IN FERNEM LAND

LICEU: FALSTAFF (I)


He sortit del Liceu content, Falstaff ja ho té això i ahir vaig assistir a una bona funció i sabent com sabeu, que és una òpera que m’agrada molt, ja us podeu fer una idea del que significa.

Un conjunt excel·lent de cantants sota l’exquisida direcció musical d’un dels directors més rellevants del moment, amb un currículum que treu l’alè i des de el més de maig d’aquest any, és el principal director invitat del MET de Nova York, ja em semblava una molt bona garantia i així us ho vaig fer saber.

L’orquestra, per tercera vegada consecutiva, ha sonat magnífica, amb detalls d’una extrema delicadesa, i amb una transparència enjogassada, molt adient a l’obra i a la concepció global de l’espectacle, però alhora m’ha semblat que per molt que el mestre Fabio Luisi tingués grans idees i volgués fer coses bellíssimes, l’orquestra del Liceu és de moment la que és, i no pot respondre a tanta excel·lència i a tanta exigència. Alguns acompanyaments solistes de la fusta han estat tocats amb una mediocre correcció, i alguna sonoritat d’algun solista del metall ha sonat massa present o poc subtil o massa destacat en el conjunt, davant la filigrana de partitura que requereix solistes de primerissim nivell. També crec que com és normal al Liceu i a molts altres teatres (el MET també), a les properes representacions, tot s’anirà suavitzant i de ben segur el so acabarà arribant en alguns moments, de manera més amorosida i tot plegat agafarà el rodatge i la tranquil·litat de la bona feina, que és evident que s’ha fet.

El que m’ha meravellat és el ritme, el misteri, la profunditat de moltes del miler de frases musicals que s’amaguen en aquesta meravellosa partitura, tocades de la manera que s’han tocat i sobretot, contagiant en una globalitat envejable, una energia i una vitalitat a tota la representació, que no és gens fàcil d’assolir i que ha fet passar l’òpera, malgrat els entreactes, en un tres i no res.

Els concertants que farceixen magistralment aquesta òpera han estat portats amb ma ferma i sempre amb lleugeresa, mai m’ha semblat que el so fos gruixut i pesat, i hi han hagut moments d’una intensitat bellíssima, en la molt millorada sonoritat de la secció de corda.

Una direcció per fruir i recordar.

L’equip vocal m’ha semblat molt compacta i en la seva globalitat, preeminent, però millorable en algunes individualitats.

Ambrogio Maestri va fer el seu debut operístic cantant Falstaff a la Scala, dirigit per Muti. D’ençà d’aquella importantíssima oportunitat ha esdevingut un dels Falstaff dels nostres dies. Bé és cert que la grandiosa i imponent figura sembla que ja el condicioni de per vida a fer aquest rol a perpetuïtat, però la veu, d’una sonoritat i projecció molt notable, també l’ajuden a dissenyar el personatge, tot i que jo crec que de manera massa genèrica. Li manca quelcom de més treballat o qui sap si un toc més personal, per destacar-lo de molts altres Falstaff que hem vist. No crec que sigui tant un concepte del director d’escena, més aviat penso que amb una mica més de incisió en el fraseig, li donaria aquest plus que l’aproparia definitivament al rol de la seva vida, deixant empremta i no tan sols una excel·lent i segura correcció.

Vocalment, a part d’algun que altre ensurt en l’emissió dels obligats falsets, treu l’obra sense gaires problemes, tot i que en el primer monòleg, el famós l’Onore, cap a la meitat s’ha desinflat una mica, per recuperar el pols amb un parell de canonades “di tutto rispetto”.

Ludovic Tézier ha signat un Ford esplèndid. La veu és bellissima, el fraseig noble, la dramatúrgia apropiada, tot, de veritat, tot m’ha semblat ideal. En el segon acte s’ha crescut en la primera escena, tant en el duo amb Falstaff, com en el bellíssim “È sogno? o realtà”, on ha alternat amb espectacular demostració vocal i interpretativa, els esclats de gelosia, ràbia i por. Magnífic, el millor cantant de tota la representació.

Joel Prieto és un jove tenor, format a Puerto Rico, tot i que nascut al Estat Espanyol, posseïdor d’una veu de líric lleuger i amb unes sonoritats molt adients pel rol. La joventut, la manca d’experiència o la impressió que deu fer debutar al Liceu, l’han condicionat alhora de d’extasiar-nos amb un dels moments més gloriosos de la partitura, “Dal labbro il canto” i això que l’acompanyament del mestre Luisi era una pura filigrana, però s’ha precipitat una mica i aquesta és una ària, com bé sabeu, per recrear amb sonoritats de tendre expansió amorosa. De ben segur ho assolirà en altres funcions. M’ha agradat molt el color i amb l’insistent duet amb Nanetta, i la meravellosa frase “bocca baciata non perde ventura” ha fet coses magnífiques.

