Stanislas de Barbeyrac i Julie Fuchs (Pelléas i Melisande)
Foto de David Ruano Gentilesa del Departament de Premsa del Gran Teatre del Liceu.
Quan el Liceu té al davant reptes de prestigi, no acostuma a fallar mai i després d’aquell satisfactori War Requiem i de dos títols de repertori dels que no se’n va sortir de manera notable, amb la nova producció de Pelléas et Mélisande no tan sols ha tornat a encertar de ple amb una proposta de gran qualitat, ja sigui en la vessant musical i vocal, ja sigui en l’escènica, quelcom que actualment també és cada vegada més rar, sinó que segurament signa la millor producció operística dels darrers anys i sense cap mena de dubte la millor d’ençà que Víctor García de Gomar n’és el director artístic.
Un consell per a tots i totes que anireu amb recança al teatre, si és que hi aneu, per veure aquestes representacions que jo us “exigeixo” que no us heu de perdre. Deixeu en el guarda-roba, ara que incomprensiblement no funciona, les àries, cabaletes i concertants, els grans cors i les proclames heroiques exaltant espases, dagues i punyals, deixeu reposar les immolacions, els pinyols i les floritures i artificis vocals, feu el petit esforç, necessari sense cap mena de dubte, per deixar-vos endur per l’onatge orquestral que ens proposa Debussy i estic segur que de manera natural us deixareu seduir i no trigarà l’emoció a envair-vos perquè és impossible que tanta poesia i tanta bellesa, no acabi per guanyar tots els prejudicis al voltant d’una òpera que demana ser estimada.
El Liceu ha buscat la manera que ens agradi definitivament i ha guanyat, ara depèn de nosaltres perquè igual potser si, però més ben servida és difícil.
Està clar que aquest és el repertori que li escau millor al director musical de la casa, que a banda de tenir l’encàrrec de reconstruir l’orquestra, quelcom que s’està demostrant de manera notable que ho ha fet i ja puc dir que molt bé, lògicament ha de dirigir uns quants títols de la temporada i tothom sap que quan es tracta d’obres del segle XX, ell hi té la ma trencada i si es tracta de mostrar les textures orquestrals amb transparència i nitidesa, quelcom essencial en el llenguatge orquestral de Debussy, ell és sense cap mena de dubte l’opció que garantirà un excel·lent resultat
El treball del mestre Josep Pons en la direcció i concertació d’aquest Pelléas et Mélisande és de gran categoria, de les que dóna prestigi i situa al teatre a un primer nivell, ja sigui per la qualitat de la seva precisa i bella direcció, recreant aquest món misteriós, ple d’ombres i embolcallat en permanent nocturnitat, amb una orquestra de so fi, precís i de riquíssims cromatismes i transparències que et van atrapant durant aquest fluid discurs orquestral o ja sigui per la imprescindible qualitat que obté d’aquesta formació que ell es va proposar transformar de dalt a baix sense causar grans traumes i tan necessària per construir la narració dramàtica com a coprotagonista del fascinant món que ens proposa Debussy per narrar el drama de Maeterlinck. És amb obres com aquesta i amb direccions tan detallistes i on els solistes han de ser-hi amb total seguretat i acurat fraseig, quan s’evidencia l’èxit del llarg i fructífer treball per tornar a fer de l’orquestra del Liceu un dels puntals de la casa.
Aquest Pelléas et Mélisande és possiblement la millor direcció musical d’ençà que el mestre Pons és el titular de la casa.
El mestre Boder va fer un gran treball l’any 2012, va ser el seu comiat abans de passar el testimoni precisament al mestre Pons, que amb aquesta direcció el supera. Si Boder s’acomiadava amb una orquestra que necessitava inversions, jubilacions i contractacions, Pons al cap de deu anys ens ofereix el mateix títol en un moment gratificant de canvi de tendència que esperem que segueixi títol rere títol. La llei de les alternances ja dirigeix el pèndol imparable i decidit en direcció ascendent.
