Werther Producció de Christof Loy segon acte. Kristina Stanek (Charlotte) i Xabier Anduaga (Werther) Gran Teatre del Liceu. Fotografia de Sergi Panizo, gentilesa del departament de premsa.
Werther és l’òpera que més m’agrada de Jules Massenet, la primera que vaig veure del compositor francès l’any 1978 amb un gloriós Alfredo Kraus que em va marcar per sempre més i em va fer estimar aquesta òpera, la menys Grand Opéra de l’opus massenetià. No cal dir que les altres dues vegades, el 1986 i 1992, que el tenor canari la va a tornar a cantar al Liceu hi vaig anar, però diguin el que diguin les càtedres operístiques, ja no va ser el mateix i és que els anys no perdonen ni als mestres.
Ahir semblava que mig Liceu anava a avaluar el debut del tenor basc Xabier Anduaga, estimadíssim pel públic, comparant-lo amb el gran Werther de finals del segle XX, amb algun permís que altre, però ho accepto. Jo no, impossible voler comparar un jove (5 de juny de 1995) i encara poc expert, malgrat la fulgurant carrera que està fent, amb un home madur (l’any 1978 Kraus ja n’havia complert 51) i en la plenitud humana i artística. Si no vaig errat Kraus va debutar com a Werther quan en tenia 39. Ahir jo anava a gaudir de l’òpera que estimo i esperava si més no, que el conjunt fos satisfactori i també desitjava que Anduaga triomfés, és clar.
Henrik Nánási no és la primera vegada que dirigeix al Liceu. Si no recordo malament va dirigir una Zauberflöte la temporada 2015/2016 que em va avorrir, Cavalleria Rusticana i Pagliacci la temporada 2019/2020 que no recordo si la direcció musical em va agradar o avorrir perquè va ser durant la primera aturada d’IFL i no vaig deixar-ne constància escrita i la memòria ja no em dona per tant, i la Tosca passoliniana (algunes representacions perquè es va lesionar) la temporada 2022-2023 i encara em vaig avorrir més que amb el seu Mozart. És un director polit, amb tendència a l’exquisidesa sonora i uns temps lents, que si no va amb compte poden posar en perill el discurs narratiu amb una caiguda de tensió, letal. A la primera part (primer i segon acte) li va passar, hi havia moments que l’excessiu manierisme sonor que volia atorgar al romanticisme exacerbat de Werther el va perdre. L’orquestra va treure un bon so i sonava força equilibrada. Mai va tapar als cantants que aquesta vegada tenien a favor seu una escenografia que projectava la veu a la sala, però el discurs va caure vàries vegades tot i remuntar. A la segona part, quan el mateix Massenet estripa les cartes, mai més ben dit, tot va agafar una volada més tensa i passional, en definitiva, favorable per a la representació i motivadora pels cantants que també semblaven influenciats per aquesta manca de gas. La tensió del tercer i l’interludi entre el tercer i el quart , esplèndidament tocat per l’orquestra, van donar pas a un final més intens, però una mica amb sordina. Tinc altres referents per a la direcció d’aquesta òpera que m’agraden més, no cal dir noms.
La intervenció dels sis solistes del Cor Vivaldi (exactament ahir no sé si eren els primers del programa perquè al costat dels noms no es mencionen els dies, ja em perdonaran) com el cor al complert en l’intern en l’escena final, va ser esplèndida. El Vivaldi sota la direcció de Pilar Paredes continua sent aquell cor d’excel·lència, amb una projecció segura i unes veus dúctils, sense sons fixats. Fan goig, Bravo!
