IN FERNEM LAND

MET 2017/2018: LUISA MILLER (YONCHEVA-BECZALA-DOMINGO-VINOGRADOV-PETROVA-BELOSSELSKIY;MOSHINSKY-DE BILLY)


Amb una mica de retard i saltant el Così que es va presentar quinze dies abans, avui us vull parlar de la representació que va tenir lloc el passat 14 d’abril al Metropolitan de New York i que es va retransmetre als cinemes inclosa en la temporada que el teatre novaiorquès configura cada anys en aquesta possibilitat d’abonament a 10 de les propostes que se suposen més estimulants.

Una de les Luisa Miller que més m’agraden i aquesta és una òpera que m’agrada molt, va tenir lloc en aquest mateix teatre l’any 1968 amb un quintet vocal extraordinari:Montserrat Caballé, Richard Tucker, Sherrill Milnes, Giorgio Tozzi i Ezio Flagello. Aquella representació roman per a mi en un referent d’una representació verdiana. I ja sé que no és bo comparar i que hem de mirar endavant, però quan el Miller l’interpreta més que el canta el senyor Domingo, ara ja no tenor i molt menys baríton, mirar al futur, ni tan sols al present sembla una rialla de mal gust.

Aquest repte amb si mateix que Domingo s’ha imposat, evidencia per una banda l’enorme carisma del cantant que encara fa que les platees es rendeixin tot i el seu cant imperfecte, ple de trampes i enganys vocals i tècnics, i l’estat actual d’exigència del públic operístic que ha perdut tota mena de criteri i rigor. Canta Domingo?, doncs cal aplaudir-ho sense tenir en compte els resultats. Per què? No ho sé. Respecte? Idolatria?, el món de l’òpera és així i cal acceptar-lo tot i no estar-hi d’acord. Domingo continua aixecant al públic de  les seves butaques i sobretot venent tot el taquillatge. Poc importa que barítons més capacitats puguin oferir un Miller més noble, musical i vocalment acceptable, Domingo arrossega la seva carrera i com els grans mags ens enreda, sabem que ho fa i l’aplaudim.

El problema d’aquesta representació no és només Domingo, ell té la virtut i ho diré sempre, de galvanitzar al seu voltant a tota la companyia i l’èxit que va associat, el mereixi o no, a les seves actuacions, arrossega a la resta i poc importa que cap de les veus que l’acompanyen fossin idònies i cap d’elles, parlo de les principals, cantessin amb comoditat. Totes elles sobrepassades per un rols que els exigeixen unes vocalitats, un estil i una tècnica que no posseeixen.

El rol de Luisa és molt difícil, cal una soprano dramàtica d’agilitat capaç de demostrar unes capacitats tècniques encara molt belcantistes i alhora una solidesa plenament verdiana. Moltes líriques amples han assolit al rol amb èxit , però saber adaptar la veu i l’estil a cada moment no és fàcil i Sonya Yoncheva va cantar absolutament crispada durant tota la representació, arribant al tercer acte absolutament esgotada i vorejant l’accident. Yoncheva té una veu esplèndida, bonica i dúctil, però el rol ara per ara la supera, com la supera la Norma. Ella s’ha imposat un repte, diferent al de Domingo, però igualment perillós i de seguir amb aquesta tossudesa contra la ella mateixa pot trencar una veu que hauria de donar molt de si en un repertori menys ampli del que ella vol, però inesgotable. La necessitat de fer grans rols poc adients a la veu, l’estil i la tècnica , no aportarà res de bo a la carrera, només títols, res més.

Piotr Beczala també s’està imposant un repertori que l’obliga a forçar. De tots ell va ser el que més em va agradar, però la veu no sona còmode, ni lliure. Va canatar amb molta passió, com Yoncheva, però no ´se si exactament el Rodolfo verdià ha de ser com el puccinià. Va fer coses precioses i amb detalls de bon gust, però la veu està perdent l’homogeneïtat i el so falsejat enlletgeix aquella veu tan natural que l’havia caracteritzat fins ara.