Escoltar els pianíssims nítids, els silencis perfectament definits, tot el fascinant entramat orquestral amb una fascinant nitidesa, alhora que el discurs sempre fos fluid, dramàticament intens sense defallences, és de ben segur el gran triomf d’un repte majúscul assolit amb una extraordinària solvència. M’he emocionat quan a la sortida del mestre per dirigir la segona part (quart i cinquè acte) el públic l’ha rebut calorosament amb intensitat d’aplaudiments i bravos.
Aprofito ara que he anomenat al mestre Boder, per recordar que el Liceu no ha tornat a invitar a cap dels directors titulars que han passat per la casa des de la seva reconstrucció, quelcom que hauria d’esmenar l’actual director artístic, que res va tenir a veure en les tensions que hi poguessin haver amb l’antiga direcció del teatre. Els mestres De Billy, Weigle i Boder, haurien de figurar en les temporades vinents tot i que em penso que aquest és un clam al desert.
La darrera vegada que es va programar aquesta òpera, el cast sense ser decebedor, no va estar a l’altura del repte. Aquesta vegada s’ha vorejat la perfecció.
Julie Fuchs és una deliciosa Mélisande, que en la línia naïf amb què tantes sopranos fan front a aquest rol, ofereix una interpretació captivadora que recrea vocalment amb un desplegament de delicats matisos, de sons flotants i eteris, quasi infantils fins a arribar a la cabdal escena amb Arkel i el gran i darrer encontre amb Pelléas, d’una íntima intensitat que desencadena en la darrera escena, en una mort colpidora per tanta tendresa i senzillesa narrativa. És una interpretació molt sensible que ben segur no deixarà indiferent a ningú.
El Pelléas del tenor Stanislas de Barbeyrac li dóna perfecta rèplica. És juvenil, poètic i només en els moments d’expansió emotiva algun pas per la zona aguda li queda amb poc color, però tant a l’escena de la torre, com en el darrer encontre m’ha semblat esplèndid, fent el perfecte contrast amb el seu germà Golaud, interpretat de manera superba pel gran baríton Simon Keenlyside.
El baríton anglès no ha vingut molt pel Liceu, després d’aquell inoblidable Hamlet de Thomas el recordat i discutit Don Giovanni (reposició de la producció de Bieito) i dos recitals, em semblen molt poc en quasi 20 anys des del seu debut. Ara torna per deixar un record difícil d’oblidar. La veu no està tan sana òbviament, però la intensíssima interpretació és extraordinària, amb varietat de matisos i un final que veritable colpeix. És un odiós dolent, però mai cau en el gran ginyol, mèrit també del traç dramàtic d’Àlex Ollé.
La plenitud vocal també ha passat els millors anys per Franz-Josef Selig. El gran baix alemany encara imposa una veu potent i prou cavernosa com a Arkel, però el que més caracteritza la seva interpretació és la colpidora humanitat que transmet. La zona més aguda i en l’emissió més oberta mostra una inquietant oscil·lació, però sap controlar-ho i mai resulta estentori, ni desagradable.
La gran Sarah Connolly és un luxe com a Geneviève. Intervé cantant en una única escena on sense dificultat demostra la seva categoria, una intervenció que prestigia aquesta producció. Ollé li regala una escena muda d’impacte.
El rol de Yniold és difícil veure’l interpretat per una veu infantil, en aquesta ocasió ha estat la soprano Ruth González que s’ha fet càrrec del rol de manera molt idònia emetent sons blanquinosos i fixats com si fos una veu infantil, quelcom que s’agraeix per fer el contrast cromàtic amb la soprano que interpreta la protagonista. Tan vocal com escènicament ha estat molt creïble
El veterà baix Stefano Palatchi compleix amb més control que altres vegades, el rol de metge.
Un equip molt conjuntat i perfectament integrat amb l’orquestra i la producció, tot funciona i s’estableix una fluïdesa que denota amb naturalitat, un gran treball previ.
