antipàtica. Però hem d’entendre les seves raons també. Per al meu pobre enteniment, la qüestió és molt senzilla: quant li fruita aquest esdeveniment antipàtic al departament de mecenatge? Si encara existeix una elite catalana disposada a fer-li donacions al Liceu a canvi de tenir-hi una vetllada de catifa vermella per celebrar-se a si mateixa com a elite, doncs és un bescanvi que em sembla no tan sols acceptable sinó que exitós si la inauguració motiva almenys mig milió en donacions. Al Liceu li vindria molt bé atreure més mecenatge, com el té per exemple el Real.
El tercer repartiment és encara més òbviament defensable com a elecció de show business, malgrat que sigui artísticament innecessari. No és cert que s’hauria pogut senzillament eliminar-lo, reubicar tots els seus assistents als torns dels dos repartiments de primeríssima i així satisfer tothom. Aquest canvi ja haurien pogut fer-ho ells mateixos tots els abonats dels torns P…: el teatre ja no els obliga a res, sinó que permet canviar de torn (i fins i tot de títol) com es vulgui. No ho van fer perquè no ho van voler fer, perquè hi ha un públic al qual li interessa més escollir el seient o la data que no pas els cantants. El teatre tindrà el deure de impedir-los-ho? No ho crec: seria artísticament educatiu, això sí; però em sembla també d’un paternalisme irritant. Perquè no deixar que cadascú es compri el que vol, encara que alguns escollin el gat en lloc de la llebre? Queda per veure si afegir el gat a la carta ajuda prou el taquillatge. Això no ens ho diran mai, però és possible. Tots els costs fixos s’havien ja pagat per a les 10-12 funcions dels repartiments bons, i segur que les mediocritats són més econòmiques que els noms de primeríssima. Potser prou econòmiques com per generar un superàvit omplint només mig teatre.
Ves per on, a mi la funció menys defensable em sembla la pre-inauguració exclusiva per als joves. Cap problema amb els descomptes per cultivar un nou públic, però de debò cal afegir-hi aquesta segregació discriminatòria? De quina manera és menys ofensiva que no pas una funció reservada als homes més alts de 176 cm i les dones més altes de 162 cm, perquè no els doni fàstic a aquesta gent bonica d’haver-se de barrejar amb la majoria del públic massa baixet i no prou atractiu?
M'agradaM'agrada
No, Giacomo, els que trepitgen la catifa i surten a les xarxes no són mecenes, els mecenes i benefactora tenen actes privats, com un recital de Beczala. La inauguració privada no és una qüestió d’entendre-hi i aquest idea reiterada de que jo hi entenc més que tu ja cansa, francament, amb els teus comebtaris llargs i sempre erudits demostres que hi entens tant o més que jo.
Lo del tercer repartiment tampoc t’ho accepto perquè són torns d’abonament, no torns lliures, per tant pot ser que sent abonat t’encolomin una cosa com aquella a preu de primeres figures, no fotis!.
Canviar les localitats per a unes altres significa no poder situar-te en localitats similars i cadascú no es compra el que vol, només el que t’ofereixen i si has de canviar ja no és el mateix i si hi ha diferència de preu la pagues si és més cara, però si és més barata s’ho queden. Et sembla bé?
Lo dels joves té la seva explicació, més que la privada, al cap i a la fi, paguen poc, però paguen i és una «inversió» a llarg termini. Els vips de la inauguració és any rere any, un insult.
M'agradaM'agrada
Pues una vez finalicen las AIDA de esta semana que como dijo Joaquim son 19, prepararos en enero para las BOHEME con 15 o 16 funciones ( 4 Rodolfo, 3 Mimi, 3 Musetta y 3/4 Marcello ), más los ajustes y cambios de cast que pudieran venir y como se adjudiquen en pro o en contra de los diferentes turnos de abono cuyos importe ya se han pagado por adelantado.