El baix, per dir el que hauria de ser però no és, Alexander Vinogradov es va fer càrrec del Walter. Cap tret de la gran escola verdiana, tot més aviat vociferant, com voler demostrar autoritat a cops de geni. Cap noblesa i sobretot cap color que pugui associar la seva veu a un baix verdià de veritat.

Dmitry Belosselskiy, aquest si que és un baix, i com a tal va fer estremir amb excessiva rudesa cal dir, la seva innata dolenteria i vilesa.

Em va agradar força Olesya Petrova com a Federica, un rol massa breu i només esbossat que requereix d’una veu capaç de fer Azucena, Eboli i Amneris. Moltes mezzosopranos que canten aquest rol no poden amb els grans rols verdians per a mezzo, cert, penso que Petrova potser els arribarà a fer en els grans escenaris, és clar que això ara és molt més fàcil que fa uns anys.

Interessant la veu fresca, ben projectada i d’emissió natural (per fi!) de Rihab Chaieb.

Merescut èxit de Bertrand de Billy, amb una direcció enèrgica, plena de vida i també d’aquestes llums i sobretot ombres que planegen per aquesta partitura inspirada plena de moments que anticipen el millor Verdi que no trigarà a arribar. L’orquestra espectacular del MET va secundar millor que el Cor, que sembla que darrerament no està en la mateixa forma que en temporades passades, aquesta brillant i dramàtica versió del director francès.

La producció és vistosa, amb grans decorats, sobretot els interiors però ineficaç i antiga des del punt de vista dramàtic i teatral. Resoldre el concertant del final del primer acte amb els protagosnistes palplantats en bateria davant de l’escena, amb el cor immòbil al darrera és d’una ineficàcia teatral exasperant i una mostra evident d’un antigor que grinyola. És una típica producció del MET que entre canvi de quadre i canvi de quadre es perd tota la tensió dramàtica i la narrativa musical. Això no té res a veure amb canvis d’època, senzillament l’òpera ja no es pot representar així i si una escenografia corpòria obligar a parar una representació més val que canviïn de producció.

Giuseppe Verdi
LUISA MILLER
òpera en 3 actes llibret de Salvadore Cammarano

Luisa……………….Sonya Yoncheva
Rodolfo………………Piotr Beczala
Miller………………Plácido Domingo
Count Walter…………Alexander Vinogradov
Wurm…………………Dmitry Belosselskiy
Federica……………..Olesya Petrova
Laura………………..Rihab Chaieb
Peasant……………..Patrick Miller

Chorus and Orchester Metropolitan Opera House,
Direcció musical…………….Betrand de Billy

Direcció escènica……………Elijah Moshinsky
Escenografia i vestuari…………….Santo Loquasto 
Disseny de llums…….Duane Schuler
Metropolitan Opera House de Nova York, 14 d’abril de 2018

9 comments

  1. Guillermo Iván Soto Aliste

    Me encanta la Yoncheva, ella misma dice que no volverá a cantar este rol por sus dificultades y le aconseja a sus colegas que lo piensen dos veces antes de abordarlo. Machaidze , ironicamente le responde que para ella ha sido muy fácil.Cosa de divas. Sonya dice que firmó el contrato hace 4 años para cantar Luisa.

    M'agrada

  2. Víctor

    Això d’en Plácido Domingo és inexplicable. Jo el vaig veure moltes vegades al Liceu, quan al començament de la seva carrera venia més sovint (i, tot s’ha de dir, a la resta d’Espanya -llegeixi’s Madrid- no en sabien res de la seva existència). Era extraordinari, tant com a cantant com com a actor. Ara, aquest “repte amb si mateix” de continuar cantant com sigui, el que sigui i de la manera que sigui, en un artista com ell que no ha de demostrar res perquè ja ho ha fet i amb escreix, és certament un cas digne d’estudi…