Si la darrera vegada que es va representar aquesta òpera al Liceu va comptar amb la fascinant producció de Robert Wilson i va ser un dels grans èxits d’aquelles representacions vocalment molt menys sòlides que la d’enguany, en aquesta ocasió el Liceu ha contractat i refet una producció d’Àlex Ollé, originalment de l’òpera de Dresden i ens l’ofereixen com a nova. No coneixia l’original, per tant, no puc dir quins són els canvis que la fan “Nova producció del Gran Teatre del Liceu”, però sí que puc dir que és una producció excel·lent, als antípodes de la de Wilson, tota simplicitat i llum, mentre que aquesta és tenebrosa, psicològicament i dramàticament molt més complexa i recaragolada, amb un treball intens dels caràcters i les situacions dramàtiques, però que explica perfectament la trama sense necessitat de tesis que ens expliquin dramatúrgies paral·leles. Prou simbòlic, interioritzat i psicològicament complexa és l’obra de Maurice Maeterlinck, per a enredar-ho més.
Visualment, és una producció potent al voltant d’un bloc giratori que conforma externament la gran torre del castell i en el seu interior les diferents estances d’ambient burgès, amb llums càlides i ambient gèlid, quasi claustrofòbiques, que empresonen els personatges.
L’estructura giratòria se situa sobre una piscina, que des de platea no té cap repercussió estètica/visual en el reflex nocturn del món reclòs i malaltís dels personatges, que si se’ns ofereix a partir del primer pis amb un bell impacte plàstic, si bé una mica gratuït, però embolcallant bé l’opressió que condiciona als personatges, però Ollé ha treballat bé la dramatúrgia i no només ens ofereix estètica com Wilson, sinó que ens sacseja més i en la segona part aconsegueix fins i tot inquietar-nos i colpir-nos, tant en l’assassinat de Pelléas com en la desolació del llarg comiat de Mélisande en una bellíssima imatge onírica del personatge doblat.
Vaig assistir al pre-general de divendres on vaig veure la representació des de platea i a la primera representació d’ahir des del bell mig d’un tercer pis desèrtic. És una producció que s’ha de gaudir des d’una certa elevació, no més enllà del tercer perquè ben segur al quart i al cinquè no deuen veure res del que succeeix a dalt de la torre, on fins i tot hi canten els personatges.
La pega d’aquesta producció és que quan gira grinyola, i a vegades grinyola en moments que la música és d’una subtilesa meravellosa i l’irritant grinyol veritablement esdevé impertinent, feridor i incomprensible i intolerable. Ahir va ser més atenuat que el divendres, però potser sí que la maquinària escènica del Liceu s’ha rovellat d’utilitzar-la tan poc, habituada quasi sempre a decorats únics i inamovibles. És l’únic però a una nit històrica que ningú no s’hauria de perdre. En primer lloc, perquè tant esforç i tan ben fet mereix una resposta total de part del públic, i, en segon lloc, o potser primer, perquè l’obra és una absoluta obra mestra que quan està tan ben servida, és d’una irresistible bellesa. Ahir el Liceu a partir del segon pis feia pena
La poesia en estat pur i el reclinatori pel Liceu mereixen que no els donem l’esquena.
IN FERNEM LAND 
Me alegro de una obra que brille en lo musical, vocal y escénico, finalmente.
Afortunadamente, está en la página web y la podré escuchar; a final de mes, el Maestranza ofrece “Pelléas et Mélisande” dirigida por Michel Plasson y el elenco es apropiado, en principio ¡Viva el arte, siempre!
¡Saludos y salud, infernems!
M'agradaM'agrada
Pinta bien la sevillana….Plasson está ya más allá del bien y del mal.
M'agradaM'agrada
Em va tornar a agradar moltíssim. Després recuperaré la teva crítica d’ara deu fer… 10 anys? Quina sort que hagis assistit a l’estrena perquè els lectors d’IFL no podràn dir que no van avisats… Portar aquesta producció (ovacionada pel públic sense reserves) m’ha semblat un magnífic encert, com ho va ser per exemple que Matabosch portés al real Moses und Aron. Quan el teatre fa tot el possible per fer assequible una òpera caldria una resposta del públic en consonància. Nosaltres vàrem optar per un segon pis…. Tal com molt bé dius és molt important quina entrada treus i entenc que molts llocs quedin deserts perquè és com el ballet. Amb l’agreujant de la maqunària que com més a prop de l’escenari pitjor. Segons m’han dit Debussy va escriure aquests interludis que ara matxaca expressament pels canvis d’escena. Igual que la producció del Benvenuto Cellini la platea no em sembla el millor lloc i crec que abans de treure entrada caldria pensar-s’ho molt. És com si vas a veure ballet…
M'agradaM'agrada
La plataforma giratòria es deu haver fet malbé de no fer-la servir. És el mal menor a una proposta irrefutable. Si els liceistes i/o amants de la música li donen l’esquena és imperdonable.
M'agradaM'agrada
jo també vaig assisitri a l’assaig del divendres. A mi em va agradar la música i els cantants, gens la producció. Estava a la fila11 de platea i amb tanta foscor com hi havia, era impossible saber qui cantava, ni veure cap expressivitat als rostres dels cantants. Fer que els cantants cantin d’una alçada del 4rt pis del Liceu, amb l’orquestra al fossar em sembla un disbarat.Sempre que es representa una obra intimista, el primer que fan els directors d’escena es enfosquir l’escenari. Espero trobar algun dia,algun director d’escena que sigui més imaginatiu i no recorri a aquest recurs, per mi, tan recurrent.
M'agradaM'agrada
Ho lamento, no estem gens d’acord pel que fa a la producció.
Els espectadors que estem sempre més aviat lluny de l’escenari no acostumem a veure mai l’expressió d ela cara, de fet l’expressió d ela cara a un teatre d’òpera més enllà de les primeres files de platea és quelcom impossible d’apreciar. No és per a mi l’objectiu fonamental, en els cantants hi ha quelcom molt més essencial que és el fraseig. La producció és fosca, estem d’acord, però és una òpera que li escau molt bé la nocturnitat i la foscor interior de personatges solitaris
M'agradaM'agrada
Absolutament d’acord, magnífica, imprescindible. Incomprensible el nombre de seients buits (jo també vaig veure-la des del tercer pis). Gràcies per la teva feina!
M'agradaM'agrada
DE res Oriol, espero ajudar una mica a engrescar als que incomprensiblement es queden a casa
M'agradaM'agrada
Seguint el fil del que he dit abans, potser caldrà plantejar-se posar una pantalla al costat de l’escenari per veure el rostre dels cantants. No sóc gens original, perquè en el darrer Anell del Nibelung a Bayreuth ja es va fer.
M'agradaM'agrada
Aquesta solució no és pròpia d’un teatre d’òpera, potser d’estadis olímpics, però aleshores el que no és propi és el gènere en aquell recinte
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: Enlaces de marzo de 2022 | Beckmesser
Benvolgut Joaquim, vaig assistir dissabte passat a l’assaig general i no puc estar més content. Estic esperant amb delit poder assistir aquest diumenge. Comparteixo amb tu tot el que dius, tot i que era un assaig i, clar, no es pot contemplar com una representació plena. No obstant això, es pot albirar perfectament una excel·lència vocal perfectament adequada a l’obra representada i, el que em fa més il·lusió, una orquestra que està en estat de gràcia, que gairebé toca el cel dirigida pel mestre Pons, qui es mereix tots els elogis del món per haver portat a terme aquest projecte. Música plena de matissos on es podria esbrinar fins i tot petits apunts wagnerians que conserva la partitura de Debussy…una delícia. El que sí vaig poder gaudir plenament va ser en la posada en escena. Ja em vaig fixar en lo sorollós del moviment de la “capsa” però em sembla una idea fantàstica per contar la història, esteticament molt pictòrica i amb una il·luminació perfectament acorde amb el que ens estan contant. Em recordava molt al castell mòbil del Parsifal de Claus Guth, que personalment em va encantar. Tot i que hi ha algun afegitó a la història que no hi és en l’original (respecte al personatge del rei i de Genevieve), realment no molesta gens.
