Luca Salsi (Falstaff) a la producció de Laurent Pelly al Gran Teatre del LIceu. Fotografia de ©ABofill, gentilesa del Departament de Premsa.
El mestre Josep Pons s’acomiada del seu llarg i fructífer període com a titular musical del Gran Teatre del Liceu escollint una òpera italiana, repertori que ha sovintejat poc i amb resultats si més no, no del tot satisfactoris.
D’acord que Falstaff i sense que això vulgui ser una provocació, és la menys verdiana de les òperes de Verdi, per la innovació que representa en conjunt orquestral, vocal i dramàtic, i per tant el repte era potser més assequible, però era un repte que s’agraeix, perquè si alguna cosa ens ha demostrat la seva titularitat és que no s’ha arronsat mai ni davant de les protestes de part del públic que van caracteritzar els seus primer anys, ni davant les crítiques autoritzades de les seves direccions d’algunes de les òperes escollides en aquests dotze anys de regnat.
Falstaff és una excel·lent òpera per acomiadar-se, no debades és una comèdia amb tocs nostàlgics, molta ironia i molta vitalitat i a més a més, té una orquestració que és una filigrana detallista de timbres i colors, dinàmiques i intensitats que s’adeqüen als valors que sempre han caracteritzat les seves direccions més reeixides.
No obstant això, jo diria que davant l’estructurada direcció d’aquest gegantí scherzo concertant, amb petites illes pels solistes, a la seva direcció li ha mancat brillantor tímbrica i agilitat discursiva. El so massa sovint ha estat excessivament corpori i el tempo, sobretot en els passatges concertants, s’alentia per tal que el conjunt no es desquadrés, cosa que en la funció de l’estrena va succeir més que en l’assaig general del segon repartiment, al que també vaig assistir. El mestre Pons ha acompanyat amb minuciositat les grans frases i ha controlat bé els difícils conjunts, però jo diria que no ha equilibrat bé alguns solistes orquestrals, especialment les fustes, ja que no calia que fossin tan presents i hauria agraït més subtileses i no sonoritants tan excessivament presents i contundents. Potser són aquelles coses que es van corregint en les funcions successives, però tant en l’assaig, on la meva posició a les primeres files de platea no em van deixar gaudir de l’orquestra com a mi m’agrada, com ahir, ja en la meva butaca habitualment d’abonament al centre del quart pis, una localitat extraordinària per gaudir del so, tant de l’orquestra, com del cor i els solistes vocals, malgrat la pèrdua del detall escènic, que jo sempre m’estimo sacrificar davant del so, perquè estem parlant d’òpera, no de teatre de prosa, vaig trobar a faltar aquell treball d’altres vegades en la cristal·lina transparència i l’equilibri orquestral.
Orquestra en òptima forma, així com el cor, equilibrat, ajustat i compacte en les seves poques però decisives intervencions, tant la corda femenina com masculina. El treball del mestre Assante cal que sigui més reconegut.
Falstaff, malgrat no tenir grans àries i cabalettas, grans pinyols i grans cors, és una òpera que necessita un gran repartiment de primeres figures disposades a formar part d’un conjunt on cadascuna de les individualitats ha de superar els reptes que Verdi, en la darrera juguesca els sotmet. Calen cantants amb veu, estil i sobretot amb molta personalitat.
El Liceu ha contractat per a aquests dos repartiments, dos barítons que passen per ser els grans especialistes del rol de Falstaff. Jo avui només us parlaré de Luca Salsi, una veu poderosa de baríton que fa una carrera importantíssima arreu i que sobretot ha esdevingut el baríton de la Scala de Milà, on protagonitza totes les grans produccions verdianes. Els temps actuals són els que són i els triomfs i referents de l’òpera són els que són, ara bé, si el criteri és un altre i davant de l’òpera que més estimo de Verdi, hi busco el meu Falstaff ideal, Salsi no serà mai un referent. La dificultat del rol és vocal i teatral, la combinació exigent de la vocalitat, la intel·ligència musical, la precisió tècnica del domini del ritme i la paraula, la precisió rítmica i el talent teatral. Un cantant italià no hauria mai d’abandonar la intencionalitat del fraseig, hi ha moments que Salsi, els passa per sobre, sense aprofundir, sense la intencionalitat precisa dels mots. La quasi constant presència en escena del rol de Falstaff, demana una dicció, un accent i una flexibilitat vocal que guanyi l’atenció al seu voltant. A Salsi li manca la perfecta claredat i intenció de les frases, ha tingut algun oblit, algunes frases no del tot afinades i alguns dels atacs aguts han estat mal coberts, la seva interpretació és molt líniai i poc creativa, marca tot allò, què Pelly li demana, que és molt, però no prou per fer una veritable creació, La projecció vocal fluctua, tot i que el seu és un instrument poderós. Ha obtingut un èxit unànime.
Per a Ford s’havia anunciat al baríton Igor Golovatenko, però acostuma a ser habitual en aquest cantant, les seves cancel·lacions, ja s’ho farà, jo no comptaria mai amb cantants que a darrera hora et creen un problema. El Liceu crec que ha trobat una mala solució fent cantar les 8 representacions a Lucas Meachem, que havia de cantar només en el segon repartiment. És un baríton correcte que ja havia cantat el Sharples i el Germont la temporada passada, però que fer-lo cantar totes les representacions és posar-lo en risc, tenint en compte com canta el rol, a plena veu i forçant en diverses ocasions la zona aguda en la seva gran escena del segon acte. La veu té presència, però li maca aquella veritable autoritat i elegància que es desprèn del rol més verdià d’aquesta òpera. La veu no ho és tot i no sé si cal agrair-li la imprudència de cantar totes les funcions.
El tenor italo argentí, Santiago Ballerini, que ja havia cantat al Liceu l’Ernesto de Don Pasquale, repeteix la seva decebedora prestació donizetiana, ara amb el Fenton. Continua malmetent una bona línia de cant, amb una zona aguda mal projectada i coberta i en el seu gran moment “Dal labbro il canto estasïato vola”, que l’ha passat amb anònima discreció,
Esperava molt de Carolina López Moreno. Alice és un rol per a una gran verdiana, una cantant amb autoritat, presència, personalitat i caràcter. Ella que és una bona soprano que comença a despuntar arreu, encara no ho té tot això. La veu despista, perquè a vegades sembla una perfecta Nanetta i en altres, resolt bé les zones centrals i greus d’una veu molt més plena del que aparenta. Llegint els seus següents reptes, he vist que té previst cantar Santuzza i Adriana. Jo no tinc res més a dir. Segurament vaig errat, però pel que he sentit en aquesta Alice, ara per ara està lluny d’aquella personalitat verdiana que requereix el rol.
Serena Sáenz ha cantat Nannetta, de manera deliciosa, amb el seu Glamour, però sense cap mena de màgia. Cap so flotant, cap veritable pianissimo i amb un inici d’oscil·lació en les notes que necessiten un fiato a banda de generós, seductor. No m’agradaria pensar que es pensi que només trepitjar l’escenari del Liceu ja té garantida l’ovació i no cal fer que a banda de deliciosa, la seva Nannetta esdevingui definitiva. L’èxit obtingut m’ha semblat desmesurat.
Els bons temps de Daniella Barcellona sembla que ja han passat, i de manera desconcertant, ara sembla més soprano que mezzo i només quan ha de fer front a les compromeses i esperades notes greus del “Reverenza” canvia el color per intentar recordar aquella mezzo rossiniana que va captivar.
El rol de Meg Page hi ha de ser per fer el perfecte equilibri harmònic dels conjunts, però és un rol ingrat on es fa difícil lluir. Gemma Coma-Alabert ha complert bé.
Excel·lents els tres rols “menors” masculins. Notori i sonor el Dr. Cajus de Josep Fadó, el Bardolfo hiperactiu de Pablo García-López i el rotund Pistola d’Alessio Cacciamani. Tots tres han demostrat que no hi ha rol petit i que tant vocalment com teatralment han estat magnífics.
Una gran producció operística és també aquella que garanteix l’èxit global de la representació encara que els cantants no siguin res de l’altre dijous, com crec que ha estat el cas.
La producció de Laurent Pelly coproduida pel Teatro Real de Madrid, Théâtre Royal de La Monnaie de Brussel·les, Opéra National de Bordeaux, Tokyo Nikikai Opera, és una d’aquestes genialitats del gran Pelly, que funciona com un rellotge i que és fidelíssima a l’òpera original malgrat el ja habitual canvi d’època, que sempre fa que en algun moment o altre la cosa trontolli, com és la llançada al riu del cova de la roba bruta amb Falstaff amagat a dins o la sempre conflictiva escena del bosc, que no accepta gaires modernitats, però tret d’aquests dos moments, cal dir que fonamentals en la trama, els personatges estan tractats de manera brillant, amb una coreografia més que moviment escènic, diria jo, trepidant i que afavoreix molt el relat. No deu ser fàcil pujar i baixar les escales de la casa dels Ford i mantenir el fiato intacte, de fet en la primera funció es va notar alguna dificultat en aquest sentit en els entremaliats concertants.
La proposta de Pelly és eminentment nocturna, amb escenes que haurien de ser diürnes seguint el relat, però que ell sacrifica per ofererir una proposta visual potent, de cromatismes poc brillants, però d’una coherència formal i estètica molt avinent amb els anys cinquanta d’una Anglaterra burgesa i no gaire lluminosa. El minuciós treball de la producció de Pelly, aquí per a la reposició barcelonina a càrrec de Benoît De Leersnyder, recau en fer creïble una acció eminentment còmica sense que sembli una astracanada i atorgant a la gran escena de Ford, una genialitat de caràcter psicològic, teatralment molt potent, omplint l’escena de Fords que l’observen i que són un reflex del mateix públic, com el mirall distorsionat que tanca els darrers compassos de “Tutto nel mondo è burla” ens acabarà confirmant.
Pelly, com ja va utilitzar en Les Contes de Hoffmann, obra i tanca moltes escenes fent servir un recurs de canvi de pla cinematogràfic, amb uns panels que redueixen el focus visual fins a una fossa total. Són trucs teatrals que afavoreixen la transició d’escenes i que doten el relat d’una magnífica agilitat.
Gran treball escènic dels cantants, cor i de l’equip d’actors i actrius de la figuració.
Pel que fa a l’escena del bosc de Windsor, la més difícil de resoldre, per la màgia que s’ha de crear, la producció és poc inspirada, sobretot amb un disseny de llums que no ajuda a crear aquell embolcall que faci veritablement màgic el “Sul fil d’un soffio etesio” i a la cruel burla posterior que ens faci sentir llàstima pel Falstaff terriblement burlat, però diria que és un retret menor perquè les dues hores llargues que precedeixen a aquesta escena, el joc teatral i la posada en escena em semblen admirables, tant, que fins i tot ens oblidem que l’equip de cantants és discret i això que voreja el pecat mortal, queda en venial, gràcies, ni que sigui per una vegada, a una gran producció escènica.
Les mostres sinceres del públic a la tanda d’aplaudiments, denoten, més enllà d’una correcció provinciana en l’elenc, que Pelly fa possible el miracle. El públic del torn B que ja no omplia l’aforament, s’ho ha passat molt bé.
Descobriu-ne més des de IN FERNEM LAND
Subscribe to get the latest posts sent to your email.
Vaya, sí que lo lamento. Gracias por la crítica. Comentaré pues la retransmiten, como mínimo, por Operavisión y es este reparto.
Un saludo, infernems.
Leonor
M'agradaM'agrada
Vamos a ver si el streaming mejora esa sensación de desengaño que sentí yo.
M'agradaM'agrada
¡Comento!
Bastante de acuerdo contigo; bien la dirección de Pons pero esperaba más ligereza en ciertos momentos y definición, aparte de que ha colaborado a que alguien (no sé quién) no se despiste y logré cantar a tiempo en los “tutti”. Coincido con tu opinión de todos los cantantes, salvo con Serena Sáenz que ayer cantó muy bien: es ligera y sus respuestas no tienen la potencia vocal de otro tipo de soprano y estuvo deliciosa en su momento feérico.
Producción, genial.
Fue la representación del día 18, por lo que leí; no estuvo mal, pero esta ópera ha de ser soberbia (algunas desafinaciones hubo). Yo siempre recordaré esa unión astral que me juntó a Carlos Álvarez como Falstaff y a Juan Jesús Rodríguez como Ford: geniales.
¡Un saludo, infernems!
Leonor
M'agradaM'agrada
Tengo pendiente el visionado del YouTube de OperaVision.
Gracias por dejar tu opinión. Volveré a comentar
M'agradaM'agrada
a mi ayer que también estuve , me pareció vocal y musicalmente un Falstaff bastante correcto en líneas generales, por supuesto superado por la muy notable producción escénica del casi siempre acertado Laurent Pelly ( recuerdo tiempos atrás su excelente producción de Platee, la más que conocida de La Fille del Regiment que estrenaron Dessay/ JDF / C. Alvarez y la que citas de Les Contes ).
Es la primera vez que escucho / veo a Salsi en un rol bufo /tan teatral y sin ser un notable Falstaff, me gustó más ayer que en sus apariciones cantabiles como Macbeth, etc..donde siempre queda corta su línea de canto ( de los Falstaff presenciados en teatro, el mejor escuchado ha sido Terfel ).
en la parte femenina, no creo que la Alice Ford sea un rol vocalmente para Carolina LopezMoreno, voz eminentemente para los Puccini líricos y cuyas Liu, Angélica y Mimi ( lo cantará en enero en el Liceo ) son muy notables.
Del resto , opino más o menos como tú aunque a mi si me gustó Serena Sáenz en cuanto a expresividad vocal.
De la orquesta, también noté los desajustes que has citado.
Teatro con buena entrada, aprovechándose del chollo del tutto a 50€.
Por parte nuestra u con la escapada prevista el próximo.miercoles a Aix para Die Frau, temporada acabado y os deseo un feliz verano a tutti.
M'agradaM'agrada
Serena Saénz me interesa cada día menos. No evoluciona. Nada que ver con Blanch
M'agradaM'agrada
Salsi no seria mejor como Ford?
Aún reconociendo sus carencias, lo prefiero a Maestri.
A las solistas femeninas les falta presencia y proyección vocal y las salva el magnífico trabajo teatral.
No hacia falta ir a buscar un Fenton, Marc Sala supera con creces a Ballerini, ¿No te parece?
En cuanto a Pons, se despedirá con lo que realmente le va. Recuerdo la única presencia hasta ahora de Fabio Luisi y aquello si que era realmente Falstaff.
¿Me pareció sólo a mí que Salsi tenía club de fans entre el público?
Gracias por tu valiente y certero punto de vista.
M'agradaM'agrada
Hace años, hablé de un Falstaff del festival de Verbier donde Salsi era Ford y Terfel, Falstaff, ese si que era un Sir John.
Por lo demás, seguro que Marc Sala nos hubiera encantado como Fenton.
Una cierta claca o una peregrinación de fans de Salsi, seguro que asistieron, ya que se hicieron notar al terminar l’Onore.
M'agradaM'agrada
No se si aquí és el lloc adient per posar aquest comentari, però el Liceu ha tornat de fer de les seves. Resulta que avui totes les localitats per Falstaff de la zona 1 a la zona 6 estan a 50€. Sóc abonat i novament em sento estafat, si jo, per exemple el meu abonament era de la zona 5 el preu d’oferta era de 75€ per l’abonament, el de la zona 1 gairebé 200€. Vol dir que una persona no abonada ha hagut de pagar gairebé fins a 150€ de més que una persona que compri ara una localitat. EM SENTO ESTAFAT!. Perquè he estat donant el suport al Liceu durant tots aquest anys passant pandèmies en las que d’una localitat de zona 3 m’enviaven sense preguntar-me res a una localitat de zona 7 i sense visió.
Però el que ja m’ha fet perdre els estreps és el fet que avui mateix he trucat i he demanat fer un canvi de funció i aprofitar la avinentesa per millorara la meva localitat i agafar-me una de 2nd. pis ( he pensat com jo vaig pagar més em sortirà de franc el canvi perquè vaig pagar més de 75€ ( no la tenia inclosa en el meu abonament i vaig canviar el ballet per Falstaff), dons, per a la meva sorpresa m’han dit que havia de pagar una diferència de més de 125€ (???!!!). Ostres que ve que tracten a l’abonat oi?. M’han comentat que aquesta oferta era per la compra de entrades no per canvi d’entrada i que si per tant volia canviar la localitat el millor era comprar-ne una de nova a 50€!
Avui han perdut un abonat que des que tenia 10 anys anava al Liceu.
M'agradaM'agrada
Per cert m’he oblidat de dir que ara tinc 69 anys, és a dir que porto gairebé 60 anys.
M'agradaM'agrada
Toni, tienes toda la razón.
Estos saldos a 50€ de última hora, una verdadera estafa para los abonados y para los que compran localidades con anticipación.
Es para exigir explicaciones a la dirección general del Teatro, no solo por esto sino tambien por esos frecuentes cambios de repartos a veces más que sospechosos. ( en mi caso, las he pedido alguna vez, sobre todo comprobando las pgs.web de cantantes anunciados y que me sorprenden; por ej., vi que el tenor Pene Pati estaba anunciado como Rodolfo en varias Boheme del Liceu al mismo tiempo y fechas que en Dresden. Resulta que como siempre, investigo, no me fío del Liceo y ahora se me da la razón al ver que 2 de las funciones que cantarà Alagna son en lugar de Pati )
M'agradaLiked by 1 person
Lo de las rebajas ya es un clásico, un agravio comparativo los abonados.
En cuanto a Pati, quisiera o quizás no, equivocarme, pero creo que no cantará ningún Rodolfo y por tener otros compromisos en conflicto.
M'agradaM'agrada
Lo de Pati, como no viaje casi a diario de Barcelona a Dresden y viceversa, por logística es más que probable que no los cante en el Liceo, teniendo en cuenta además, que en Dresden los cantarà junto a su esposa Amina Edris prevista como Mimí.
Lo que no entiendo si así fuere, porque el Liceo no lo anuncia.
M'agradaM'agrada
Yo creo que no cantará muchos Rodolfos, ni en Dresde ni en ningún otro sitio.
M'agradaM'agrada
Si Toni, és, una vegada més, una presa de pèl, un greuge contra els abonats que ens ho empassem quasi tot, sense gaires queixes, com a mínim públiques.
Ens obliguen a comprar un producte com el Liceu+, ens fan un 20% de descompte, sí, però després resulta que amb aquestes ofertes a 50 € qualsevol localitat, és quasi un 50% respecte al preu d’abonat de la zona 4, la meva. A banda del menyspreu a l’abonat, el Liceu projecta una imatge penosa, de saldo.
La gestió de Valentí Oviedo comença a clamar al cel, molt adular a l’abonat a l’assaig general del darrer Falstaff, quan va reaparèixer després de la “baixa per estrès” per fer un discurs populista, però a l’hora de la veritat origina desgavells d’aquesta mena. Caldria un canvi, ja!
Gràcies per comentar.
M'agradaLiked by 1 person
He vist els dos assaigs dels dos repartiments i l’abonament em toca el segon, no aniré a cap altra representació, tu has explicat molt bé els motius.
M'agradaM'agrada
Gràcies per comentar, Alice, no et diràs Ford de cognom, oi? Perdona l’ocurrència.