M'agradaM'agrada
Em sap molt, però molt greu haver-te quedat molest, Joaquim! Disculpa’m. Ara intentaré no recordar-te que en saps més que jo, tot i que és cert i sovint és important quan no estem d’acord. No dic que en saps més de música en general: els dos en tenim coneixements aprofundits. Hi haurà qüestions de música instrumental en les quals sóc jo el més entès. Però sí que tu en saps més de cant i del Liceu.
Justament, acabes de demostrar un altre cop el teu millor coneixement del Gran Teatre. Des de fora, jo tenia la convicció ingènua que l’antipàtica inauguració privada es faria per als mecenes, sobre tots els convidats de les empreses que patrocinen al teatre, afegint-hi algun personatge que a ells els agrada encontrar per bonic o poderós. Això em semblaria raonable, segons quines donacions pugui atreure. Quan em dius que no, aquesta funció ni tan sols és per als mecenes, no puc no estar d’acord que és una absurditat inacceptable. Quin altre sentit incomprensible tindria segons la direcció?
Pels abonaments, al contrari, em preocupa tornar a molestar-te, però seguiria matisant-ho una mica. Tens tota la raó que la seva flexibilitat no és total com al Palau. D’altra banda, no sé si t’has fixat que el tercer repartiment de mediocritats el van posar només als abonaments PB, PC, PD i PE, o sigui els micro-abonaments de tres òperes populars (Aida, Bohème, Zauberflöte), dos amb un ballet afegit i dos sense. Crec que estem d’acord que aquests micro-abonaments són innecessaris, que n’hi hauria prou (si no massa) amb 9 torns d’abonament normals i doncs com a molt amb 12 funcions d’Aida incloent-hi si cal una funció inaugural especial, una funció exclusiva per als joves, i una fora d’abonament. Si aquests micro-abonaments innecessaris existeixen, però, no em sembla tan injust posar-hi un repartiment que no ens interessa als abonats de 12 espectacles.
M'agradaM'agrada
Mai gosaria posar-me a competir amb ningú per confrontar els meus coneixements amb algú altre, perquè segur que això no porta enlloc, que m’ho diguis sovint per després fer una llarga disquisició, ben fonamentada com són les teves, per dir-me el contrari ho trobo francament innecessari i queda com una frase feta que no es correspon a la veritat.
Tema per a mi, saldat.
Per altra banda, si fas 19 funcions d’Aida, i les de millor repartiment, de llarg, no les omples, tens un problema que cal analitzar i potser aquestes de saldo feien més nosa que servei. Aquesta és la meva conclusió.
A la inauguració pública o privada no baixaré del burro. La Scala està iniciant un desgavell restringint l’entrada a les localitats dels loggionisti a la prima. La diferència amb el Liceu rau en el fet que la prima tothom paga fortunes, paguen l’entrada a preus d’escàndol i ara els directius no volen que les localitats barates, però caríssimes sense visió s’omplin. Aquest és un tema escabrós que portarà problemes, però al Liceu ni això, No entra ningú pagant i entren només els que vol la direcció. Aquesta discriminació en un teatre que encara és públic em sembla inadmissible i no em cansaré de denunciar-ho.
El Liceu públic va desterrar unes pràctiques per treure’s de sobre la taca elitista que sempre ha portat la institució i ara ves per on i sense anestèsia s’ha fet el que ni el Liceu privat havia fet mai. És molt fort!
M'agradaM'agrada
El dia 2 la funció va ser esbroncada als entreactes, crits, proteste, fora “zombis això es l’ Aida”, crec que portar l’ art conceptual a una òpera com és aquesta proposta no acaba d’ encaixar, les contradiccions, la repetició, que el cor es tregui la roba, ja són recursos massa vistos, la desfilada de burkas massa llarg, que Radamés es converteixi amb un assassí, el Liceu no és una sala d’ exposicions d’ art conceptual, sort que els cantants es podien moure i cantar davant l’ escena, trobo incomprensible les sonoritats estranyes d’ alguns instruments de l’ orquestra que sobrepassaven als cantants en alguns moments, i no estic parlant de trompetes, trompes o trombons, com per exemple el saxo, que jo sàpiga Verdi no va incorporar aquest instrument a l’ òpera Aida produint aquestes sonoritats estranyes com si fos una orquestra de jazz
M'agradaM'agrada
No vaig percebre, ni sentir, ni veure, instruments “exòtics” mentre sonava la música de Verdi, i l’he vist tres vegades i l’assaig general.