Per cantar Werther no n’hi ha prou amb la veu, el rol és complicat musicalment i també com a intèrpret, amb una evolució psicològica i dramàtica molt complexa, que sense uns dots dramàtics desenvolupats, per molt bona veu que el protagonista posseeixi, no arribarà a commoure. A Anduaga no el caracteritza, ara per ara, aquesta faceta interpretativa i dramàtica dels personatges que interpreta, potser per això el virtuosisme belcantista d’Elvino li va molt millor que l’Alfredo de La Traviata, però és que Werther és potser el rol més carismàtic per a un tenor líric, de tot el repertori romàntic i ell en aquest sentit, encara està verd. El millorarà, n’estic segur, però tampoc sé si allò que també es necessita per cantar i transmetre emocions, a banda d’una veu i una línia musical bellíssima, ho acabarà tenint. Això jo penso que no s’aprèn, perquè es té o no, com ensenyar a transmetre emocions i sentiments sense que quedi com diu el bolero “puro teatro”? Aquest és el gran hàndicap del Werther de Xabier Anduaga, per altra part, d’una bellesa de so i una salut vocal envejable i segur que quan transmeti més ja no tindrà. El seu Werther és jove, i treballat, hi ha més varietat expressiva del que en ell és habitual, es nota que l’ha estudiat a fons i que els directors musicals i escènic l’han acompanyat en aquest debut. M’ha agradat, mentiria injustament si digués al contrari per voler fer-me l’entès o el mestre Tites que diria aquell, i no és el cas, però també mentiria si us digués que és un Werther magnífic. Després de “Pourquois me réveiller” el gèlid públic del torn A del Liceu (hi ha públic més distant que el d’aquest torn?) ha esclatat amb una merescuda ovació, animada també per amics, coneguts i saludats del tenor que han vingut a fer-li costat, i al final de la representació ha estat el més aplaudit amb diferència, com ha de ser en tota representació de Werther si el tenor ho ha fet bé. Ha aprovat l’examen.
També debutava com a Charlotte la mezzosoprano alemanya Kristina Stanek. La veu és molt interessant i poderosa, malgrat que en els dos primers actes, ella es manté continguda com la Charlortte i ha estat a partir del tercer, com ha de ser, quan en les seves tres intervencions solistes, ha tret intensitat (amb algun so una mica obert o lleig en el greu, però molt puntual i dramàticament justificable. El que no m’ha agradat i en general en cap dels solistes principals, és el pèssim francès que han mostrat, de fet a ella quasi no es podia esbrinar si era francès o serbocroata. Anduaga tampoc és que sembli doctorat a l’Institut francès, la veritat i per a un Werther sembla essencial, oi? Crec que Stanek que deu estar a punt de fer els quaranta anys, és una mezzosoprano interessant que estaria bé poder veure en altres rols no tan continguts com aquest.
No m’ha agradat gens l’Albert de David Oller, em sap greu, però ni el so desagradable d’una veu molt poc baritonal, ni la interpretació m’han semblat convincents. A l’assaig general en lloc d’ell vaig poder veure a Carlos Daza que canta en el segon elenc i són la nit i el dia, perquè Daza a banda de tenir una veu de baríton sense discussió, vesteix el personatge amb una actuació molt convincent i que atorga categoria, Oller malauradament, no. A la tanda de salutacions alguns l’han protestat.
Magnífica la Sophie, un personatge que m’acostuma a posar molt nerviós, de Sofía Esparza, amb una veu molt més corpòria i consistent que aquelles soubrettes franceses que em crispen, ella no. Excel·lent.
El batlle de Stefano Palatchi no té secrets. La veterania és un grau i ell la utilitza a favor de manera ben intel·ligent, ja que tot el que ha après en la seva carrera professional ho posa al servei del personatge i dissimula amb mèrit i encert l’oscil·lació de l’emissió de la veu i ho fa amb carisma i encert. El públic del Liceu l’estima.
Hi ha personatges més indigestos que el Schmidt i el Johann del Werther? Són el contrapunt, ho sé, com la Sophie, d’aquella tensió soterrada, però m’acostumen a crispar, però vet-ho-aquí que si per interpretar-los hi ha dos artistes com Josep Fadó i Enric Martínez-Castignani (va fer el seu debut a la Scala amb aquest rol i aquesta mateixa producció), la cosa canvia, es fa tolerable i fins i tot es gaudeix. Aquests sí que amb un francès notable i entenedor, alhora que amb una actuació escènica esplèndida. Van ser el contrapunt adequat. Bravo per a tots dos!
Els rols minúsculs de Katchen i Bruhlmann, van lluir Marta Esteban i Cristòfol Romaguera, que si Massenet no els dona moltes possibilitats, Loy una mica més.
La producció de Christof Loy ve de la Scala i és en principi un “déjà-vu” del director alemany, amb les seves habitacions nues i una porta central per on es veu o s’entreveu un submon que sempre acaba sent molt interessant. L’aparent naturalisme escenogràfic de les seves propostes (d’ell al Liceu hem vist: Rusalka, Eugene Onegin, Don Giovanni, Macbeth, Arabella, Il Turco in Italia i Die Entführung aus dem Serail) i no us diré que totes s’assemblen, perquè ara que he fet el repàs m’he adonat que no és així, però aquesta habitació tancada i aquesta porta central sembla una obsessió que algun professional hauria de solucionar. Quan ha sortit l’equip escènic a saludar no hi ha hagut cap protesta i he estat content, primer perquè les protestes a l’equip escènic acostuma a ser la frustració d’altra mena de mancances dirigides moltes vegades a qui no en té la culpa que la cosa no hagi rutllat i, en segon lloc, perquè aquesta producció, com també va succeir amb l’Onegin, m’agrada molt,
Loy se centra en aspectes psicològics dels personatges i aquestes cambres o mansions aparentment tan naturalistes acaben sent gàbies mentals on els personatges estan presoners. Certament, la natura que és tan important en els dos primers actes, només s’entreveu al fons en què imaginem un jardí darrere d’un gran vitrall en el saló que queda en segon terme, darrere del mur i l’estètica porta amb vitralls que separa dos mons, i aquí ja comença Loy a fer de les seves, de manera elegant i aquesta vegada gens críptica. El món de Charlotte i Albert, el batlle i la família anònima que veien preparant i celebrant Nadal en el tercer i quart acte, viuen en un entorn on Werther mai hi té cabuda. Aquelles portes corredisses amb vidres esmerilats que deixen entreveure una vida càlida i burgesa, separen el món de Werther i Charlotte, i només en el moment cabdal i no penso que sigui cap espòiler, Werther passa a l’interior per tirar-se els dos trets, amb permís d’Albert. Tot el final del tercer acte i l’interludi, amb Werther, Charlortte, Albert i Sophie en escena, mentre Albert llegeix les cartes que el poeta ha enviat a la seva dona i Sophie és incapaç de comprendre i perdonar a la seva germana gran per prendre-li l’amor adolescent que sent per Werther, em semblen un encert dramàtic de gran director. Amb poc diu molt i ho diu bé, sense provocacions, amb una posada en escena sòbria i elegant, amb un vestuari magnífic (anys 50/60 del segle passat i un disseny de llums amb moments d’intensitats canviats molt suggeridores. Sempre el mateix decorat, sempre el mateix marc, sempre el mateix món tancat, aparentment feliç i tan carregat de dolor i solitud. Bravo!
El segon repartiment amb Matthew Polenzani, l’excel·lent tenor nord-americà, de protagonista, mereix com a mínim, una altra visita a aquesta proposta.
Descobriu-ne més des de IN FERNEM LAND
Subscribe to get the latest posts sent to your email.
👏👏👏👏👏👏👏👏👏👏👏
Fantàstic
M'agradaLiked by 1 person
Disfruté bastante de la función a la escucha; aunque me pareció muy fuerte la dirección de Nanasi en los dos últimos actos, concertó muy bien. Anduaga posee una voz bellísima y ha de extraer matices para este enfermizo y dramático personaje; no entendí una palabra a Charlotte y no me gustó mucho en los últimos actos. Cumplidores los demás (salvo el barítono, me pareció brutal). Estaré a la espera de ese segundo reparto.
Gracias, Joaquim. Un saludo, infernems.
Leonor
M'agradaM'agrada
En el teatro la dirección no suena fuerte, debería ser una problema de los micrófonos o los ingenieros de sonido de la transmisión.
M'agradaM'agrada
Cierto. Es más que posible. 🤗
M'agradaM'agrada
Escuchado por radio, faltaba emoción.
Lo mejorará con los años, aunque como bien dices, entonces la voz no será tan espléndida como la de ahora.
Es un gran tenor, sin duda.
M'agradaM'agrada
Si puedes, asiste en directo a una representación.
Gracias por comentar
M'agradaM'agrada
Gràcies! Com sempre, paraules enriquidores.
Jo encara haig d’esperar que arribi el torn T per veure en Xabier Anduaga i companyia (ho estic desitjant!).
Vaig poder gaudir del segon repartiment a l’assaig general i va ser sorprenent, una Charlotte (Elmina Hassan) molt captivadora i passional. De la mateixa forma que des de el meu punt de vista, la connexió del duo protagonista va ser molt intensa (en el bon sentit).
Ara només queda veure el primer repartiment que pel que veig, millora menys Albert.
M'agradaM'agrada
Tinc ganes de veure el segon cast. Gràcies per comentar i ja ens diràs que et sembla aquest primer.
M'agradaM'agrada
ya hablé en otro hilo tuyo , de lo que me pareció el tercer acto escuchado por radio y que a priori, no coincide con el éxito aparente de la funcion , por parte de Anduaga y Stanek. ( no me gustó quizás por el exceso de micros ).
Por supuesto, me reservo una opinión más detallada cuando acuda presencialmente la semana que viene a escuchar este primer cast. Lo que si coincido contigo es la ininteligible dicción francesa de Stanek sobre todo y de Anduaga tambien.
Hoy si acudiré a presenciar al cast, con Polenzani y Elmina Hasan.
M'agradaLiked by 1 person
Gràcies Joaquim! A mi m’han passat una entrada per dilluns vinent i veuré el 2n cast. Coincidirem?
A Polenzani li recordo el meu primer Rodolfo al Liceu i, més tard, uns pescadors de perles al MET. Penso que li pot quedar bé.
Una abraçada!
M'agradaM'agrada
Potser ens veurem dilluns, ja t’avisaré. Jo també vull veure a Polenzani, tinc un Werther protagonitzat per ell i m’agrada.
M'agradaM'agrada
Desde luego que en teatro y presencialmente, el conjunto músicos / cantantes, suenan mejor y por supuesto más natural que las escuchas amplificadas por radio.
Acabo de estar para el cast alternativo y la función ha resultado homogénea y hasta notable en bastantes aspectos. Solamente decir que el cuarteto Polenzani/ Hasan / Bonilla/ Daza, bien en lineas generales y recomendables.
M'agradaM'agrada
Cuando la haya visto, comentaré. Polenzani siempre es una garantía.
M'agradaM'agrada
Ahir vaig assistir al segon cast! em van encantar tant Werther com Charlotte, per no parlar de l’Albert … En alguns moments vaig dubtar de que es tractés del segon cast. Pels aplaudiments rebuts penso que a molta gent de la funció d’ahir li va passar el mateix.
Vaig poder gaudir d’una primera fila i per primer cop veure el director (molt expresiu) tan d’aprop em va semblar un espectacle. Gràcies per l’article i desitjo t’agradi el segon tant com a mi 🙂
M'agradaM'agrada
Anduaga i Polenzani m’han fet tornar a acostar a aquesta òpera, que en principi no em motivaria a programar un viatge i que ja vam veure no fa tant al Liceu, encara que més ben servida (Beczala/Antonacci, amb la bonica producció de Decker). Discogràficament, la meva referència continua sent Kraus/Troyanos i, si no, Thill/Vallin, per davant de Carreras/von Stade. Coherentment, em va agradar més el repartiment d’ahir que el de l’estrena. Lògicament, avui no hi són —ni s’els espera en cap teatre del món— ni dlls ni Gedda/Victoria de los Ángeles, ni Domingo/Obraztsova, ni tan sols Alagna/Gheorghiu. El Liceu programa els que sí que hi són i els que el públic del nostre teatre espera sentir. Sumo, per tant, aquests tres al de Bros de grat, però m’hauria fet molta més il·lusió escoltar-los en uns Puritani, per exemple, que també tenen en cartera i que servidor encara no ha vist mai escenificats, en lloc d’aquests nous Werthers que tampoc, veient l’ocupació de la sala els dos dies d’estrena, sembla que el públic necessités revisitar amb urgència.
M'agradaM'agrada
Ja comentaré el segon cast, però si em fas triar entre Puritani i Werther, no hi ha color. Werther! I això que Puritani, després de Norma és la que m’agrada més de Bellini, però és que Bellini no n’agrada gaire, coses meves.
M'agradaM'agrada
Ja en faré un apunt quan vegi aquest segon cast. Gràcies per comentar.
M'agradaM'agrada
Avui hi hem vingut amb la meva filla. Havia estudiat la historia del llibre de Goethe i volia veure’n l’opera. N’hem sortit satisfets. Pero no ha estat espaterrant. A mi, la primera part se m’ha fet feixuga, lenta. A la segona part, la cosa a millorat. Despres de l’aria de les cartes, el director s’ha aturat pero l’aplaudiment ha estat molt escas, de compromis. La Charlotte no ens ha comunicat res. Penso que ho ha volgut fer tan be que no ha funcionat. En canvi, en el moment que ve despres, crec que ha posat tot el que no havia abans. Anduaga te una veu bonica, fins hi tot molt bonica, hauria de parlar amb Beczala per aprendre a fer els refilets i les inflexions.
La produccio m’ha agradat, especialment el treball amb els actors, que dona gran credibilitat a la historia.
Apa, ara a preparar la Semiramide dimecres vinent!
salut
M'agradaM'agrada
Anduaga té trenta anys i Beczala quasi li dobla l’edat i va trigar molt a cantar Werther.
Deixem que el maduri i déu ens escolti als que volem que el tenor basc es faci seus els rols i no només els llegeixi magníficament.
M'agradaM'agrada
Gracias Joaquim por el apunte. A título personal werther es una de las óperas con más carga emocional, siempre con el recuerdo del maestro al tuve la suerte de escuchar en directo. Añadir el buen recuerdo del Werther del 2017 en el Liceu.
M'agradaM'agrada
Hola, Felipe.
Si el del 2017 fue excelente. Por cierto, no estaba presente en el Liceu, pero ya me han informado que en la función de esta tarde (domingo), Anduaga ha bisado “Purquoi me réveiller”.
M'agradaM'agrada
Ahir, diumenge, la funció va acabar amb un rotund èxit. Entenc que els dies de rodatge han anat polint defectes o que jo estava en un estat de gran permissivitat, d’aquells on tot ho trobes bé. L’orquestra ha tingut algun excés de volum momentani i, certament, podria sonar més refinada i, alhora, més intensa en alguns dels interludis però sonava bé. Globalment, tot ha funcionat. Jo diria que fins i tot l’Albert: tampoc és que el pobre tingui gran cosa a dir, però ha cantat correctament i no he trobat una veu desagradable, tot i que, segur, el timbre més greu de Daza va millor al personatge.
Stanek i Anduaga han estat molt, molt bé. En acabar ella l’ària del segon acte (a la primera part), hi ha hagut aplaudiments, però com que l’orquestra continuava tocant, l’intent ha quedat en uns quants bravos que ja no han tornat fins al “Pourquoi me réveiller?”. L’ovació ha estat multitudinària i, realment, ha estat merescuda. S’ha perllongat, sense gairebé perdre intensitat, amb la Charlotte a terra que, tranquil·lament, podria fer-hi la migdiada i el públic continuaria aplaudint. Anduaga, agenollat, no feia res, esperant per continuar, però allò no disminuïa d’intensitat; ella ha aixecat el cap com dient-li “què? ens passarem aquí la tarda?”, ell continuava igual, ha mirat el director… En cap moment s’ha sentit dir “bis” i si algú ho hagués dit, no s’hagués sentit pels aplaudiments i els bravos. El cas és que s’han aixecat tots dos i han reiniciat la interpretació: penso que ningú esperava que ho fes, la veritat, però ha tornat a sonar l’orquestra amb la introducció de l’ària i, tal qual, l’ha repetit. El final de la primera part de l’ària, quan repeteix en agut “Pourquoi me réveiller?” li ha quedat, fins i tot, millor acabat i el final, sostenint el “de printemps” ha estat tan bo com la primera vegada. Ha estat magnífic. Cert que, potser, una mica més de cos en la veu, una miqueta més de volum el faria inenarrable, però és una veu tan bonica de sentir, amb un fraseig exquisit… A més, té l’avantatge que, encara prou jove, fa un personatge físicament creïble: el Werther “real” no deu tenir més que vint-i-pocs anys; amb l’edat guanyarà, això sí, refinament, intenció i, probablement, pugui marcar època, però ara té això que, inevitablement, marxarà.