Un dels punt forts d’aquesta producció, cuidada per la Direcció Artística fins l’últim detall, ha estat comptar amb tres grans noms, per fer els tres secundaris. Raúl Gimenez (Doctor Cajus), Francisco Vas (Bardolfo) i Carlos Chausson (Pistola), són veritablement un luxe tan sols veure’ls anunciats, però és que quan els veus a dalt del escenari, és un goig i un gaudi complert. Magnífics els tres, tan sigui vocalment com interpretativament. Un bravo ben sonor per a tots ells. Detalls com aquests fan gran un teatre.

Fiorenza Cedolins havia de ser una soprano d’aquelles que marquen una època. No ha estat així no sabem exactament perquè, però el cas és que de la sorprenent i engrescadora Cedolins dels anys 90, amb una veu pleníssima, amb un registre molt homogeni, un centre prodigiós i un registre greu molt ferm i consistent, hem passat a una Cedolins, pràcticament anorèxica, amb la veu afeblida, amb uns greus pocs audibles i amb uns aguts, que mai han estat el punt fort de la soprano, lleugerament apuntats. És clar que cantar Alice, no és cantar Aida, ni Leonora de Il Trovatore, on l’any passat ens va fer patir tant. Ahir la Cedolins va estar bé, amb algunes limitacions, però va ser molt intel·ligent alhora de fer front als passatges que més problemes podien donar-li, tot i que totes les seves intervencions importants, sempre estan envoltades d’altres cantants, en els compromesos i difícils concertants. Tot i així se’n ha sortit més que dignament de frases en solitari com l’esplèndida “Ma il viso mio su lui risplenderà”, tot i que la coloratura de les rialles, hagués pogut ser una mica més acurada. Petites coses que no han embrutat una interpretació vocal, repeteixo que més que correcta.

Com a actriu s’ha passat amb una gestualitat exagerada, no sé si de collita pròpia o marcada per Nick Ashton segons les indicacions de l’idea original de Peter Stein. El cert és que ella, com totes les comares, més que no pas els personatges masculins, ha sobreactuat de manera exagerada, més propera a una Duse, que no a una interpretació de teatre modern. A vegades m’ha fet una mica de vergonya aliena.

La Nanetta de Mariola Cantarero és un prodigi. La veu ja sabem que té sons una mica ingrats, a vegades acompanyats del seu particular timbre, però és molt intel·ligent i sap controlar les sfumature i pianissims obligats en el rol, de manera creativa, gens mecànica, i amb la dolçor i expressivitat necessària. Les rèpliques a la crida de Fenton, amb “Anzi rinnova come fa la luna” han estat una pura delicia, i el seu gran moment del tercer acte amb l’etèria “Sul fil d’un soffio etesio” ha aconseguit, amb la complicitat del mestre Luisi, aturar el temps, allò que ja sabeu que m’agrada tant i que succeeix poques vegades en un teatre.

Extremadament bellugadissa, suposo que per donar la sensació de jovialitat i marcada per la direcció, m’ha arribat a molestar en alguns recitatius, una mica més descuidats en l’emissió, però és poca cosa comparat amb els grans, delicats i emocionants moments que ens ha regalat. Brava!

Tots ja sabíem de bell antuvi que Elisabetta Fiorillo no és un prodigi d’elegància vocal, ans el contrari, el seu so exageradament de pit en l’emissió dels greus, vulgaritzen molt el seu cant, però aquesta és una de les característiques del rol de Quickly des de que la gran Barbieri va imposar la seva definitiva manera d’entendre aquest personatge. La Fiorillo “Barbiereja” tot el que pot i més, i se’n surt, malgrat que la zona aguda sona molt envellida i el centre pràcticament ha desaparegut, cosa  que l’obliga a exagerar encara més el seu poderós registre greu, quasi acontraltat. No sé si és un rol on predomini l’elegància estilística, potser si que una mica més de malicia entremaliada de matrimoniera, en lloc de l’ordinària emissió per impressionar a l’auditori, com si oferís peix als clients,  no hagués estat millor, però penso que en el conjunt fa una bona Quickly i que no s’allunya gaire del concepte més estereotipat d’aquest rol, tan reverencialment” agraït.

Maite Beaumont quan ha pogut, s’ha fet sentir en el poc agraït rol de Meg. Sempre participant en els conjunts, té tan sols en els diàlegs amb Alice, oportunitat de mostrar una veu molt bonica, tot i que no gaire potent i una elegància escènica, que les altres comares ja desitjarien per a elles. És un altre luxe, comparable al tercet que us he comentat abans i que arrodoneix un cast globalment magnífic.

Tot i que he vist la producció per les pantalles del circuït intern (han connectat el servei un quart d’hora després d’haver-se iniciat l’espectacle), no em vull estendre gaire en la proposta escènica, tot i esperar veure-la en condicions.

El que he vist no m’ha agradat gaire. És una producció molt clàssica, feta per un gran director Peter Stein (que no ha vingut o al menys ahir, el dia de l’estrena no hi era, ja que va sortir a saludar el seu ajudant), que no ens explica res de nou i que és escrupolosament fidel a la genial història. Posats a fer-la clàssica, els decorats haguessin pogut ser molt més lluïts i sobretot, el bosc de Windsor, menys esquemàtic i molt més misteriós i suggeridor. Tota la producció m’ha semblat fosca i el vestuari bastant econòmic. Una mica galdós, la veritat.

Es nota un treball amb els cantants i em queda el dubte de saber si el que hem vist és realment volgut, o és que el Senyor Ashton (l’encarregaqt de la reposició, però reposició aquí no, aquí no s’havia fet mai i potser el prestigi del Liceu es mereixia a Herr Stein en persona, malgrat la seva avençada edat), que no sabut transmetre, sobretot a les senyores, quelcom més que un histèric deambular per l’escenari, pretenent fer-les dinàmiques i divertides, però que dubto que acabin per aconseguir-ho, al menys a mi no m’ho ha semblat.

Al final grans aplaudiments per tots, amb forces bravos, especialment per Maestri, Tézier i Cantarero, tot i que la resta del cast, han estat molt ben rebuts i victorejats. Luisi ha estat especialment ben rebut i en cada inici d’acte han crescut els aplaudu¡iments, al final molts bravos i alguna ignominiosa protesta, que també han rebut de manera incomprensible i juraria que per part de la mateixa persona, les senyores Cedolins i Fiorillo, sota el meu punt de vista, injustificades i de tendència terrorista, ja que una reacció com aquesta posa en perill l’estabilitat d’un espectacle quasi del tot rodó.

Hem trigat molts anys, masses, a tornar a veure un Falstaff i en el seu conjunt, crec que ha superat la versió anterior, per bé que aquella tenia una posada en escena deliciosa i aquesta…m’esperaré.

M’agradaria abans de “retirar-me”, veure’n un altre. De moment aquesta temporada en veure dos més, per si de cas.

15 comments

  1. colbran

    Quisiera saber qué esperaba el que ha protestado a los dos artistas citados y a Fabio Luisi? Quizás tiene en mente una mejor contralto para Quickly, una mejor soprano para Alice y un mejor director que el extraordinario maestro Luisi. Tengo la impresión de que aunque hubiera venido Muti o hubiera resucitado Toscanini igualmente hubiera protestado. Este señor (estaba en el quinto piso hacia el centro) venía a protestar y a poco más.

    Ewa Podlès hubiera podido cantar el rol de Quickly pero tiene dos conciertos de Brahms en medio de las representaciones de “Falstaff” y esto lo imposibilta. Barbara Frittoli (por nombrar una soprano que domina el rol) hubiera podido venir para interpretar Alice, pero Fiorenza Cedolins, que no está en su mejor momento y probablemente ya no se recuperará, no ha hecho el ridículo para nada, salvo en las exageraciones gestuales.Por lo tanto no comprendo nada de las tres protestas.

    La escena, tal como la he visto en la pantallita, la he encontrado muy esquemática y no me ha molestado, excepto en el último cuadro del bosque de Windsor, donde ha faltado mucha imaginación. Curiosamente todas las escenas han sido tenuemente iluminadas, incluída la de la cita con Alice a las dos de la tarde (“de le due a le tre”) y la más iluminada la de las doce de la noche (?).

    El movimiento escénico se ha marcado muy nervioso para todas las mujeres, especialmente para Mariola Cantarero (bastante más delgada) que no para de moverse por todo el escenario y además muy ágilmente, pero se han exagerado los gestos en algunos intérpretes.

    Vocalmente han destacado los tres solistas indicados por Joaquim y Ludovic Tèzier que me ha gustado muchísimo ha compartido casi igualdad de ovaciones con Mariola Cantarero que ha estado deliciosa y precisa, sacándome la espina de su nefasta “Doña Francisquita”. Ambrogio Maestri, el más ovacionado, no me ha hecho olvidar a Joan Pons (el anterior Falstaff de hace 27 largos años) pero ha estado convincente, más en el aspecto vocal -a pesar de los dos “accidentes”- que en el escénico (el “pavoneo seductor” ha brillado por su ausencia). Veremos si el barítono menorquín en el segundo reparto sigue dominando el personaje como en la anterior versión.