Estem d’acord
M'agradaM'agrada
Diumenge gran funció malgrat no assolir el silenci ideal aconseguit al Werther.
No soc admirador perpetu de Josep Pons pero haig de dir que va saber donar la vivacitat i el tremp que demana la partitura.Falstaff s’ha de dotar d’un ritme en molts moments trepidant i així va ser.
Luca Salsi sempre sap lluir una dicció incisiva(Adeu al Verdi nanana…) i clara(no té la patata a la boca del seu ilustre colega) i s’ha sapigut adaptar perfectament al cant àgil i al caracter que demana el rol.Una molt bona prestació lluny del Falstaff aburridets de tres grandíssims cantants com Bruson,Van Dam, Finley…
Lucas Meachem ha sigut la gran sorpresa de la funció.L’emissió fàcil i suau quan cal i rotunda quan la partitura ho demana.Em sembla un cantant de musicalitat excel·lent amb una veu(recorda lleugerament a l’admiradíssim Ford de Thomas Allen) molt bonica amb un color base força atenorat que ell sap enfosquir degudament.
Santiago Ballerini escenicament creible i esquisit musicalment.
Les dones em van agradar pero menys.
Gran artista i perfecta actriu Daniela Barcellona segueix essent una bona cantant pero la projecció de la seva veu queda curta en el centre i en el greu esporàdicament al menys en aquest rol.
Carolina Lopez Moreno ha tingut una bona actuació amb alguns moments discrets i d’altres exhibint i una veu i un cant molt prometedors. Sincerament crec que li manca rodatge en el rol.
Penso exactament el mateix que tú de Serena Saenz (coincidència total)
Magnífics els quatre rols secundaris vocal i escenicament. La categoria d’un teatre ha d’exhibir cantants meritoris en els rols comprimaris.
Absolutament deliciosa la producció de Laurent Pelly.Que la reposin quan calgui funciona de maravella.
Pero si s’els hi passa pel cap reposar Les Contes d’Hoffman de Pelly si us plau portèu la versió musical tradicional per l’acte de Giulietta.Alló que es va sentir la darrera vegada va ser de caure la cara de vergonya…
M'agradaM'agrada
Estem amb desacord quasi total en la part vocal.
Cap novetat
M'agradaM'agrada
Ahir amb el segon cast, discreció vocal i bones direccions escènica, em va agradar mes que quan la vaig veure al Teatro Real i orquestral.
Maestri sempre fa el mateix Falstaff, el seu, i funciona com a personatge, però gens com a cantant, com sempre.
La resta potser funcionària a Mòdena O Oviedo, pel Liceu no fa.
M'agradaM'agrada
Gràcies, Jordi.
Ja vaig dir que amb l’assaig en tenia prou d’aquest segon repartiment.
Quan vaig veure la producció em va estranyar que ens diguessis que no t’havia agradat, però veig que després d’una segona visió has canviat d’opinió. Les idees de Pelly són les que fan que la representació acabi sent un èxit.
M'agradaM'agrada
El segon que li veig a Maestri i per mi és Falstaff. Com també ho va ser Joan Pons. Em va agradar molt també el Ford de Meachem, la Sra Quickly de Pizzolato, l’Alice de Mantegna… Una gran nit de teatre i una producció espléndida de Pelly. No he pogut veure el primer repartiment però m’hauria agradat molt.
M'agradaM'agrada
Del Maestri no diré res perquè ja ho he dit tot d’aquest baríton mediocre, però que em diguis que la Pizzolato et va agradar molt ja voreja la provocació frontal. No tenia cap de les notes que ha de tenir. Una absoluta estafa.
M'agradaM'agrada
I així ho devia entendre el respectable que no la va pas ovacionar. Em va semblar ben actuada i em va agradar la seva concepció del personaje i va contribuir a que m’ho passés molt bé. No he pogut veure l’altre cast i no puc comparar però de segur que va fer amb nota el que li demanava Pelly.
M'agradaM'agrada
Teatralment, Pelly fa amb aquesta producció, que les mancances vocals passin més desapercebudes. D’aquest segon repartiment només destacaria a Mantegna. La resta malgrat el que es digui per aquí i per allà, no honora a aquesta obra mestra. Nivell de Massimo de Palerm o de l’Òpera de Marsella.
M'agradaM'agrada
Gràcies com sempre per l’apunt, Joaquim. Llàstima no veure’ns al teatre, on vam coincidir sovint el mes passat sense trobar-nos mai. Molt d’acord amb tu en general, però amb conclusions diferents.
Fantàstica la direcció d’escena de Pelly. No cal dir res més, però s’ha de repetir.
Salsi diria que es va escalfar. El vaig escoltar en la seva primera funció, com tu, i també en la seva última. En aquesta darrera em va agradar de debò. Evidentment, el seu Falstaff no és la Isolde de Davidsen; però no li podem demanar a cada protagonista de ser un referent absolut, ni menys el nostre intèrpret ideal.
Sáenz com a Nannetta diria que em va agradar més que el primer Falstaff de Salsi i menys que el seu segon. Tanmateix, aquí també no sóc tan exigent com tu. Potser no tinc prou confiança en el talent barceloní i no veig tan clar que la seva interpretació seria definitiva si hi treballés més. De totes maneres, em conformo amb una interpretació deliciosa malgrat que ni màgica ni definitiva.
La resta del repartiment va oferir-nos un conjunt agradable, sense lluïments individuals, però tot plegat permetent-me gaudir d’una obra mestra verdiana que coneixia poc. Llàstima per l’estat vocal de Daniela Barcellona.
El segon repartiment em va semblar, com a tothom aquí, musicalment molt per sota del primer. Nogensmenys van ser uns bon comediants. S’esperava de Maestri, és clar, i diria que tots van acabar en aquella línia.
M'agradaM'agrada
Hola, Giacomo.
Ja el tinc oblidat el Falstaff. Entenc que entre el del primer dia i l’últim hi hagi diferències, orquestrals o de conjunt, em costa més entendre que Salsi canvií tant, sobretot perquè aquest rol no és la primera vegada que el fa, però potser el dia de l’estrena estava desmotivat? Mala cosa si el dia que hi assisteix la crítica no es posa les piles.
Per la resta, doncs no puc dir res diferent al que ja vaig dir. Nanetta és una altra cosa, com ho és Quickly, si les cantants no donaven la talla, que per a mi no, sense semblar-me impresentables, no em van motivar prou.
M'agradaM'agrada
Entenc que aquest Falstaff et va interessar poc, potser perquè ja coneixies i estimaves la peça molt més que jo.
Per si a algun altre li interessa més, afegiré que la funció del 24 de juliol en la qual Salsi em va agradar més que en la primera estarà disponible per sis mesos (fins el 24 de gener de 2027) a OperaVision, o sigui a la seva pàgina de YouTube:
http://www.youtube.com/watch?v=K6tLuhP24Ks
M'agradaM'agrada
Gràcies, benvolgut.
L’òpera i Verdi, bé és mereixen una segona oportunitat. En qualsevol cas ha la vaig baixar.
M'agradaM'agrada
Cambios a mejor porqué Tézier es el mejor verdiano actual en su cuerda y todo lo que sea sacarse de encima a Eyvazov es bueno, además Gyngazov me gustó como DesGrieux.
M'agradaM'agrada
Crec que el comentari sobre els canvis en Aida el volies posar en un altre lloc, benvolgut Joaquim.
Tanmateix, estic totalment d’acord amb tu i em fa moltíssima il·lusió que aparegui Tézier en el meu torn d’abonament!
M'agradaM'agrada
Doncs si, contestar amb el mòbil i pel carrer té aquestes coses.
També em toca Tézier, aquest sí, el millor baríton actual cantant Verdi. Un gran encert de García de Gomar.
M'agradaM'agrada