M'agradaM'agrada
Doncs si que hi eren, un saxo tenor tocant, a més a mes jo estava al amfiteatre tocant a l’ escenari i veia l’ orquestra perfectament amb tots els seus instruments
M'agradaM'agrada
Investigaré, gràcies.
M'agradaM'agrada
Posats a preguntar, se m’escapa que de tot aquest reguitzell d’Aides la Plonka només en canti una.He anat esperant al darrer moment a treure entrada per si hi havia canvis o substitucions als repartiments però per ara diria que un cop començades les representacions no n’he vist cap. Hi haurà aficionats que hi anirem 4 vegades, alguns 3 i crec que tothom hi hauria d’anar dues. Nettebko es ven sola però Beczala em sembla imprescindible.
M'agradaM'agrada
Interesante en bastantes facetas la soprano Plonka: Aida intensa, no exenta de matices, no se ha reservado en ningún momento y ha sacado con nota todo el Acto del Nilo.
la emisión es en exceso metálica a partir de la zona de paso con algunos agudos fijos, pero su canto ha combinado la citada intensidad con buenos momentos de lirismo y de saber aligerar la voz
M'agradaM'agrada
Hice bien en no caer en la tentación, creo.
M'agradaM'agrada
Ayer te hubieras podido sentar donde quisieras.
por cierto, salvo un par de silbidos, silencio en los 3 “ shows “ de los entreactos.
M'agradaM'agrada
Mejor así, sin la subasta de mercabarna
M'agradaM'agrada
Com bé diu l’Alex hi ha funcions on pot seure pràcticament on vulguis (literal) la Cedolins vista des de primera fila segueix estant estupenda. Dubto molt que de la seva prestació al primer acte els crítics (que sol ser fila 7) hagin pogut escoltar-li alguna cosa. El seu cast té un sol director possible i aquest tira de decibelis amb independència de les veus que té a l’escenari. El tercer acte ja és perfectament audible: els encerts, els a millorar i els recitatius. Encara estic acabant de pair l’experiència però comptat i debatut me’n alegro d’haver assistit a aquest encore. No sé si retornar amb Aida ha estat la millor idea, però en tot cas, fer-ho a una de les seves places fortes i davant un públic que l’estima de ben segur que sí. Ahir fins i tot algú li va cridar un Brava! aïllat a la primera de canvi que em va deixar literalment més “ojiplático” que el fet que la desfilada de zombies passés sense glòria ni pena però també sense protestes ) Imagino que el no tan nombrós públic del 4t i 5è d’ahir era tot de pagament ahir perquè al liceu el que és claca, haberla, hayla.
M'agradaM'agrada
Potser el director fa un favor tirant de decibels per a segons qui millor no sentir gaire.
Els Brava aïllats o són pagats amb diners o amb amistat que volen fer creure el que no s’empassa ningú amb un mínim de coneixement operístic. És trist per a tots, ella, ells i el Liceu.
M'agradaM'agrada
La meva hipòtesis és que Plonka s’hagi convidat com a substituta (cover) de Netrebko, amb la garantia de substituir la diva en la darrera funció. És exactament el que es sap que havia contractat amb La Scala per al Macbeth de 2021, tot i que al final no ho va fer. No sé si Joaquim o algun altre amb contactes dins dels teatre ho podrà confirmar o desmentir en el cas del Liceu
A banda d’això, absolutament d’acord amb tu, Joan: Beczala és encara més imprescindible que Netrebko, tot i que estic content d’haver escoltat a ella també.
M'agradaLiked by 1 person
Potser és un un test O un càsting encobert per a futures intervencions.
M'agradaM'agrada
Moltes gràcies, Giacomo! Ignorava el precedent d’Ewa Plonka a la Scala. En un repartiment amb menys sopranos alternant-se ho entendria però enguany en tenim tres. Tinc ganes de tornar a escoltar a Beczala aquest divendres, aquest cop amb l’Amonastro mongol.
M'agradaLiked by 1 person
No diré res de nou: el repartiment de Beczała-Pirozzi-Dudnikova-Tézier ha estat el més equilibrat i fregant l’excel·lència (vaig anar-hi el dia 2) i al de Netrebko, hi llueix ella, deixant a més distància la Semenchuk i, força més lluny, baríton i tenor. Relment, els filats i la qualitat etèria de la veu de Netrebko hagués estat perfecte als duets amb Beczała o Tézier, però no ha pogut ser.
Com heu fet notar, mentre que el dia de la Netrebeko només quedaven lliures algunes butaques d’última fila dels extrems, el dia de Beczała i Pirozzi hi havia bastant més llocs lliures. No entenc com, hores d’ara i essent al podi tenoril, Beczała no té tanta tirada per omplir el teatre només amb el seu nom.
M'agradaLiked by 1 person
I no serà perquè des d’aquí no hem repetit que les representacions amb aquest cast juguen a una altra lliga, oi? Però no amb l’Aida, una òpera de tietes de l’Eixample, sembla que el públic del Liceu en tingui prou, i en canvi és conformen amb la Netrebko, que sent bona no aconsegueix que la resta que l’envolta igualin el cast de Beczala. Definitivament Polònia guanya a Rússia la partida geopolíticaoperística.
M'agradaM'agrada
Hola! Jo hi he anat el darrer dia, el 15 i la veritat he gaudit molt! A més, per circumstàncies personals, vaig estar a punt de no poder-hi anar, amb el que la il·lusió de no fallar es va afegir a la bona representació que vaig veure. No afegiré res nou al que ja heu comentat: els estranys tempos del director (a estones semblava el disc a 33rpm en comptes de les 66 requerides!). Pirozzi m’ha agradat força però, com deia en Joaquim, algunes notes més etèries haguessin resultat catàrtiques. Beczala, una meravella. I la Dudnikova igual va llegir-te abans de la funció per que aquests descontrols de fiato que comentaves no els vaig detectar en cap moment. Em va semblar esplèndida en el duet amb Aida al primer acte, lligant l e s l l a r gu i s s i m e s f r a s e s v e r d i a n e s de manera brillant. I va aoferir un acte quart memorable. A mi, em passa com a en Joaquim, el personatge d’Amneris és el que més m’agrada i en tinc un record gravat a la memòria d’una de les meves primeres visites al teatre on vaig veure no recordo qui com a Amneris brodant un grandíssim tour de force. Amonasro no va ser Tezier si no Amartuvshin Enkhbat, que em va semblar molt correcte i només va quedar tapat en algun moment de volum inclement de l’orquestra.
En resum, per a mi, una gran nit, amb més d’un calfred a l’espinada, tenint en compte que 15 dies abans havia de perdre l’entrada, tot un èxit!
J.
M'agradaM'agrada
Content de que hi puguessis finalment anar i de que fos una funció de les bones que hi ha hagut, perquè altres lamentablement no ha estat així.
El repartiment B era de primeríssima, més que l’A.
M'agradaM'agrada
Afortunadament han penjat aquesta representació a Movistar i la he trobada avui. Ho trobes només teclejant AIDA al cercador. No podrem trobar veu millor per al Radamés. ni potser per a cap tenor líric verdià No pateix gens i arriba al final com si no hagués cantat fins llavors. No hi ha canvis de color. No apiana en el Vicino al sol si no que parteix de falset i al final del 3r acte li manca allargar els «la» a l’estil antic però són detallets. Molt bé Trezier que m’ha recordat a vegades l’Amonasro de Joan Pons.
M'agradaM'agrada
Gràcies, Toni.
Cal estar abonat a Movistar per poder-ho “gaudir”.
M'agradaM'agrada