IN FERNEM LAND

EL QÜESTIONARI IFL D’ALBERT VALERO


L’Albert, amb l’Agustí, el Rafa, l’Alfons, el Manolo….formen part dels records llunyans d’un Liceu irrepetible que va deixar una petjada perdurable en tots aquells que a meitat i finals del 70’s varem iniciar-nos en una liceitis que romandrà aguda mentre visquem.

Però no només el Liceu, també amb l’Albert , com en l’Agustí, compartim aquella carreritis fidelíssima fruit d’aquelles nits irrepetibles que per aquells anys el tenor català ens regalava.

Hi ha moltes més complicitats operístiques amb l’Albert tot i que el seu qüestionari podrà exasperar a més d’un, fins i tot en a mi, traspua aquella rauxa que va caracteritzar aquells anys d’il·lusió, de joventut i d’una passió operística que tenia la ciutat i el Liceu, ara absolutament perduda.

Aquí us deixo el seu qüestionari, segur que el gaudireu

  1. La primera vegada que vas anar a l’òpera quin any va ser?  Temporada 1979-1980.
  2. A quin teatre? Gran Teatre del Liceu
  3. Quina òpera vas veure? Aida, amb Joan Pons i Nicola Martinucci. Va ser la primera vegada que vaig fer de figurant al Liceu. (Vaig trepitjar gairebé 300 cops l’escenari en els 10 anys següents)
  4. Els teus pares anaven o van a l’òpera? No hi anaven. Tot i que no els hi disgustava. El meu pare era aficionat a la sarsuela.
  5. Quin compositor operístic t’estimes més? Només es pot triar un? Puccini
  6. Quina és l’aspecte que valores més d’una representació operística? Les veus.
  7. Quin és el teu tenor predilecte? Josep Carreras
  8. Quina és la teva soprano predilecta? Montserrat Caballé
  9. Quin és ell teu baríton predilecte? Silvano Carrolli
  10. Quina és la teva mezzosoprano predilecta?Agnes Baltsa
  11. Quin és el teu baix predilecte? Matti Salminen
  12. Quin és el teatre dels que has visita que més t’ha impressionat? Bayreruth
  13. Podries viure en una ciutat sense teatre d’òpera? No
  14. Quina és la teva òpera predilecte? Don Carlo. (La familia de la meva mare és de Poza de la Sal, a Burgos, d’on provenia el marquesat de Posa)
  15. Quina òpera detestes? Els extrems: contemporànies i barroques
  16. Valora de 1 a 10 la importància del director d’escena en una representació operística 8 (Ha anat pujant a mida que passa el temps)
  17. A quina ciutat del món que no sigui la teva i amb teatre d’òpera, t’agradaria viure? Berlin. (Tres teatres d’òpera! Quanta cultura!)
  18. Quin és el llibretista operístic preferit? Illica- Giacosa (Ja sé que són dos, però com si fossin un!)
  19. Quin és el teu heroi de ficció operística? Parsifal (Fins fa uns anys hagués dit l’Edgardo di Ravenswood)
  20.  Quina és la teva heroïna de ficció operística? Carmen
  21. La gravació operística que t’enduries a l’illa deserta? Don Carlo de Karajan
  22. El director d’orquestra operístic preferit? Karajan
  23. El director d’escena preferit? Giuseppe di Tomasi
  24. La representació operística que t’hagués agradat assistir? Qualsevol Otello de Mario del Monaco en plena forma
  25. L’òpera barroca que més t’agrada? Cap. Sorry
  26. L’òpera clàssica que més t’agrada? Si et refereixes a òperes del segle XVIII, Don Giovanni
  27. L’òpera romàtica que més t’agrada? Segons Wikipedia, òpera romàntica va del 1800 a 1924. Per tant, Parsifal
  28. L’òpera del segle XX que més t’agrada? La fanciulla del West
  29. L’òpera del segle XXI que més t’agrada? West Side Story
  30. Si poguessis escollir una vocalitat lírica, què t’agradaria ser: soprano, mezzosoprano, contralt, tenor, baríton o baix? Tenor

Doncs segur que a L’Albert li hagués agardat veure aquest Otello a Tòquio de l’any 1959.

Moltes gràcies Albert per voler participar al qüestionari.

La setmana vinent coneixerem el qüestionari de Joan Janer.

13 comments

  1. José Luis Pagán

    Ostres Albert, aquest baríton no l´havia sentit mai. Molt bé,…així em distreuré una mica buscant-lo, que per això m´endollo a “In fernem land”. Com aprenc,…ah! i sapigueu que al proper qüestionari com a tenor predilecte hi posaré a…L´Albert Valero!
    Salut i música!

    Liked by 1 person

  2. Agustí Sancho Bové

    Quina és la teva òpera predilecte? Don Carlo. (La familia de la meva mare és de Poza de la Sal, a Burgos, d’on provenia el marquesat de Posa)

    Brutal..
    West side story del segle XXI?
    M encanta el teu qüestionari Albert.

    Liked by 1 person

  3. Salvamolins

    Interessant qüestionari. Podríem dir què QUASI el comparteixo totalment.I encara què no oblido les funcions viscudes amb els cantants esmentats, és bo què les tornem a recordar, quines tardes-nits.

    Liked by 1 person

  4. Fer

    Crec que aquest Silvano Carroli tenia la veu molt metàl.lica, el recordo cantant alguna Toca o fancilla del west amb Domingo, no crec que passi a la història com un dels grans barítons, Caballé i Carreras si que l’escruen amb lletres d’or

    Liked by 1 person

  5. albertodossi

    Carroli no era un baríton a l’ús: veu metàl·lica, portamentos i arrossegaments de la veu, i una presència escènica imponent.
    Efectivament, va cantar Nabucco, Tosca i Fanciulla del West. El tinc ben present i, com jo, crec que tots els que el vam sentir en directe.
    Jo també lamento que no m’agradi l’òpera barroca; potser amb el temps……
    West Side Story no és ben bé una òpera ni tampoc és del segle XXI, però….com si ho fos. (la versió de Carreras i Bernstein, per suposat!)

    M'agrada

    • colbran

      Efectivamente “West Side Story” no es una ópera sino una comedia musical de Broadway de 1957, es decir de hace 61 años, no del siglo XXI. La mejor versión es el Broadway Original Cast en donde la que luego fuera soprano lírico ligera famosísima Reri Grist canta el “Somewhere” , en la “escena de la cama”. La versión de Bernstein es impecable en cuanto a dirección orquestal, pero el reparto es discutible a mi entender. Ahora bien, si Bernstein lo escogió sería por algo.

      Silvano Carroli tenía una voz de barítono con defectos y algún exceso, pero de auténtico barítono y de un volumen que ya quisieran tener algunos barítonos actuales. Era un barítono dramático que fue un buen Scarpia y un estupendo Jack Rance y está espléndido en la grabación de “I lombardi” de La Scala junto a Carreras y Dimitrova. Aparte de “Nabucco”, “Tosca” y “La fanciulla del West” (tiene un magnífico DVD grabado con Domingo del Covent Garden) también nos cantó en el Liceu “Macbeth”, “Carmen” y “Otello”. Yo guardo un buen recuerdo de este cantante, si bien no se encuentra entre mis barítonos preferidos. Actualmente enseña canto y ya ha cumplido 79 años.

      Liked by 1 person

  6. albertodossi

    Fabulosa la “Fedecolbranpedia”!
    El debate está servido: ¿esel musical el espectáculo continuador de la ópera, a partir de la segunda mitad del siglo XX?

    He recordado los otros tres espectáculos que menciona Colbran que cantó Carroli en el Liceo. Fueron buenos, pero realmente, creo que los papeles en los que dejó huella fueron el Scarpia (si no estoy equivocado, con Domingo como Cavaradossi) pero aún más, el excepcional Rance , en las añoradas e históricas funciones de la Fanciulla del West.
    Luego he visto y oido otros Rance, pero ninguno tan superbo como el de Silvano. Buscaré ese DVD que comentas, del cual no tenía referencia.

    ¿Ha hecho alguna vez Joaquím un post sobre Silvano Carroli? Si no lo ha hecho, creo que sería un gran descubrimiento para muchos….

    M'agrada

    • colbran

      Podría aceptarse que el musical procede de la opereta, especalmente a partir de Victor Herbert (“Babes in Toyland”, “The Firefly”,…), nacido en Irlanda y triunfador en Broadway, de Sigmund Romberg (“The student prince”, “The new moon”,..), húngaro, cuya carrera musical la desarrolló también en Broadway y de Rudolf Friml (“Rose Marie”, “The vagabond king”,…), checo de nacimiento pero triunfador igualmente en Broadway, sin embargo el auténtico creador del musical operático americano fue Jerome Kern, norteamericano neto, cuya asombrosa partitura de “Show Boat” (1927) es lo más próximo a una ópera, hasta llegar al estreno de “Porgy and Bess” (1935), del más ilustre compositor norteamericano de todos los tiempos: George Gershwin, de ascendencia rusa -previamente había compuesto una miniópera de 25′ “Blue Monday” (1922) que se retiró al día siguiente del estreno-.

      Fue “Oklahoma!” (1943), de Richard Rodgers) la obra que cambió definitivamente el género, con las canciones desarrollando la trama, y es una derivación de la ópera, la opereta y del estilo de “Show Boat”. Otros títulos continuaron haciendo uso de voces líricas, junto a no líricas hasta que en 1967 irrumpe “Hair” y lo cambia todo, introduciendo el rock en muchos musicales. Pero la auténtica primera ópera-rock es “Jesus Christ Superstar!” (1971) y a partir de ahí comienza la auténtica hija de la ópera tradicional que proporciona títulos como “Evita”, “Sweeney Todd” “The phantom of the opera”, “Les miserables” o “Miss Saigon” que se eternizan en los teatros, algunas de ellas superando los 25 y los 30 años en cartel. Estas son las verdaderas óperas de nuestros tiempos, hijas del musical. Vuelve la voz lírica en algunos títulos y se requiere amplificación, pero se cantan de un tirón -con descanso entre el primero y segundo acto, claro- pero no se utiliza parte hablada, como en la mayoría de las óperas tradicionales.

      M'agrada

  7. bocachete

    És que hi ha molts subgèneres de musical: els més assimilables a operetes, a revistes, els de “teatre dintre del teatre” on un grup munta una obra i van fent-se els números, que no tenen connexió entre si… Com a gènere popular, que molta gent sap o canta a casa seva (popularitat en part assolida, almenys fora del seu àmbit natural, per les adaptacions al cinema), sí que seria el successor de l’òpera. Però, certament, només hi ha alguns que “volen” tenir alguna cosa més, com arribar a tenir una consideració artística més similar a l’òpera. Jo penso que aquests, en bona part, com també passa amb la sarsuela, ho aconsegueixen quan tenen darrere un bon llibret amb un contingut dramàtic que aprofita la situació i la desenvolupa de manera que el músic en pot treure més profit. Kern, Rodgers, Loewe i tants d’altres són músics amb un talent fabulós i tenen obres tan i tan gaudibles… Personalment, entre aquests musicals més “operístiques”, m’agrada molt The most happy fella, de Frank Loesser (el de Guys and dolls), gairebé una òpera (la part parlada és més breu que el que és habitual) que es podria fer en qualsevol teatre d’òpera i que, a banda de comptar amb les característiques “canòniques” del gènere (el duet de personatges secundaris més còmics, per exemple, com en les sarsueles o els números amb música més pensada per a ser un èxit de masses), té una gran riquesa en la melodia, l’orquestració, la caracterització dels personatges.

    Aquests musicals citats dels setanta i vuitanta clarament tenen aquesta voluntat operitzadora, però amb un llenguatge que vol ser proper a la música de masses del moment. Trobo que és això el que els dona un grau d’hibridesa, en alguns casos, que a mi no m’acaba de convèncer. Andrew Lloyd Weber, per exemple, és un melodista nat, un geni a l’hora de crear una línia melòdica que pot arribar i que s’adequa perfectament al personatge o la lletra, però no suporto que desaprofiti aquest do amb una instrumentació tan poc treballada com la que fa. Qualsevol obra seva és un èxit segur, és clar, i això deu voler dir que a moltíssima més gent li agrada i potser és per aquesta instrumentació més propera a les bandes de rock que a l’orquestra simfònica, però en fa la impressió que vol fer una cosa (una autèntica ària operística, en l’aspecte vocal) i, perquè no es noti gaire, l’acompanya de bateria i guitarra elèctrica sense matar-s’hi gaire, quan amb una altra orquestració, allò podria sonar d’una manera tan diferent… Suposo que també estic massa condicionat per un bagatge musical diferent, però sempre que sento Weber és inevitable que pensi “quina llàstima…”.

    M'agrada

    • colbran

      “The most happy fella”, Jesús, es genial y yo la considero una auténtica ópera, como lo es “Porgy and Bess”, “Stret Scene” (de Kurt Weill) “Regina” (una maravilla de Marc Blitzstein) o “The mother of us all” (de Virgil Thomson), pero fueron estrenadas en Broadway, off-Broadway o en una universidad y consideradas por muchos como musicales -no siéndolo- y tardaron años en acceder a un teatro legítimo de ópera, por eso no las detallé, pero si menciono que hasta “Hair” se crearon títulos en los que intervenían voces líricas con no líricas, como sucede en estos casos.

      La canción/cuarteto “Standing on the corner, watching as the girls go by”, del primer acto de “The most happy fella”, me vuelve muy a menudo al pensamiento y en su momento constituyó el mayor “hit” de la obra, no siendo precisamente la pieza más importante.

      A mí me gusta mucho Lloyd-Webber y últimamente he descubierto y comprado títulos suyos poco reconocidos que me han satisfecho: “The likes of us”, The beautiful game”, The woman in white”, “School of rock” y la sorprendente “Stephen Ward” que trata el caso/escándalo Profumo con mucha más precisión que la mostrada en la serie “The crown”. Punto y aparte es la crítica y divertida comedia musical “Jeeves”/”By Jeeves” que tuvimos la suerte de ver en vivo en Londres y posteriormente conseguí el DVD. Todas estas obras son un regreso al musical -digamos- tradicional, como lo fue “Whistle down the wind”, ésta con una espléndida partitura y una temática imposible y estúpida.

      M'agrada

  8. bocachete

    Sí, sí… als EUA hi ha òperes molt interessants, més enllà de Menotti, Barber o Gershwin. Cabildo d’Amy Beach també té la seva gràcia. Només ho deia, l’apunt, perquè trobo que The most happy fella és tan maca i tan desconeguda… No se sol citar quan es parla d’òperes ni quan es parla de musicals, potser per ser un producte que està en la frontera entre els dos gèneres. O no tant: segurament, té tants o més números perquè es consideri òpera que La fille du régiment o Die Zauberflötte. De Weber, el Sir, no dic que no m’agradi: m’agradaria que hagués fet un altre tipus d’acompanyament per a les veus perquè, penso i és una opinió només, guanyaria molt. Aquests títols citats, realment, són desconeguts: serà qüestió de posar-s’hi. Això no acaba mai: sempre hi ha coses noves per sentir… :’ )

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: