No serà com aquells apunts preparatoris de fa uns anys perquè el 17 de juliol del 2017 ja en vaig publicar un que potser caldria actualitzar amb els vídeos que han caducat, però el que es diu allà continua sent, per a mi, completament vàlid.

PREPARANT IL TROVATORE

Ara bé, si que utilitzant aquell mantra que proclama que per fer Il Trovatore és necessari tenir els cinc millors cantants de la corda de soprano, mezzosoprano, tenor, baríton i baix, del moment, quelcom que el condemna a la insatisfacció avant match perquè la precarietat vocal que en totes les èpoques ens ha fet lamentar comparant-nos a les anteriors, amb allò tan esgotador de “no hi ha cantants”, intentaré o no, fer justícia a la lamentació amb una àmplia selecció de 40 tenors, a ser possible en enregistraments fets al teatre, que potser donaran o no la raó a la menció esmentada.

El primer dels apunts previstos serà el dedicat a Manrico, perquè injustament si aquest personatge interpretat pel tenor falla l’agut no escrit del final de la cabaletta de la seva escena del tercer acte, és possible que tota la funció se n’acabi ressentint, fins i tot si la resta del cast ha estat molt bé.

Per tant, escoltarem diferents versions de la famosa escena del tercer acte, amb la intervenció de la soprano, el recitatiu, l’ària, la intervenció del personatge de Ruiz, interpretat per un altre tenor i la temible cabaletta.

Començarem per un magnífic muntatge del gran clàssic dels tenors de tots els temps, Enrico Caruso amb un muntatge molt ben fet i remasteritzat de les gravacions de l’ària (1908) i cabaletta (1906) amb un espectacular i una orquestra que no correspon a la gravació, tot reelaborat, és clar, però amb un resultat magnífic i acabarem l’any 2022. Hi ha de tot, és clar, però he intentat evitar versions indignes o amb galls i esguerrades, que també en tinc. L’exercici que es proposa és anar escoltant, no tot de cop, però per veure els diferents matisos, el fraseig, la respiració de les frases llargues, el famós legato, també aspectes técnics com els tresets que alguns tenors fan magníficament sobre la paraula pira o fuoco, mentre altres s’ho estalvien, o els aguts llargs i prolongats d’uns quants privilegiats que fan alçar les platees, de tot hi ha, també d’aquells que només estan preocupats per emetre l’agut final, prenent-se molt de temps abans d’atacar la nota i desvirtuant el que escriu Verdi.

L’exercici espero que sigui tan apassionant per vosaltres com ho ha estat per a mi. Jo només dic que a partir dels 90, la cosa es desvirtua molt.

Cal destacar que després d’una bona actuació i si el cantant surt a saludar a teló abaixat, allò que tant altera als registes actuals, el caliu d’eufòria que es crea és molt engrescador. Òbviament, això s’aprecia en les actuacions fins als anys 80, després la cosa queda francament desvirtuada, no només per això, en tot cas.

Aquí ho teniu

1.- Enrico Caruso

2.- Hipòlit Làzaro (muntatge de dues gravacions amb dates diferents)

3.- Giacomo Lauri Volpi

4.- Aureliano Pertile (gravació d’estudi 1930)

5.- Beniamino Gigli (dues gravacions en directe i amb so deficient, la “Pira” prové del Teatro Colón l’any 1948)

6.- Kurt Baum (New Orleans 1952) Amb Astrid Varnay (Leonora) i Charles Lungenbuhl (Ruiz), dirigits per Walter Herbert

7.- Gino Penno (Scala, Milà 1953) amb Maria Callas (Leonora) i Mariano Caruso (Ruiz) dirigits per Antonino Votto.

8.- Beno Blachut (Praga 1955, gravació d’estudi cantada en txec) amb Milada Šubrtová (leonora) i Karel Leiss (Ruiz) sota la direcció de František Dyk

9.- Mario del Monaco (Rai 1957) amb Leyla Gencer (Leonora) i Athos Cesarini (Ruiz) dirigits per Fernando Previtali.

10.- Mario Filippeschi San Carlo de Nàpols 1957 amb Antonieta Stella (Leonora) dirigits per Franco Capuana. Traca garantida

11.- Jussi Björling (1960) a Estocolm, amb Hjordis Schymberg (Leonora) i Olle Sivall (Ruiz) dirigits per Herbert Sandberg

12.- Franco Corelli (Berlín 1961) Visita de la companyia de l’òpera de Roma a la capital alemanya, amb Mirella Parutto (Leonora) i Vittorio Pandano (Ruiz) sota la direcció del mestre Oliviero de Fabritiis. Al final l’apoteosi

13.- Helge Rosvaenge (1962 a la Volksoper de Viena i cantada en alemany),  amb Christiane Sorell (Leonora) dirigits per Argeo Quadri

14.- Umberto Borsó (1966 Liceu) amb Montserrat Caballé (Leonora) i Joan Lloveras (Ruiz) sota la direcció de Carlo F.Cillario

15.- Richard Tucker (MET, New York 1967) El so és defectuós i és magnífic escoltar la feinada de l’apuntador, i això que el tenor nord-americà coneixia perfectament l’òpera. L’acompanya Montserrat Caballé (Leonora) i Charles Anthony (Ruiz), dirigia FRancesco Molinari Pradelli. Com sempre amb Tucker hi ha un tsunami explosiu i abassegador d’entusiasme. És el que produeix aquest cant expansiu i entregat.

16.- Plácido Domingo (New Orleans 1968) amb Montserrat Caballé (Leonora) i Bennie Ray (Ruiz) sota la direcció de Knud Andersson. El públic embogeix

17.- Carlo Bergonzi (Teatro Colon 1969) amb Leonyne Price (Leonora), dirigits per Oliviero de Fabritiis. El públic i no és per menys es queda afònic.

18.- Pedro Lavirgen (Viena 1974) amb Lotte Rysanek (Leonora) i Siegfried Rodolfo Frese (Ruiz) dirigia Anton Guadagno. L’ovació després de la “Pira” és prolongadíssima.

19.- Carlo Cossutta (ROH, Londres 1975) l’acompanya la soprano Liliana Molnar Talajic (Leonora) i dirigeix Anton Guadagno.

20.- Luciano Pavarotti (San Francisco 1975) Ekl primer Manrico de Pavarotti al costat de Joan Sutherland (Leonora) i John Duykers (Ruiz). Dirigeix Richard Bonynge

21.- Joan LLoveras (Àmsterdam 1976) Deu anus després d’haver cantat el Ruiz al Liceu al costat de Borsó i Caballé (pista 14) el tenor català va cantar el Manrico al costat de Cristina Deutekom (Leonora) i Adriaan van Limptio (Ruiz). Dirigeix Christopher Keene.

22.- Franco Bonisolli (Salzburg 1977), amb Leontyne Price (Leonora) i Heinz Zednik (Ruiz), dirigeix Herbert von Karajan. El públic enjoiat també es desmelena.

23.- Ermanno Mauro (Scala, Milà 1978) amb Eva Marton (Leonora) i Gianfranco Manganotti (Ruiz), dirigeix Zunin Mehta.

24.- Giuseppe Giacomini (Teatro Regio Torí 1980) amb Kattia Ricciarelli (Leonora) i Aronne Ceroni (Ruiz), dirigeix Peter Maag

25.- Giuliano Ciannella (ROH, Londres 1985) al costat de Elisabeth Connell (Leonora) i Paul Crook (Ruiz). Dirigeix Giuseppe Patané

26.- Dennis O’Neill (Viena 1993) al costat de Michèle Crider (Leonora) i Ruben Broitman (Ruiz), sota la direcció de Zubin Mehta.

27.- Chris Merrith (Chicago 1993) acompanyat per la soprano Lyubov Kazarnovskaya (Leonora) i el tenor Rodrick Dixon (Ruiz). Dirigeix Richard Buckley

28.- Neil Shicoff (Zurich 1996), al seu costat la malaurada Ana Maria Sanchez (Leonora) i Miroslav Christoff (Ruiz), dirigeix Riccardo Chailly.

29.- Kristján Jóhannsson (Viena 1997) acompanyat per la soprano Eliane Coelho i el tenor Ruben Broitman (Ruiz) sota la direcció de Vjekoslav Šutej

30.- Salvatore Licitra (Verona 2001) Amb la soprano Fiorenza Cedolins (Leonora) i el tenor Mauro Buffoli (Ruiz), dirigeix Daniel Oren

31.- Roberto Alagna (Florència 2001) AMb Fiorenza Cedolins (Leonora) dirigits per Zunin Mehta.

32.- José Cura (ROH, Londres 2002) amb Verónica Villarroel (Leonora) i Edgaras Montvidas (Ruiz) dirigeix Carlo Rizzi

33.- Marcelo Alvarez (MET, New York 2009) al costat de Sondra Radvanovsky i Eduardo Valdés sota la direcció de Gianandrea Noseda.

34.- Jonas Kaufmann (Munich 2013) al costat de Anna Harteros (Leonora) dirigits per Paolo Carignani.

35- Francesco Meli (Salzburg 2014) al costat de Anna Netrebko (Leonora) dirigits per Riccardo Muti.

36.- Marcelo Giordani (MET Nova York 2016) al costat d’Angela Meade, dirigits per Marco Armiliato.

37.- Yusif Eyvazov (Verona 2019) amb Anna Netrebko (Leonora) i Carlo Bosi (Ruiz) dirigits per Pier Giorgio Morandi.

38.- Mika Pohjonen (Helsinki 2020) amb Veronika Dzhioeva i Roland Liiv sota la  direcció de Patrick Fournillier.

39.-Fabio Sartori (Florència 2022) amnb María José Siri (Leonora) i Alfonso Zambuto (Ruiz) sota la direcció de Zubin Mehta.

40.- Stefano La Colla (Zurich 2022) amb Elena Mosuc (Leonora) i Saveliy Andreev (Ruiz) sota la direcció de Paolo Cargnani

Potser ha estat un exercici massa exhaustiu, quasi un tercer grau, però estic convençut que més de mitja dotzena us faran posar la pell de gallina. No tot és bo, però fa goig escoltar-ho.

El proper estarà dedicat a Il Conte di Luna, és a dir, al baríton