L’òpera del segle XX ha de ser una presència constant en qualsevol teatre d’òpera, gairebé tan constant com el repertori habitual. Ja friso amb el Wozzeck del mes de maig. Però no ens hauriem de contentar amb aquests títols, hi ha molts autors que encara estan inèdits en el nostre teatre, inclús altres obres d’autors del segle passat dels què es representen altres títols. No puc estar més d’acord amb el que comentes sobre l’absència dels antics directors musicals de la casa, un error que s’hauria de reparar ja. Impensable en altres teatres, on no obliden mai als que han estat responsables musicals. Moltes gràcies i que passis un bon dia!
M'agradaM'agrada
Estem recollint els resultats de la pèssima gestió de l’equip directiu anterior que va desmotivar absolutament al públic. Després la pandèmia ha fet la resta. El panorama és preocupant.
L’oportunitat de gaudir en aquesta ocasió és immillorable, molts continuaran pensant que és un avorriment d’òpera, amb aquests no hi ha res a fer, però amb els altres hem d’intentar que no s’ho perdin.
M'agradaM'agrada
Hola Joaquim, ja et vaig fer cas i vaig agafar entrada per a aquest dijous, així que ja friso per a anar-hi. De poc que no se’m complica la cosa i em quedo fora, però tinc els dits creuats esperant que tot surti bé. Ja us faré saber les meves impressions. A més, ho tinc fàcil; amb aquesta obra, no porto jaqueta, així que no em caldrà deixar res al guarda-roba.
M'agradaM'agrada
Estic frisós per conèixer la teva opinió.
M'agradaM'agrada
Gràcies Joaquim per l’apunt, magnífic com habitualment. Jo vaig tenir la sort de ser-hi ahir, al 4rt pis des d’on per cert es veu pels pèls els cantants quan són a dalt del bloc giratori. I certament va resultar magnífic en tots els aspectes: cast, orquestra, escenografia… complicat per una obra que a alguns els hi sembla un llarg recitatiu, però que a poc que t’endinses gaudeixes de l’entramat músico-vocal encisador, d’una bellesa i una delicadesa que van arribar ahir a cotes extraordinàries. Llàstima de seients buids, sí… i aquesta representació caldria immortalitzar-la en una bona gravació, ja vàrem perdre la ocasió amb el magnífic War Requiem, és una joia de la què convindria guardar record i registre. No us la perdeu!
M'agradaM'agrada
Tens tota la raó, caldria immortalitzar-ho, paga molt la pena.
M'agradaM'agrada
Me reservo para las últimas funciones pero sin entrar a valorar este éxito artístico puesto que todavía no he acudido al PELLEAS, algo y es preocupante, no funciona en el Liceu estos últimos tiempos y es su gestión del teatro que me imagino, va a dejar importante déficit o agujero económico a final de temporada : no es aceptable desde el punto de vista, repito de gestión, que los últimos espectáculos representados, dejen medio teatro vacío , con ofertas y rebajas de última hora para tratar de poner remedio.
Semivaío en elWar Réquiem, no se llenó ninguno de los Rigoletto, Semivacío también en la Pikovaia y ahora 2/3 del aforo por vender en el Pelleas. Es decir, el Liceo que normalmente se iba llenando todos los años, de repente y desde la pandemia ( justificado en este caso ), no se llena ni a la de tres,sino todo lo contrario??
Esto debería ser objeto de un serio análisis y encontrar soluciones ¿ política de precios ? ¿ política de programaciones ??
Algo sucede, pero no es normal que vaya desapareciendo el público y los fieles abonados ,año tras año últimamente y desde luego, no es únicamente por respeto a esa pandemia que todavía sigue algo latente
M'agradaM'agrada
Siu fueras asiduo del Auditori aun estarías más preocupado.
Si el Liceu ofrece calidad alta o muy alta como es el caso y la gente no va habrá que buscar la manera de que regresen, pero lo que no hay que havcer bajo ningún concepto es renunciar a programar Pélleas, Wozzeck o el War Requiem para ofrecernos Bohéme, Carmen i Traviata con la intención de llenar y con calidad baja.
Los abonados se los cargaron en época del Sr. Guasch & Cia, la pandemia ha hecho estragos, aquí y en todas partes, en un momento crítico, y hay quien se ha pasado al streaming sin contemplaciones, algo que no se entiende.
Yo solamente puedo decir que nadie se pierda esta producción, está a nivel de los grandes teatros.
M'agradaM'agrada
Fins ahir, la meva experiència amb Pélleas havia estat més aviat decebedora: les representacions de fa deu anys, encara que fossin bones, em van deixar fred i no vaig entrar en l’obra. Ahir va ser un autèntic descobriment, però des del començament: és un continu musical extraordinari que et transporta i que, en molts moments, colpeix i emociona. Suposo que per la interpretació, que enganxa de seguida i que va ser extraordinari en tot: orquestra, cantants, escena… ! Quina expressivitat en totes les veus! Quina escenografia, d’una sensibilitat i poesia d’alt voltatge! Quina troballa, aquesta mena de “naumàquia operística”! Quina coherència en la història, en les escenes, en la interpretació De bo de bo: cal felicitar tothom que hi hagi intervingut i al públic, també, per no haver-s’ho perdut i haver-ne pogut gaudir. Però amb una obra tan poc popular, tan difícil… estava tan buit. Directament, vam estar en butaques del tercer pis que era, tot plegat, un petit erm fora de la zona central; molt més que la platea, que tenia una ocupació gairebé completa. No sé què cal fer, si amb quelcom tan excel·lent no hi va ningú…
El grinyolar, no sé… jo penso que no deu ser la maquinària sinó més aviat la mateixa estructura de la casa/roca, que és gran (dos pisos amb tres plataformes) i deu tenir una estructura metàl·lica que, en moure’s, pel mateix pes fa que les unions entre barres “s’ajustin” i fan soroll. Sí que molesta una mica, però bé… com que orquestra i cant ja t’abdueixen, no li dones tanta importància.
Per cert, feia temps que no anava per un concert de l’OBC i aquest dissabte i a diferència de les últimes vegades que hi havia anat, estava bastant ple. No sé si és per Rakhmàninov o perquè el públic hi torna, però, almenys, feia bastant goig de veure la sala.
M'agradaM'agrada
Me n’alegro que t¡agradés tant com en a mi.
Pel que fa als sorolls i grinyolades són deguts als vagons de l’escenari que s’han fet vells, Quan es mou alguna escenografia sobre l’escenari obert, sempre grinyola.
M'agradaM'agrada
Jo ahir no em vaig quedar a casa i al cap d’una hora i 20 minuts vaig pensar el mateix que de Lulú, i, com llavors, em vaig anar abans de la pausa. No dec tenir sensibilitat.
M'agradaM'agrada
No és una questió de sensibilitat, potser algun dia t’agradarà.
Em sap greu
M'agradaM'agrada
Ahir divendres, una altra vegada un aforament que feia pena: el tercer pis gairebé buit. I dels pis més baixos van sortir persones que no van tornar després de l’entreacte. Podria una gestió millor engendrar més entusiasme per a Debussy? No ho sé: potser una mica; però no podem esperar miracles. És un problema major que ningú no estigui disposat a pagar 88 € per aquest Pelléas et Mélisande. Sense dubte hi ha un límit al que pot invertir el Liceu en educar el públic abans de rtornar a omplir els calaixos amb unes Bohème, Carmen i Traviata de qualitat dubtosa.
Hauré d’admetre que jo també no tornaré a veure Pelléas et Mélisande una segona vegada, com ho vaig fer pel War Requiem. Entenc que el mestre Pons i l’orquestra ho fan molt bé. També em sembla molt bé la direcció d’escena, tot i el grinyolar, pels que estan al pisos de baix (mentre que pels del quart i cinquè pis, posar els cantants a dalt de la torre és bastant ofensiu). Els cantants no els puc avaluar per falta de coneixements, però segur que ho fan molt bé també, com ho diu en Joaquim.
Nogensmenys, no assoleixo entusiasmar-me amb l’obra. L’onatge orquestral de Debussy m’agrada molt, els seus colors orquestral són meravellosos, però … Amb aquests mateix onatge i aquest colors meravellosos, La Mer dibuixa en menys de mitja hora un món ple de varietat. Pelléas et Mélisande són més de dues hores i mitja, i l’atmosfera queda sempre ombrívola, melancòlica, inquietant. Seria exagerat dir que m’avorreixi, però desafortunadament no menys exagerat dir que em sedueixi o emocioni. Ha de ser que als burgesos poc poètics, o sigui “tiets de l’Eixample,” més aviat ens sedueix Wagner i ens emociona Puccini. Què hi farem!
De totes maneres, hem d’agrair molt al Liceu una temporada tan interessant, mentre la tenim. Bravi!
M'agradaM'agrada
El difícil equilibri entre la caixa i la programació necessària, és complicat una vegada més. El Liceu no pot renunciar a fer aquests títols i per suposat no ha de renunciar mai a la qualitat oferta i al nivell assolit en aquestes representacions, que sumat el públic que hi hem assistit possiblement no omplim 3 aforaments. 7 representacions eren excessives, lamentablement no hi ha prou públic i potser els preus no ajudaven gens, però no es pot renunciar ni a l’obra, ni a aquest nivell. Com fer quadrar el cercle? No em toca en a mi aquesta tasca, jo només puc agrair que es faci, amb quin títol es recuperarà el forat no ho sé, però per això les temporades cal que siguin equilibrades amb títols que compensin el desgavell d’aquesta deserció vergonyant, això si, sense perdre mai el nivell, i en això el Liceu si que falla, perquè amb les òperes de repertori i potser perquè l’èxit de taquilla està més garantit, el nivell assolit no li arriba a la sola de la sabata d’aquesta meravellosa proposta.
M'agradaM'agrada
Gràcies per la crítica Joaquim. Hi vàrem assistir el divendres 11 i coincidim plenament amb tot el que has escrit. Aquesta música t’atrapa (llàstima dels molestos sorolls escènics) i nosaltres sabem reconèixer la qualitat quan la tenim al davant, tant quan escoltem i veiem una òpera com quan llegim una críica.
M'agradaM'agrada
Me n’alegro molt que ho hagueu gaudit. Llàstima que hem estat quatre gats.
M'agradaM'agrada
He leído un par de comentarios de alguien que presenció el Pelleas liceistico y ahora recientemente el Pelleas en la Maestranza y que la dirección orquestal del ya más que abuelo Plasson ( 87 u 88 años ), supera en matices y en brillantez de sonido en bastante, a la dirección aquí de Pons.
Nada puedo decir yo de la dirección de Plasson porque simplemente, no la he escuchado.
De la del Liceu, estuve en la última función del día 18 y mientras vocalmente disfruté un montón, sobre todo por la prestación de Julie Fuchs, a mi la concertación de Pons me pareció muy trabajada y eficiente, pero de brillantez orquestal y o de sonido, muy justita ( quizás, la orquesta del Liceo más o mejor no puede ofrecer un alto nivel )
M'agradaM'agrada
no puedo opinar porqué ni he visto, ni he oído nada del Pélleas de La Maestranza, pero echar agua a la representación del Liceu me parece que forma más parte de aquellos que no quieren aceptar el nivel de una excelente versión por motivos extra musicales, como ocurre casi siempre con las direcciones del maestro Pons. Pero en fin…
M'agradaM'agrada
O extra musicales o bien de forofismo pro, según el cristal con que se mire. Opinable, por supuesto
M'agradaM'agrada
Lo siento, me parece inadecuado tu comentarioi por lo subjetivo.
M'agradaM'agrada