    En conjunto, yo he salido muy satisfecho del Liceu porque esta ópera es una pura delicia que agrada más cuanto más se ve y se escucha.

    M'agrada

  2. El “terrorista” dels crits estava situat a la tercera fila del quart pis, al mateix centre. Cridava sense to ni so, protestant de l’orquestra, aixi com també de las magnifiques Cedolins i Fiorillo. Una pena que una única persona pugui deslluir una representació per mi rodona, en el aspecte musical.

    Un altre cosa es la posada en escena, que per mi va ser ridícula, pobre i mes aviat de” teatre de titelles” o d’uns “pastorets”….que d’un gran teatre d’Opera com es el Liceu.

    Un aspecte que em va molestar força, es el temps que trigue per canviar de decorats (si es pot parlar de decorats ), entre les escenes primera i segona, en els tres actes. Per això tenim un teatre amb un escenari ten tècnicament preparat ???

    M'agrada

  3. Molt d’acord amb les teves impressions, Joaquim. Respecte a la posta en escena, que és el que menys has pogut apreciar, sense ser lletja, a mi em va semblar una mica amateur, com d’una modernor passada de moda. L’escenari emmarcat redueix molt els moviments escènics i els canvis entre escenes són desesperants per la seva lentitud.

    M'agrada

  4. manu

    Des de la tote Stadt de Decker-Weigle la millor producció al Liceu. L’impuls de la funció venia del foso, com ha de ser i ha exposat les limits de l’acustica de la sala. La producció, per a mi, una meravella de les que ja no s’en veuen. No faltava ni sobrava res. M’ha encantat, torno diumenge.

    M'agrada

  5. Josep R. Noy

    Parteixo de la base que Falstaff és un deliciós regal del mestre Verdi que ens va fer a tall de comiat. Té detalls musicals preciosos i per a mi és una obra mestre de l’òpera. Ahir vàrem disfrutar força i vàrem pasar una divertida estona, que ja és molt. En conjunt una versió més que digne d’una òpera que no té res de fàcil. La posta en escena és potser l’únic però a posar, encara que no molestava a la música. Els concertants dels quatre homes i les quatre dones una mica precipitats de tempo pel meu gust, segurament influits per l’excessiva gesticulació escènica. El tempo del mestre Luisi era el just, però a vegades resultava precipitat el cant (una cosa és tocar ràpid i l’altre tocar corrent em deia la profe de piano). El mateix va pasar una mica a l’extraordinària fuga final, una maravella músical i de text!. En resum doncs un “bravi” ben sonor per a tots plegats.

    M'agrada

  6. nati

    M’encanta com escrius la teva crònica i estic molt contenta de que t’agradi la representació .
    Ara bé , d’antuvi ja “me relamo” del que escriuràs quan la sentis en directe.
    Gràcies .

    M'agrada

  7. El pitjor pianista del món

    Estic una mica confós; segons la majoria, l’escenografia és manifestament millorable, però altres dieu que, tot plegat, és prou correcte.
    Dimarts (si Déu vol) ho comprovarem, a la sesió menestral.
    PS: Joaquim: no ho recordaràs però a resultes de la teva resposta de fa uns dies, m’he estat “estudiant” a l’iPod la partitura de l’ordre de cinc cops al dia pel cap baix i… em comença a captivar; nomès em cal comfrontar la teatralitat amb la música per a entendre-la del tot.
    Per cert; hi ha més d’un moment d’un lirisme sobrenatural, i cap el final em sembla sentir uns compassos amb una ferum “mozartiana” captivadora.

    M'agrada

  8. Una contesta global, per ara, ja que suposo que a mida que es vagi veient la producció anireu comentant.
    Nati, vaig assistir al teatre, l’única cosa és que no puc dir que vaig veure l’espectacle, ja que ahir ocupava una localitat sense visió i veia l’escenari mitjantçant les pantalles de TV que tenen aquestes localitats. Em sembla que no és prou vàlid fer un judici definitiu de la posada en escena, en aquestes condicions, tot i que la TV t’apropa molt a l’escena i als cantants i s’aprecien coses que des de les bones localitats amb visió queden difoses.

    Musicalment és un espectacle esplèndid i l’escena no està a l’alçada de l’esforç que s’ha fet, potser preciosament per això. Producció senzilleta, cantants i directors bons.
    Jo crec que l’escena, pensada per a un escenari més petit que el Liceu, no és l’adient.
    En continuarem parlant, ben segur.

    Pianista, no saps pas com me’n alegro d’aquesta conversió, ves per on me’n sento responsable i un Falstaff addicte més, em fa feliç.

    M'agrada

  9. Retroenllaç: procsilas » Blog Archive » vermell i rodó?

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: