Imponent encert el del Festival de Salzburg 2018 oferint la direcció musical de la nova producció de La Damna de Piques al letó Mariss Jansons, que ofereix una visió de l’òpera de Txaikovski extraordinàriament dramàtica i intensa, obtenint una resposta de la Wiener Philharmoniker a l’alçada de la mítica fama que arrossega, amb una qualitat sonora i una calidesa extraordinàries. El director ja va fer una direcció majúscuila d’aquesta mateixa òpera a Amsterdam amb la potent direcció Herheim.

La creació de climes i tensions dramàtiques de Jansons és abassegadora, amb colpidors moments en els interludis i en tot l’acompanyament de l’escena de l’aparició del fantasma de la comtessa o l’escena del suïcidi de Lisa, d’escruixidora càrrega dramàtica amb les mítiques cordes de l’orquestra vienesa embolcallant tota la passió que només la música de Txaikovski sap com fer arribar al moll de l’os.

Orquestra superba i cor no a l’alçada del que s’espera a Salzburg.

L’equip de cantants és en el seu conjunt molt competent, però no memorable. Hi ha molta fredor, segurament perquè l’interessant producció de Neuenfels no ajuda, però jo diria que si Jansons no va poder treure més dels cantants és perquè els cantants són de sang freda.

El tenor nord-americà Brandon Jovanovich és un Hermann adequadament embogit. Vocalment la veu té zones molt esblanqueïdes i d’emissió poc afinada que sempre em molesten molt, però cal dir que en aquest rol, fins i tot el seu timbre poc seductor i càlid li escau molt bé. Fa el difícil rol creïble i té moments d’intensitat molt efectius. Possiblement sigui la millor actuació de les que he vist fins ara.

Evgenia Muraveva és la veu adequada, però no em comunica res ni en la gran escena de la seva mort. No podia tenir millor embolcallament orquestral que el que li regala Jansons, però jo crec que no l’aprofita. I que fa Netrebko que no canta aquest rol encara?

Igor Golovatenko és un bon Prícep Ieletsky que aprofita molt bé el seu gran moment de l’ària del segon acte, mentre que Vladislav Sulimsky també resolt magníficament les seves prestacions com a Tomsky i la intervenció en la farsa de la pastoral del segon acte.

Oksana Volkova és una bona Polina i Daphnis a la pastoral, i això que el disseny que ha de lluir tota la representació no és gaire propici i la distància.

Hanna Schwarz als seus quasi 75 anys canta la Comtessa, un rol on veteranes i veteraníssimes han fet grandioses prestacions. Si bé la seva entrada al primer acte trenca tots els esquemes i desconcerta, com tot en aquesta intel·ligent proposta de Neuenfels, es va entenen a mida que es desenvolupa l’acció i l’escena del fatídic encontre amb Hermann és notable, si bé és veritat que més per com ho diu que per com ho canta, certament, tot i que encara treu algunes frases ben lligades i amb un registre greu prou convincent tot i que forçat. El resultat és més efectiu que bo i no arriba a colpir com altres grans cantants en el darrer tram de la seva carrera que han fet intervencions memorables d’aquest regal/bombó que Txaikovski va deixar per a totes elles.

La resta de l’extens cast compleix de manera excel·lent.

Quan vaig saber que la producció d’aquest òpera que tan estimo aniria a càrrec de Hans Neuenfels vaig maleir a tots els responsables del Festival, però haig de dir-vos que la producció, a moments estrafolària i amb els tòpics habituals del director alemany, funciona bé i explica bé, sense necessitat de llibre d’instruccions, la trama paranoica i onírica del relat de Puixkin.

Neuenfels imagina i dissenya imatges potents, d’efecte dramàtic molt punyent i teatral, per tant l’objectiu em sembla bo, tot i que certament els seus clixés obsessius és repeteixen producció rere producció, són senyals d’identitat que atorguen personalitat i en aquest cas repeteixo que amb encert, si bé la fredor que envolta tot el relat i que tan s’allunya de la música de Txaikovski potser siguin el principal retret.

Hi ha un excel·lent treball dels personatges i de solucions visuals enginyoses, tant en la mor de Lisa i l’encontre amb la seva pròpia ombra, com en la de Hermann a sobre la taula de joc que l’engoleix, per no parlar de la cambra de la comtessa o tota l’escena que originalment passa als jardins de Sant Petersburg i on surten a relluir totes les criatures de l’univers Neuennfels, però en el seu conjunt és una producció intel·ligent i poderosa, no bella, però això ja seria demanar massa.

Peter Iljitx Txaikowski
LA DAMA DE PIQUES

Brandon Jovanovich (Hermann)
Vladislav Sulimsky (Count Tomsky/ Plutus)
Igor Golovatenko (Prince Yeletsky)
Evgenia Muraveva (Liza)
Oksana Volkova (Polina / Daphnis)
Hanna Schwarz (Countess)
Alexander Kravets (Chekalinsky)
Stanislav Trofimov (Surin)
Gleb Peryazev (Narumov)
Pavel Petrov (Chaplitsky)
Margarita Nekrasova (Governess)
Oleg Zalytskiy (Master of Ceremonies)
Vasilisa Berzhanskaya (Masha)
Yulia Suleimanova (Chloe/ Prilepa)
Imola Kacso (Pastoral)
Márton Gláser (Pastoral)
Juan Aguila Cuevas (Pastoral)

Salzburger Festspiele und Theater Kinderchor
Director: Wolfgang Götz 
Konzertvereinigung Wiener Staatsopernchor
Director: Ernst Raffelsberger
Wiener Philharmoniker
Direcció musical: Mariss Jansons

Direcció d’escena: Hans Neuenfels
Escenografia: Christian Schmidt
Disseny de vestuari: Reinhard von der Thannen
Disseny de llums: Stefan Bolliger
Vídeo: Nicolas Humbert i Martin Otter
Coreografia: Teresa Rotemberg
Dramatúrgia: Yvonne Gebauer

Großes Festspielhaus Salzburg, 13 d’agost de 2018