    M'agrada

  3. alex

    Sigo diciendo que en roles de Verdi de cierto dramatismo de agilidad con mezcla de belcantismo como es la Luisa M., como en otros de gran belcantismo de fuerza, Sonya Yoncheva está patinando y equivocándose actualmente ( no quizás hace 3/4 años)
    Solo pensar en su” valentía ” ( o “autosuicidio”) de acometer en menos de dos meses la Imogene en alla Scala ( reposición de IL PIRATA, después de las legendarias funciones allí de la Divina Callas con su ensañamiento hacia la dirección del teatro con la escena de ” il palco funesto”), muestra cierta inmadurez o poca inteligencia artística en esta buena y bonita voz que es la Yoncheva ( que no debería de haber pasado de cantar Mimís , Liu y otros muy líricos similares)

    M'agrada

  4. dandini

    El rol de Luisa Miller és ben particular. Jo no crec que es pugui catalogar ben bé de dramàtica d’agilitat. A mí em sembla que estem una mica equidistants entre l’Abigail i la Violetta o la Gilda.De fet desde el punt de vista argumental no és una dona ni guerrera ni malvada com podrien ser Lady Macbeth o fins i tot Turandot. Es tracta d’una víctima inocent i Verdi crec que ho va saber diferenciar de les dramàtiques d’agilitat enfurismades.
    Si us fixèu bé cap de les cridaneres pretèrites va triomfar en aquest rol i aixó demostra que no és un terreny abonat per aquesta tipologia vocal.Sincerament crec que Sonya Yoncheva té la veu , l’estil i les facultats adients per aquest rol malgrat que pateixi una mica en algún moment aïllat.
    Crec que en el moment actual hi ha sopranos de primer nivell ,com ella ,amb veus més voluminoses ,amb més rauxa interpretativa , amb registre agut més fàcil pero he arribat a la conclusió que ella és la més aplicada referent a la dicció,vocalitat i estil lo que hem demostra la seva inteligència artística.

    M'agrada

    • colbran

      Esta señora se estropeará totalmente dentro de tres años si no vuelve a cantar roles líricos. No tiene agilidad, los trinos exigidos en varias ocasiones los emite fatalmente. Es una lírica ancha y nada más, sin coloratura y a menudo con problemas de afinación. Tiene una voz preciosa y grande que la aproveche bien. Debe medir muy bien sus posibilidades.

      Y remarco que Luisa Miller es para una soprano dramática de agilidad tipo Callas. Marietta Gazzaniga la soprano/mezzosoprano que estrenó este rol cantaba “Anna Bolena”, el Romeo (!) de “I Capuleti ed i Montecchi”, “Stiffelio”, así como “Norma” e “Il trovatore”, incluso la Gilda de “Rigoletto”· que Verdi compuso para uns soprano dramática de agilidad -tipo Zinka Milanov-, tal como aseguró Toscanini que Verdi le comunicó en persona. Marietta Gazzaniga acabó cantando únicamente roles de mezzo ya que es la tesitura que le era más cómoda. Si la Yoncheva se atreve con estos roles se cavará su propia tumba vocal.

      M'agrada

      • alex

        y además asume riesgos vocales importantes además de los artísticos en cuanto a curriculums : debut a finales de junio como Imogene en alla Scala ( reposición PIRATA post Callas) donde creo comete un serio error por las dificultades y variantes que tiene esa partitura , más la Medée en su original francés prox.octubre en Berlín
        Ya no sé si calificarla de valiente o suicida , a la simpática Sonya

        M'agrada

  5. ANNA ESTELLER

    No vull comentar res de si cantant bé o malament però a mi em va agradar molt (no entro a opinar sobre l’actuació del Sr. Placido Domingo). Jo no tinc gaires referents per poder comparar aquesta Luisa amb d’altres que vosaltres heu vist. L’única vegada que l’he vista va ser al Liceu la temporada 2007-2008. Des de la meva ignorància, jo crec que el Beczala ho va fer molt bé i penso que té una veu preciosa. No em dona la impressió que s’hagi d’esforçar; no pateixo quan canta.

    M'agrada

  6. Pepa MG

    esta es mi primera Luisa, ya buscaré despues en youtube. LA puesta en escena me ha recordado el cascanueces de Londres que se repone año tras año (es una tradición de hecho) desde el principio de los tiempos. PEnsé que era un homenaje a alguna escenografia del siglo pasado, pero ya veo que no. Per diners no será!

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: