ONP 2016/2017: SANCTA SUSANNA DE HINDEMITH (ANTONACCI-MORLOC-BRUNET;RIZZI)

Sancta Susanna ONP 2016 Anna Caterina Antonacci i Renée Morloc

Sancta Susanna ONP 2016
Anna Caterina Antonacci i Renée Morloc

El 27 de desembre vaig publicar l’apunt dedicat a la Santizza que  Elīna Garanča va cantar a l’ONP en un doble programa on s’obviava els tradicionals Pagliacci que acompanyen habitualment a l’obra mestra de Mascagni, proposant la Sancta Susanna de Paul Hindemith, una òpera que forma part d’un tríptic primerenc del compositor alemany (Hanau, 16 de novembre de 1895 – Frankfurt del Meno, 28 de desembre de 1963) juntament amb Mörder, Hoffnung der Frauen op. 12 (1921) i Das Nusch-Nuschi op. 20 (1921).

Expressionisme musical concentrat en una mica més de 20 minuts d’una partitura molt teatral que permet lluir-se sobretot a la protagonista, ja que tots els altres rols, per a contralt, són quasi anecdòtics, malgrat que la intensitat vocal de les tres protagonistes és notori en les seves intervencions i només aconsegueixen que lamentem que l’obra sigui un sospir. Continua llegint

SALZBURG 2012: DIE SOLDATEN (video)

Laura AIkin (Marie) i Tanja Ariane Baumgartner (Charlotte) a Die Soldaten a Salzburg 2012. Producció d’Alvis Hermanis. Foto: Ruth Walz

Avui us porto la penúltima de les grans propostes que durant aquest estiu he intentat farcir de manera esgotadora (tant per a vosaltres com per a mi) IFL.

Després d’una decebedora Zauberflöte, una mediàtica Bohème i una Ariane aux Naxos tan original com anecdòtica, arriba la que jo crec és la gran producció de l’edició 2012, Die Soldaten de Bernd Alois Zimmermann.

No voldria semblar pedant, ni tampoc que us penséssiu que aquest apunt és una “butada”. Tots els intents (pocs) que havia fet fins ara d’escoltar aquesta obra, no havien passat de la mitja hora d’audició. Fins i tot la versió àudio d’aquesta mateixa producció que em va arribar fa dos dies i que vaig començar a escoltar tot seguit per fer-ne un apunt, no va sobrepassar aquesta mitja hora inicial, però veient-la la cosa canvia molt.

Die Soldaten es va estrenar el 15 de febrer de 1965 a la Stadtoper de Colònia.

No és una òpera fàcil, però és una òpera impressionant que necessita d’un complex equip orquestral i vocal.

D’ençà la seva estrena no s’ha fet en gaires teatres precisament per la dificultat de produir una òpera com aquesta, molt costosa i d’escàs rendiment econòmic. Aquesta producció que s’ha estrenat a Salzburg és una coproducció amb el Teatro alla Scala de Milà i més enllà de la curiositat de saber com solucionaran a Milà com  encabir aquest enorme muntatge a l’escenari del teatre milanès, és molt significatiu que els altres grans teatres no s’hagin sumat a la producció. Segurament la inversió no tenia el retorn econòmic esperat i en aquests temps tan mediocres, on la comercialització de les produccions preval sobre el interès cultural i musical, una empresa com aquesta és una temeritat i que s’hagi pogut produir, un miracle.

No cal dir que el nivell orquestral és aclaparador, com també ho és el nivell vocal, d’una complexitat enorme i on tots els intèrprets del llarguíssim cartellone s’adeqüen dramàticament de manera perfecta. No tinc prous coneixements d’aquesta obra per fer cap altre tipus de valoració vocal, però m’he empassat l’espectacle admirat. Continua llegint

RUSALKA DE DVOŘÁK SEGONS HERHEIM (vídeo)

Rusalka, segons la proposta escènica de Stefan Herheim. Teatre de La Monnaie Brusel·les 2012

Si ahir us proposava la versió videogràfica d’una òpera que ha perillat aquest temporada i que finalment podrem gaudir, avui us obsequio amb la Rusalka de Dvořák segons l’estimulant, difícil i genial producció de Stefan Herheim que l’any vinent s’ha anunciat al Gran Teatre del Liceu, després d’haver passat per Dresden, Brussel·les i Graz, els teatres amb els que s’ha coproduït.

La veritat és que us la deixo sense que l’hagi acabat de veure. El que he vist fins ara, més enllà de que estic segur que els cantants que veurem al Liceu m’agradaran més que els de La Monnaie, m’ha deixat perplex i fascinat. No sóc capaç de pair amb una primera visió tot allò que ens proposa Herheim, impossible. Segurament un dels problemes rau en voler veure allò que la història ens ha ofert sempre i intentar-ho re interpretar,  i potser aquest punt de partença és erroni. Per tant prometo fer els deures i un cop hagi vist tota la representació, tornar-ne a parlar.

Herheim sacseja, desconcerta i fascina a parts iguals, i la potència visual és brutal, cal doncs distanciar-se una mica de tot l’allau d’imatges i missatges que com sempre ens ofereix el director noruec, per poder concebre l’espectacle en tota la seva dimensió. Per això dic que la proposta és estimulant i suggeridora, alhora que difícil. No és que em desagradi que em posin les coses difícils, sobretot si després el resultat paga la pena i no em queda la sensació que m’han pres el pèl, per tant com ja va succeir en aquella producció de l’Eugene Onegin a Amsterdam, cal deixar-se portar i sense prejudicis, valorar al final, no abans. Continua llegint