IN FERNEM LAND

LICEU 2018-2019: PIOTR BECZALA


Piotr Beczala i Marc Piollet, amb l’orquestra del Gran Teatre del Liceu, 24 de novembre de 2018. Foto IFL

Vaig badar i quan vaig voler comprar entrades pel concert de Beczala al Liceu em vaig trobar amb localitats disponibles, dolentes i caríssimes, és a dir sempre estaran buides perquè pagar 84 o 104 euros per entrades laterals, per molt que estiguin situades als pisos nobles (aquest ridícul classicisme continua vigent després de tants anys de la democratització del teatre. El cas és que després de marcar dues entrades i no acabar de decidir-me del tot vaig tenir la immensa fortuna de tenir a prop un àngel que em va proporcionar dues entrades perquè ella no hi podia assistir.

En menys de dues hores de l’inesperat regal estava assegut a unes magnífiques butaques de platea disposat a gaudir de la que sens dubte serà una de les nits memorables de la temporada. Gràcies estimada i desitjo que et millores ben aviat.

La fórmula de concert operístic em neguiteja, aquest continuo entrar i sortir del cantant ja sigui per beure un glopet d’aigua, ja sigui per donar pas a una peça orquestral que normalment no interessa a ningú, és una manera d’interrompre una relació amb l’artista, a la manera de coitus interruptus, perquè quan s’aconsegueix connectar, i no sempre és fàcil, l’idil·li es trenca per donar pas a un fragment massa sovint rutinari que permeti als cantants reposar. Res a veure amb un recital a piano oi un cicle de liderabend com pot ser un viatge d’hivern, on el cantant està permanent immens en l’obra i si aconsegueix atrapar a l’oient, aleshores es produeix un veritable acte sensorial en total plenitud.

El tenor polonès es va presentar en un estat vocal pletòric, amb una veu que ha evolucionat de manera natural en la plenitud del tenor líric, amb una zona central còmode i un registre greu notable i natural que li permet assumir frases senceres, perfectament audibles, cantades i entenedores, com en el cas sempre conflictiu de “Il tuo bel cielo vorrei ridarti, le dolzi brezze del patrio suol” del famós “Celeste Aida“. Beczala ha assolit aquesta plenitud vocal en un moment de maduresa esplèndida, passada la cinquantena, tot i que n’aparenta 10 menys, i després de fer una progressió intel·ligent del Mozart impecable de la seva joventut fins a aquesta aproximació al verisme líric i al Verdi de plenitud, sense deixar el repertori francès que domina tant i que s’adequa tant a l’elegància natural d’un fraseig distingit i una musicalitat exquisida.

Beczala no força, canta amb naturalitat i té actualment una homogeneïtat de registre envejable. Cap dels tenors actuals que canta el seu repertori disposa d’un instrument tan net, homogeni i clar, sense artificis, engolaments i altres trucs per fer veure el que no és o per amagar allò que no acaba de ser com cal. Beczala és, agradi o no, el millor tenor líric del moment.

L’únic retret que puc fer al tenor és el repertori escollit, perquè hagués pogut deixar algunes de les àries magníficament interpretades durant el concert, per les propines i en el programa oficial ens hagués pogut regalar Berlioz, Txaikovski, més Moniuszko, Rimski, Dvorak o tot allò que atresora el repertori eslau tan oblidat en les nostres temporades i en aquesta mena de concerts de festa major que els cantants acostumen a fer, pensant més en l’èxit fàcil i no tant en la funció cultural i didàctica que també ha de tenir un concert operístic i ja que els director artístics no ho programen, al menys que els cantants s’allunyin dels Verdi, Puccini o Bizet de sempre per oferir joies oblidades.

El concert es va iniciar amb la magnífica obertura de Luisa Miller interpretat per una orquestra encara una mica freda, dirigida amb ofici per Marc Piollet, no un prodigi però al costat del desastrós director de I Puritani semblava extraordinari. També es nota el bon treball fet pel mestre Pons en la magnífica Kàtia Kabànova.

Tot seguit el tenor va cantar l’ària “Quando le sere al placido” que tenint en compte que serà l’òpera que tancarà la present temporada i amb ell de protagonista, potser  millor haver escollit un altre Verdi, però tot va ser obrir la boca i quedar absolutament fascinat i ja fins al final, perquè tot i que el nivell va ser òptim durant tota la nit, jo diria que a la primera part va estar més inspirat que en la segona, tota dedicada al verisme elegant (Puccini, Cilea i Giordano).