Sobretot en la segona part de la funció, on el paper és més intens, ha estat prou expressiu i, tot plegat, el francès és correcte. No diferencia vocals obertes ni tancades ni la sonoritat de les s, però entenc que, com en basc ni en castellà hi ha això, li deu costar més. De mica en mica. Almenys, no fa una cosa que no m’agrada i és que (en el missatge de preparació de l’ària es pot constatar en uns quants casos) no canvia la vocal: no suporto que cantin “Pourquoi me réveillir” dient “réveillir” en comptes de “réveiller”. Suposo que és més fàcil acabar amb I que amb E, no sé. I encara menys que perllonguin la pausa entre l’agut de “réveiller” i “oh, souffle…”, que alguns grans, grans tenors remarcaven com per fer lel final de ‘ària més efectista i que, per al meu gust, la trenca.
I Stanek, molt bé; cert, també, que costa més d’entendre-la, però en fi… Ha cantat bé, amb expressivitat, bona veu… Si, tot plegat, ha estat molt, molt rodó.
L’escena… home, si no fos perquè ja està tan repetida. O que oferís alguna variació en les obertures del mur, que no fos sempre la mateixa al centre… Un finestral lateral, potser.. .Jo que sé. Encara que mantingués Sofia i Albert en escena, llegint i tot allò, penso que a l’escena final hagués quedat menys confús que s’entengués que Charlotte i Werther són en un altre lloc, sols. Si no, no té sentit part del que es veu i canta. Amb una divisió de l’espai que suggerís això, que mentre mor a casa seva els altres estan llegint les cartes, etc., però no allí, en un mateix espai que dona lloc a més d’una incoherència.
Però, globalment, una bona versió d’una obra tan tristanyesca (l’amor impossible, l’amic traït (encara que, aquí, sense consumar), la mort inacabable del protagonista…).
M'agradaM'agrada
Gràcies per la crònica.
A mesura que vagi cantant el rol se l’anirà fent seu i amb trenta anys que té, si ho va fent amb la deguda prudència, el creixement serà espectacular.
Massenet mirava de reüll a Wagner, és clar. Qui no!
M'agradaM'agrada
El bis d’ahir va ser meravellós; com la funció. Cal dir que a la meva zona (i d’altres), varies persones varen cridar “bis”.
Era preciós veure la cara de felicitat del director, la cara de perplexitat d’Anduaga… Va ser màgic!
M'agradaM'agrada
He escoltat una gravació feta fins del teatre i efectivament s’escolta perfectament com demanen BIS.
Gràcies per comentar-ho.
M'agradaM'agrada
Ahir a la tarda tot va funcionar de maravella.
Públic superconcentrat i silenciós.
Orquestra i director en superforma que va evidenciar lo molt que estima i gaudeix d’aquesta opera.
Consagració definitiva ,jo diria que mundial com protagonista absolut, de Xabier Anduaga que ha treballat de valent en el aspecte vocal( difícil de trobar un so més excitant) i actoral.Ha deixat enrere la seva “austeritat escènica”per esdevenir un actoraç.Pronunciació francesa en progres pero encara millorable per convertir-se en un referent en aquest repertori fins i tot a França.El millor regal de Reis un coach de llengua francesa.
Kristina Stanek gran cantant i interpret amb un centre una mica opac que en els darrers actes millora ostensiblament assolint un gran i merescut èxit.Aixó sí pronunciació a millorar.
Molt ben cantats Sophie(musicalíssima) i Albert gran actor.
Les cameres van enregistrar la funció que si no vaig errat es podrà veure en breus per TV2
M'agradaM'agrada
Gràcies Agustí, tant de bó la 2 ho passi un dia d’aquests i sense editar.
Els grans actors al TNC….
M'agradaM'agrada
https://www.forumopera.com/spectacle/massenet-werther-barcelone/
M'agradaM'agrada
Aquest article publicat a Forum Opera descriu fil per randa el que va succeir diumenge al teatre
M'agradaM'agrada
Ja t’haviem cregut en a tu, no calia, però gràcies per l’aportació.
Lo de l’Oller no ho entenc, però 🙊
M'agradaM'agrada
Lo de l’Anduaga sí ? A aixòla frase de les ovacions de 10 minuts al liceu són excepcionals li falta un ne i un pas.
M'agradaM'agrada
Jo no hi era diumenge i en Dandini, sí. Fa molts anys que en coneixem i me’l crec tot i que sovint tenim les nostres lògiques divergències.
M'agradaM'agrada
Acabo de ver en Fcbk un vídeo con el aria, los aplausos y los gestos descritos por bocachete en su comentario, pero con la cámara enfocando casi todo el tiempo en primer plano el rostro de Anduaga (y un poco también, pero mucho menos, a Stanek tumbada) y los primeros segundos del bis. En efecto el chico es muy joven y cabe pensar que profundizará el personaje y llegará a hacerlo suyo si no lo abandona, pero el efecto (valga la redundancia) de verlo así ya impresiona/emociona bastante
M'agradaM'agrada
El hecho que un joven de treinta años reciba una ovación así en un teatro con la historia y la tradición, como el Liceu, debe ser algo realmente emocionante. Tiempo habrá para saber si Anduaga será el gran Werther de su generación, el personaje requiere algo que la juventud que curiosamente tiene el personaje, obstaculiza. El punto justo de experiencia y juventud aun está por llegar.
Gracis por comentar, Ángel.
M'agradaM'agrada
funcion de anoche con el primer cast y yo salí con sensaciones de satisfacción a medias.
en primer lugar, ya es hora que el püblico que cada vez acuda más a los teatros de òpera lean un poquito sobre lo que van a escuchar: ayer y de modo sorprendentemente negativo, un buen número de espectadores empezaron a aplaudir en mitad del aria del …pourquoi me reveiller.., es decir al finalizar la primera estrofa, lo que provocó un anticlimax de varios segundos. ( afortunadamente, no hubo bis al acabar el aria, ni se pidió apenas )
A mi Anduaga y Stanek me convencieron y hasta gustaron, relativamente. El tenor Anduaga cuando canta con su voz de lirico y en las partes más líricas del Werther, estä esplendido vocalmente pero ya en determinadas partes más dramáticas, como en su aria y sobre todo dúo final del tercer acto, ensancha la voz para exhibir graves que apenas tiene y la emisión sale entubada.
La Stanek si es mezzo, con una proyección vocal muy notoria y sabe dar emotividad y expresividad a lo que canta, salvo al final del tercer acto y en el dúo, donde grita más que canta y la emisión resulta abierta ( ese dúo final del tercer acto más que un dúo romántico de òpera francesa, parecía que estuvieran ambos cantando ..tu qui Santuzza , es decir verismo puro).
Particularmente, y como linea de canto de òpera francesa ( no como voces ), me ha resultado más homogéneo el llamado Segundo cast .
M'agradaM'agrada
Yo creo que de no haber sido Anduaga el primer Werther, nadie hablaría tan bien del estado actual de Polenzani. parece ser que sois muchos los que no toleráis un éxito tan merecido como el obtenido. Insisto, aun no es el momento ideal, pero de eso a no reconocer los grandes méritos y avaneces con respecto a otros roles, me parece injusto. DE haber hecho, que no lo hizo nunca, uno de los muchos hechos por Polenzani o algún agudo como los del tenor norteamericano, lo masacrabais. Aun no entendí esa inquina contra el vasco y como consecuencia, el primer cast, claramente superior a no ser por el Albert.
M'agradaM'agrada
no confundir inquinas, con gustos, lo cual es subjetivo de cada uno.
M'agradaM'agrada
Jo crec que a Anduaga al liceu se’l.estima i estem contents de tenir-lo a les nostres temporades. Dit això per a mi, enguany en aquesta òpera que trobo innecessari tornar a programar tan aviat quan n’hi ha d’altres que no s’han vist fa tantíssim, Werher és Polenzani que com.s’ha dit aquí perd totes les comparacions amb Beczala. Carlos Daza és un bon Albert i les dues Charlottes i Sophies estan bé també. El basc és una veu jove i bonica, que no és poc, en un paper molt exigent que té molt temps per endavant per anar fent seu. Dels dos repartiments, d’una òpera que conec força bé, de tornar-ne a veure un, que no serà el cas, seria el segon. D’haver-ne de recomanar un ja entrariem en el terreny dels gustos i dels colors…
M'agradaM'agrada
exactament!
M'agradaM'agrada
Tot són opinios i com a tal respectables.
M'agradaM'agrada