Amb una mica de retard i saltant el Così que es va presentar quinze dies abans, avui us vull parlar de la representació que va tenir lloc el passat 14 d’abril al Metropolitan de New York i que es va retransmetre als cinemes inclosa en la temporada que el teatre novaiorquès configura cada anys en aquesta possibilitat d’abonament a 10 de les propostes que se suposen més estimulants.

Una de les Luisa Miller que més m’agraden i aquesta és una òpera que m’agrada molt, va tenir lloc en aquest mateix teatre l’any 1968 amb un quintet vocal extraordinari:Montserrat Caballé, Richard Tucker, Sherrill Milnes, Giorgio Tozzi i Ezio Flagello. Aquella representació roman per a mi en un referent d’una representació verdiana. I ja sé que no és bo comparar i que hem de mirar endavant, però quan el Miller l’interpreta més que el canta el senyor Domingo, ara ja no tenor i molt menys baríton, mirar al futur, ni tan sols al present sembla una rialla de mal gust.

Aquest repte amb si mateix que Domingo s’ha imposat, evidencia per una banda l’enorme carisma del cantant que encara fa que les platees es rendeixin tot i el seu cant imperfecte, ple de trampes i enganys vocals i tècnics, i l’estat actual d’exigència del públic operístic que ha perdut tota mena de criteri i rigor. Canta Domingo?, doncs cal aplaudir-ho sense tenir en compte els resultats. Per què? No ho sé. Respecte? Idolatria?, el món de l’òpera és així i cal acceptar-lo tot i no estar-hi d’acord. Domingo continua aixecant al públic de  les seves butaques i sobretot venent tot el taquillatge. Poc importa que barítons més capacitats puguin oferir un Miller més noble, musical i vocalment acceptable, Domingo arrossega la seva carrera i com els grans mags ens enreda, sabem que ho fa i l’aplaudim.

El problema d’aquesta representació no és només Domingo, ell té la virtut i ho diré sempre, de galvanitzar al seu voltant a tota la companyia i l’èxit que va associat, el mereixi o no, a les seves actuacions, arrossega a la resta i poc importa que cap de les veus que l’acompanyen fossin idònies i cap d’elles, parlo de les principals, cantessin amb comoditat. Totes elles sobrepassades per un rols que els exigeixen unes vocalitats, un estil i una tècnica que no posseeixen.

El rol de Luisa és molt difícil, cal una soprano dramàtica d’agilitat capaç de demostrar unes capacitats tècniques encara molt belcantistes i alhora una solidesa plenament verdiana. Moltes líriques amples han assolit al rol amb èxit , però saber adaptar la veu i l’estil a cada moment no és fàcil i Sonya Yoncheva va cantar absolutament crispada durant tota la representació, arribant al tercer acte absolutament esgotada i vorejant l’accident. Yoncheva té una veu esplèndida, bonica i dúctil, però el rol ara per ara la supera, com la supera la Norma. Ella s’ha imposat un repte, diferent al de Domingo, però igualment perillós i de seguir amb aquesta tossudesa contra la ella mateixa pot trencar una veu que hauria de donar molt de si en un repertori menys ampli del que ella vol, però inesgotable. La necessitat de fer grans rols poc adients a la veu, l’estil i la tècnica , no aportarà res de bo a la carrera, només títols, res més.

Piotr Beczala també s’està imposant un repertori que l’obliga a forçar. De tots ell va ser el que més em va agradar, però la veu no sona còmode, ni lliure. Va canatar amb molta passió, com Yoncheva, però no ´se si exactament el Rodolfo verdià ha de ser com el puccinià. Va fer coses precioses i amb detalls de bon gust, però la veu està perdent l’homogeneïtat i el so falsejat enlletgeix aquella veu tan natural que l’havia caracteritzat fins ara.

El baix, per dir el que hauria de ser però no és, Alexander Vinogradov es va fer càrrec del Walter. Cap tret de la gran escola verdiana, tot més aviat vociferant, com voler demostrar autoritat a cops de geni. Cap noblesa i sobretot cap color que pugui associar la seva veu a un baix verdià de veritat.

Dmitry Belosselskiy, aquest si que és un baix, i com a tal va fer estremir amb excessiva rudesa cal dir, la seva innata dolenteria i vilesa.

Em va agradar força Olesya Petrova com a Federica, un rol massa breu i només esbossat que requereix d’una veu capaç de fer Azucena, Eboli i Amneris. Moltes mezzosopranos que canten aquest rol no poden amb els grans rols verdians per a mezzo, cert, penso que Petrova potser els arribarà a fer en els grans escenaris, és clar que això ara és molt més fàcil que fa uns anys.

Interessant la veu fresca, ben projectada i d’emissió natural (per fi!) de Rihab Chaieb.

Merescut èxit de Bertrand de Billy, amb una direcció enèrgica, plena de vida i també d’aquestes llums i sobretot ombres que planegen per aquesta partitura inspirada plena de moments que anticipen el millor Verdi que no trigarà a arribar. L’orquestra espectacular del MET va secundar millor que el Cor, que sembla que darrerament no està en la mateixa forma que en temporades passades, aquesta brillant i dramàtica versió del director francès.

La producció és vistosa, amb grans decorats, sobretot els interiors però ineficaç i antiga des del punt de vista dramàtic i teatral. Resoldre el concertant del final del primer acte amb els protagosnistes palplantats en bateria davant de l’escena, amb el cor immòbil al darrera és d’una ineficàcia teatral exasperant i una mostra evident d’un antigor que grinyola. És una típica producció del MET que entre canvi de quadre i canvi de quadre es perd tota la tensió dramàtica i la narrativa musical. Això no té res a veure amb canvis d’època, senzillament l’òpera ja no es pot representar així i si una escenografia corpòria obligar a parar una representació més val que canviïn de producció.

Giuseppe Verdi
LUISA MILLER
òpera en 3 actes llibret de Salvadore Cammarano

Luisa……………….Sonya Yoncheva
Rodolfo………………Piotr Beczala
Miller………………Plácido Domingo
Count Walter…………Alexander Vinogradov
Wurm…………………Dmitry Belosselskiy
Federica……………..Olesya Petrova
Laura………………..Rihab Chaieb
Peasant……………..Patrick Miller

Chorus and Orchester Metropolitan Opera House,
Direcció musical…………….Betrand de Billy

Direcció escènica……………Elijah Moshinsky
Escenografia i vestuari…………….Santo Loquasto 
Disseny de llums…….Duane Schuler
Metropolitan Opera House de Nova York, 14 d’abril de 2018