Després de Luisa Miller va venir una de les perles, sense cap mena de dubte. Beczala va cantar “Celeste Aida” la complicada ària de Radames amb una demostració mestrívola del control vocal, del fraseig incisiu i de la plenitud vocal i de registre, en una ària incòmode tant pels dramàtics com pels spinto o els lírics. Ell sense cap problema en tot el registre va dir amb autoritat i bellesa, acabant amb un vicino al sol en piano/falset “perdendosi” com marca la partitura encara que sense acabar a baix, tot i que la tradició ha consolidat un vicino al sol trompetejant que poc té a veure amb l’esperit íntim i introspectiu de l’ària. Va atacar el “vicino al sol” per sorpresa del públic que veient la plenitud vocal esperava una sageta en forma d’agut, amb un atac en falset aguantat amb una demostració de fiato esplèndida, fins a un final per  a mi catàrtic.  La immensa majoria del públic segur que va quedar decebut, jo no. Caram quina diferència amb el diví bavarès a favor del polonès, és clar.

Després del deliciós preludi del tercer acte de Carmen, va cantar “La fleur que tu m’avais jetée” amb un francès una mica particular, però amb una classe extraordinària i si bé li va mancar un altre prova de refinament afrancesat en l’agut, com feia Carreras, malgrat les crítiques que rebia per fer-ho, la interpretació de l’ària de Don José va ser tot un manual de com fer front al rol sense semblar Canio.

La primera part va acabar amb l’ària “Szumia jodly” de la preciosa òpera de Stanislaw Moniuszko, Halka. Potser no va ser la peça idònia per acabar la primera part, però va ser el més interessant musicalment parlant, primer perquè és mot rar escoltar per aquí música d’aquest compositor polonès, i després perquè és en aquest repertori eslau on Beczala ha de fer d’ambaixador.

Després de 30 excessius minuts de descans, la segona part va començar amb la brillant obertura “Le Carnaval romain” d’Hèctor Berlioz, interpretada de manera brillant i engrescadora per una orquestra ja entonada del tot. Una joia que a banda de recordar-nos aquell Benvenuto Cellini tan bonic de fa tres temporades, ens recorda que encara tenim assignatures pendents al Liceu, difícilment explicables del genial compositor francès.

Per què després de Berlioz va venir la “Recondita armonia” de Tosca és un misteri. Era el moment ideal per tal d’escoltar uns “Inutiles regrets” o “Merci doux crépuscule”, però la segona part estava dedicada exclusivament al verisme i tot i ser la vessant més lírica i elegant del verisme, Beczala va deixar de banda els refinaments afrancesats per deixar-se anar amb interpretacions de “L’anima ho stanca” de l’Adriana Lecouvreur de Cilea o el “Come un bel dì di maggio” quan segurament un “Improviso” hagués estat més celebrat, per acabar amb un impecable “Nessu dorma” al que li van mancar uns quatre o cinc segons més de “vinceró” però que va fer embogir igualment al públic, perquè és difícil escoltar aquesta ària sense estretors, atacs porucs o vulgars, quan en realitat és un cant esperançat de triomf.

L’orquestra abans de les dues obres finals ens va oferir una delicada versió del Crisantemi de Puccini, l’obra simfònica de joventut que serviria de inspiració pel tercer acte i quart de Manon Lescaut.

Com era d’esperar i sense fer-se pregar gaire, Beczala ens va regalar tres propines veristes. “E lucevan le stelle“, “Amor ti vieta” de la Fedora de Giordano i el comiat a la mare de Turiddu a Cavalleria rusticana de Mascagni. Cartarsi total, malgrat que en dues ocassions Beczala va mostrar dues petites mostres d’inici de fatiga. No va anar més enllà ni va fer patir, però entre grans aclamacions i bravos, va acabar un extraordinari concert que m’atreviria a dir que no va deixar insatisfet a ningú.

Bravo!

10 comments

  1. colbran

    De acuerdo con todo lo que dice Joaquim, pero yo no hubiera concluído nunca el recital con el “Addio alla madre” de “Cavalleria rusticana”, la voz sonó cansada. Hizo muy bien con finalizar el recital en ese momento aunque yo me quedé con ganas de escuchar “Dein ist mein ganzes Herz” de la opereta “verista” de Lèhar “Das Land des Lächelns” que interpretó en “vivo” en Zurich en junio de 2017, se registró en DVD/BluRay -dirigida musicalmente nada menos que por Fabio Luisi-.y ya se encuentra disponible para su compra.

    Liked by 1 person

  2. Retroenllaç: Noticias y enlaces musicales de noviembre 2018 | Beckmesser

  3. Leonor

    ¡Qué bien! Me alegro. Ojalá se emita, para las pobres costasoleñas. 😦
    ¡Buen domingo, infernems!
    PD: aquí, celebrando la “Traviata” de Arteta con Gandía y Rodríguez. Impresionante es poco. ¡Saludos y disculpad el añadido!

    M'agrada

  4. bocachete

    Sí, sí… Nosaltres, com que vaig veure que no hi hauria ple, ja ens vam situar directament en el tercer pis: sense arribar al panorama desolador del teatre en Katia K., ahir hi havia bastants clapes de butaques buides, bastant repartides. Malgrat l’estat de gràcia que viu Beczala, no acaba de tenir la “tirada mediàtica” de Flórez o Kauffmann.

    I realment, com dieu, està en aquest moment dolç de la seva carrera que, potser per l’edat, no podrà perllongar molts anys. L’elegància, el fraseig, el gust… ja ho heu dit tot. Va ser extraordinari. Potser m’arrisco, ara, però al llarg del concert, em feia la impressió, més d’un cop, tant pel color de la veu, com per la manera de dir algunes frases, d’estar sentint el millor Carreras, però amb una major seguretat i homogeneitat i, potser, amb una mica menys de plenitud vocal en el registre més alt. Aquest “una miqueta més” amunt del tot és potser el que li falta perquè el públic, ocm dius, embogeixi i el faci esgotar les localitats. Realment, és extraordinari, en tot plegat.

    També és veritat que el repertori era excessivament clàssic. Deu ser el primer cop que l’orquestra toca una peça de Halka (llevat que Podles n’hagués cantat alguna en un recital?): ja es podria animar Beczala a proposar-la per a fer-la completa alguna temporada, que segur que agradaria (el teatre estaria tan buït com amb la Kabánova, però en gaudiríem). Potser jo l’hagués plantejat més equilibrat entre peces conegudes i d’altres més eslaves, però el públic sempre agraeix aquests festivals de peces que ja se sap de memòria i, si surten bé, com ahir, tampoc no podem fer-hi molt més que deixar-nos endur i gaudir-ne, que no és poc. I sí que, al final, es notava, si no cansat, poc disposat a allargar les propines: la de Cavalleria, com acaba dient Addio… va ser molt indicativa que ja no en faria més. Potser som massa exigents i volem esprémer massa els cantants, demanant més i més. Encara que hagués estat una cançó popular polonesa, d’aquelles que no són molt exigents, hagués apaigavat les ànsies del públic que, val a dir, va respondre bé i no només al final.

    L’orquestra va tenir grans moments: en Berlioz va sonar molt bé i en les altres peces, no va ser rutinària i prou. Com es diu sovint, si hagués estat al fossat, el solista hagués lluït més, especialment en alguns finals on s’aplega massa so d’una part i de l’altra, però encara i així, va lluir.

    Una gran vetllada, tot plegat. Realment, sí: en vam sortir satisfets.

    M'agrada

  5. Conxa

    El proper divendres, a València, el mateix concert, (menys l’orquestra clar) a 10, 15 I 20 euros. 1500 localitats, encara en resten per vendre, però, ¿estem sobresubvencionats?, o, ¿atracament organitzat?. Bon diumenge per a tots/es.

    M'agrada

  6. Conxa

    El proper devendres, a València, el matéix concert (cambiante l’orquestra, es clar), al Palau de la Música, 1500 localitats, a 10, 15 i 20 euros. ¿Estarem sobresubvencionats?, o, ¿atracament amb nocturnitat?. Bon diumenge.

    M'agrada

  7. Fer

    Crec que el tenor va triar el repertori italià perquè això és el que agrada més a la galeria, vaig trobar la veu pletòrica en alguns moments recordava al Gedda i altres al Carreras però menys apassionat que aquest, vaig trobar a faltar mes el repertori eslau i alemay després del magnific Lohengrin que va cantar a Bayreuth, o Rusalka o Eugene Onegin, però ens va servir un plat fort des d ‘Aida a Turandot amb una magnífica veu de tenor líric, la direcció orquestral la vaig trobar avorrida amb falta de ritme i vacil.lació en l’acompanyament al cantant, sort que no va tapar la veu com fan molts dierctors que venen ara el Liceu, res a veure amb la magnífica Katia Kavanova

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: