Palau de la Música Catalana, 29 d’agost de 2026. Bayreuther Festspielorchester, Pablo Heras-Casado, Nicolas Brownlee, Catherine Foster, Klaus Florian Vogt. Foto IFL
La rotunditat esplendorosa de la sonoritat de la Bayreuther Festspielorchester ha fet miques les capacitats acústiques del Palau, malaguanyat instrument per no poder-lo gaudir en altres espais més adients.
El gran triomf d’aquest concert ha estat l’orquestra, que des del primer compàs de l'”Abendlich strahlt der Sonne Auge” i quan han entrat amb un poder aclaparador els metalls, ha marcat clarament el destí enlluernador d’una vetllada wagneriana amb més però, per a mi, que el clamorós, rotund i indiscutible èxit assolit pot fer creure.
Què la mítica orquestra del Festival de Bayreuth és juntament amb el cor, les joies de la corona d’un festival que fa ja bastants anys que es troba en un carreró sense sortida, almenys mentre Catherine Wagner el dirigeixi, és un fet. Què l’orquestra del festival sense el fossat miraculós del Festspielhaus continua sent extraordinària també és un fet, però compte perquè aquí rau per a mi, un dels perills de tot aquest concert, si més no, encabit en la petitesa acústica del Palau de la Música Catalana, on una sonoritat tan luxosa i exuberant no es pot gaudir com es mereix. Fora del fossat wagnerià i en un espai obert i estret, l’equilibri entre els metalls, les fustes i les cordes, després parlarem de les veus, ha generat sobretot al principi del concert, una manca d’homogeneïtat que fins i tot han provocat errades en instruments solistes dels metalls, que no significa res en detriment de la formació, però que possiblement hagin estat a causa de la manca d’adequació d’aquesta orquestra acostumada a tocar en condicions molt espacials, en un lloc tan encotillat com el nostre Palau.
Pablo Heras-Casado tampoc ha mesurat aquest factor de manera correcta i en tot l’inici amb els fragments de Das Rheingold i Die Walküre, no ha ajustat bé l’equilibri orquestral i mai, i cal dir mai, ha tingut en compte les característiques vocals d’uns cantants aclaparats per una orquestra sense pietat. D’acord, el so era luxós, i fins i tot per sentir segons què, millor tapar-los, però en cap moment m’ha semblat que el director granadí tingués en compte als cantants.
Pel que fa als moments orquestrals en solitari, sempre sota aquest sumptuós luxe sonor d’una orquestra meravellosa, han anat millorant conforma avançava la vetllada. No m’ha convençut la direcció de l’entrada dels déus al Valhalla, com tampoc el Waldweben de Siegfried, on, amb una orquestra com aquesta se li podia treure uns matisos i un discurs teatral més interessant. A la segona part m’ha agradat bastant més el “Dawn and Siegfried`s Rhine Jouney” i sobretot la contundent interpretació de la Funeral March. Mentre que fora de programa i amb Pablo Heras-Casado més desinhibit i ja amb el triomf a la butxaca, ha dirigit una cavalcada de Die Walküre apoteòsica. M’ha semblat com si la direcció en els moments vocals no fos tan curosa i dramàticament convincent, i que en els moments d’explosió orquestral, Heras-Casado dirigia de cara a la galeria, però de manera espectacular per a satisfer més que per a convèncer.
Quan ha dirigit el Ring complet (Madrid i París són les que conec), no m’ha convençut, veurem el 2028 a Bayreuth quan ell se’n faci càrrec, de moment el concert d’avui tampoc serveix de gaire, ja que fa quinze dies aquesta orquestra tocava aquesta música sota la direcció de Thielemann i fins fa tres dies estaven immersos amb les representacions de les altres òperes, i per tant no sé si deuen haver assajat molt amb Heras-Casado aquests fragments o si l’orquestra “els pot tocar sense director”. Ell ha demostrat coses, no ha tingut en compte altres i n’ha llegit amb correcció altres, potser perquè cada concert de la gira serà en un auditori diferent i tot plegat ho dificulta tot i curiosament, tot i que al final ha estat ben bravejat, ha estat de tots, el menys celebrat, cosa que tampoc és ben bé justa.
La tria de cantants per aquesta gira ja la vaig comentar, per tant, anem als fets. El concert l’ha iniciat Nicolas Brownlee amb “Abendlich strahlt der Sonne Auge”. Ha estat el moment de desequilibri orquestral més evident, però no crec que a ell això l’hagi perjudicat, ja que sempre ha exhibit una veu saníssima, molt ben projectada (jo estava assegut a la banda dreta i això sembla que ens beneficiava perquè altres a la banda esquerra tenien problemes per sentir-lo amb la claredat i autoritat que l’he gaudit jo), i en tot moment ha cantat amb l’autoritat que el rol demana. Certament, la veu avui és més de baríton que no pas de baix i caldrà esperar uns anys per poder sentir aquella zona greu que tot Wotan que vulgui arribar a ser referencial, ha d’exhibir. Ha estat magnífic, però el moment culminant, no només el seu, per a mi el de tot el concert, ha estat la interpretació de “Leb, wohl, du kühnes, herrliches Kind!”. La sensibilitat, l’expressió, l’autoritat, la temença, la dolçor i la severitat d’un déu era sobre l’hemicicle, lluitant vocalment amb una orquestra que sense cap mena de compasió, tocava com quan es troba allà amagada en aquell fossat invertit i miraculosament cobert del Fiestspielhaus, on els cantants mai queden tapats. Brownlee amb una força de Wotan, ha emès la veu per tal que arribés el més lluny possible, tot i que desconec si els espectadors de les darreres files de la graderia del segon pis (zona absolutament negada per a concerts amb solistes vocals i orquestres) l’ha pogut gaudir com jo. Emocionant interpretació, espectacularment cantada i emesa, acompanyada de manera apassionada per Heras-Casado que repeteixo, mai ha tingut en compte que el public hem de sentir als cantats.
Hem respost amb una aclaparadora ovació, com calia. Moment per a no oblidar.
El baríton-baix nord-americà ja no ha cantat res més, malauradament, però ja sabeu que ben aviat el tindrem al Liceu per cantar el Wotan de Das Rheingold (2027), Die Walküre (2028) i Siegfried (2029). L’esperem amb el reclinatori a prop.
Els altres dos solistes, per a mi, no pas per a la immensa majoria de públic que omplia el Palau, no mereixien ser en aquest concert. Calia un altre tenor per cantar el Ein Schwert verhieB mir der Vater del primer acte de Die Walküre, i encara més per fer front al final del duo de Siegfried, i la mort a Götterdämmerung. Klaus Florian Vogt, erigit en heldentenor dels nostres dies, decisió que deu fer remoure les tombes de Lorenz, Melchior, Svanholm, Windgassen o Vickers (mai va fer front a Siegfried!!!) per dir els que més em motiven, té una veu gran, això sí que ho té, i que la meitat, només la meitat del registre que ha de tenir un heldentenor, cobreix, amb més o menys encert, amb més menys harmònics, amb més o menys heroïcitat, parlem de la zona mitjana/alta, perquè de la zona central al greu, on un heldentenor ha de mostrar la seva fermesa, heroïcitat i noblesa, per no parlar de virilitat, la seva veu desapareix, és inexistent, a vegades parlada, i sovint tapada (per sort) per l’orquestra. El so i el timbre de la veu no tenen res a veure amb la veu seductora de Siegmund, i els seus Welse!, semblen més propis per a Mime, que no pel bessó incestuós. Quan fa front a Siegfried en el preciós fragment del duo amb Brühhilde, l’inspiradíssim “Ewig war ich…” en lloc d’un heroi que ha matat un drac, ha trencat la llaça del seu avi i ha traspassat el foc per a despertar a Brünnhilde, sembla un “niño de San Ildefonso” a punt d’atacar la cantilena de “diez milllllllll euros”, el 22 de desembre. No és la veu, com mai serà un Manrico Juan Diego Flòrez, o un Otello Francesco Meli (i aquest ja ho ha fet), els rols estan escrits per a unes vocalitats concretes i ell amb volum vol fer creure a tothom que és un tenor heroic. Els fragments escollits no eren gaire compromesos i no s’ha vist obligat a fer les giragonses tramposes que si fa quan canta els rols sencers (la fefaent demostració es pot sentir en els àudios disponibles del 2026 a Bayreuth). El públic l’ha aplaudit com si acabessin de sentir Windgassen, que curiosament en el seu temps, els wagnerians discutien que no era un veritable heldentenor!). Aquest noi ha nascut amb la flor allà on deia Cruyff i té poderosos padrins. La resta és màrqueting i decadència operística del segle XXI.
Catherine Foster va passar per Bayeruth amb més pena que glòria, com a Brünnhilde, en el Ring del 2013, no va tornar al Festival fins nou anys més tard en una sorprenent Isolde, en un estat vocal molt millor que en el Ring i que va repetir l’any següent (2023) i ja no amb el mateix resultat. Des d’aleshores no ha aparegut pel Turó Verd, però la besnéta l’ha tornat a treure de l’oblit per a aquesta gira hispànica. En realitat la Foster tampoc havia estat mai una dramàtica autèntica, però el volum i uns aguts, que quan els fa bé, són lacerants, ho podien fer creure, però com Vogt, tot i que amb un color i timbre més identificable a una veu de lírica ample, li manca una part important del registre per tal que la columna sonora sigui homogènia i contundent. La seva intervenció en la bellíssima frase del duo del tercer acte de Siegfried, ha començat francament preocupant, amb notes calades i frases fora de to. Ha tingut un encert espectacular llençat un agut i això ha fet creure el que no era, perquè els aguts, algun més proper al crit, són autèntiques canonades que no tenen res a veure amb la resta del seu cant, a vegades quasi anònim i altres poc audible. No posseeix aquella personalitat vocal i dramàtica, sobretot pel fragment final del Götterdämmerung, on ha de fer estremir al públic, n’és precisament el “Starke Scheite” per a una veu dramàtica sense fissures, on ha mostrat totes les costures vocals d’una veu, gastada i poc apropiada. Ha obtingut gràcies a un embolcall sonor d’autèntic luxe, un triomf no merescut.
Tres moments d’autèntic trasbals també és veritat que no són tan fàcils de trobar i en un bolo, per molt luxós que sigui, encara menys, per tant, tot i que m’esperava el que m’he trobat, també és veritat que el que he trobat era en part immillorable, i quan tens una part immillorable (mai estic content) he trobat a faltar:
- Un auditori més adient
- Un programa més compromès, per exemple amb tota una Walküre en concert o si més no el primer acte amb una part orquestral d’obertures per a completar i fer lluir l’orquestra.
- I és clar, uns solistes que com ha fet Brownlee m’electritzessin l’espinada.
No hi ha hagut mòbils impertinents sonant, amb el llum encès i el seu propietari/ària repassant el WhatsApp, sí, un sota meu, si més no. Tampoc estossecs, ni caramels, ni Instagramers i influencers saltant cadires per fer la foto més cuqui, però el públic suposadament erudit d’una vetllada wagneriana, no ha esperat mai, he dit MAI, que Pablo Heras-Casado abaixés els braços per aplaudir o bravejar i encara que els fragments triats eren majoritàriament de traca i mocador, propicis al esverament col·lectiu, en alguns finals hauria estat meravellós uns segons de silenci, per acabar d’engrandir l’opulència sonora d’una orquestra de somni, res millor que uns segons de silenci de part nostre.
Gràcies, Festival de Peralada i per molts anys!
Descobriu-ne més des de IN FERNEM LAND
Subscribe to get the latest posts sent to your email.
Gràcies per la «sèrie Bayreuth», Joaquim… De tots els Wotan que he vist en directe, Brownlee és qui millor ha sabut mostrar la llavor de l’home que viu dins de la cuirassa del Déu. Una autèntica delícia. Malgrat la soprano i el tenor, una gran nit. Wagner impregna l’ànima d’aquesta orquestra
M'agradaM'agrada
Privar-se de les vacances d’estuiu per tancar-se al fossat miraculós, és la prova fefaent que aquests musics toquen per amor a Wagner, no a l’art.
M'agradaM'agrada
Al menos , ya ha habido que te fue emocionando: la orquesta de Bayreuth, junto a Brownlee y, obviamente, Wagner. Lo del “niño de San Ildefonso”me ha hecho reír. 🤣🤣🤣🤣
¡Saludos, infernems!
Leonor
M'agradaM'agrada
No hay efecto más ridículo que escuchar a Vogt atacar el Dich lieeb ich después de la maravillosa melodía del “Ewig war ich”, con voz escolar, blanca, sin harmónicos y en la versión que comentamos, enfrentándose a un Brünnhilde que parece que haya pasado 50 años durmiendo, porqué la voz suena muy envejecida. Parecen la bisabuela de l’escolanet. Un despropósito celebradísimo por la mayoría de la audiencia. Las sectas ya las tienen estas cosas.
M'agradaM'agrada
¡Qué sonido tan apabullante, cálido y bello! Y tengo que darte la razón: quizá excesivo para este recinto, donde la música no tiene espacio para expandirse. Ahí, Heras-Casado, que me gustó mucho, no lo tuvo en cuenta.Es innegable que, sin esa orquesta, con el mismo programa, director y solistas, el resultado no hubiera sido el mismo. Aun con los pequeños fallos que mencionas —y es justo hacerlo—, estoy convencido de que fueron debidos a la falta de ensayos acústicos, que no facilitaron la cohesión y el equilibrio. Este lujazo de orquesta será recordado por los asistentes mientras vivamos.
M'agradaM'agrada
Heras-Casado ya había dirigido en el Palau, no debería haber apabullado tanto.
La orquesta, como era lo mejor, se lució y de qué manera.
Lo recordaremos
M'agradaM'agrada
Sempre ens quedara el Funeral de Sigfried i Brownlee…
M'agradaM'agrada
Home, Francesc! el funeral de Siegfried és una exigència del guió, però a Brownlee desitgem-li molts anys de vida i cantant com ho fa, abans del seu funeral!. 🙂 Perdona la broma, efectivament va estar esplèndid.
M'agradaM'agrada
Gràcies com sempre per l’apunt, Joaquim! Molt d’acord amb tu en general, amb alguna diferència important en els detalls.
Tres grans satisfaccions pel wagnerisme barceloní, que sembla sobreviure encara malgrat tots els dubtes justificadíssims del teu enciclopèdic apunt preparatori. Primera, un Palau tan ple (també de personalitats que no ho sovintegen) i alhora tan silenciós: tant de bo ho féssim sempre així! Segona, tenir Nicholas Brownlee com a Wotan per al Ring liceista: em quedo amb grans ganes de tornar a escoltar-lo amb l’orquestra en el fossat que li toca. Tercera, una cavalcada de les valquíries grandiosa i memorable.
Hem d’agrair aquesta darrera a Heras-Casado i l’hi agraeixo, però em va semblar un Siegfried de la direcció wagneriana. El que és heroic i grandiós ho fa la mare de bé. Segur que en el teatre és excel·lent també la seva entrada dels déus en el Valhalla. Però vaig trobar a faltar lirisme i màgia als murmuris del bosc, i sobre tot sentit tràgic als interludis orquestrals de Götterdämmerung. Hauré de reconèixer que és un seu dret fer-los grandiosos i heroics també, però no arribo a acceptar-ho. Per a mi els dos són eminentment tràgics; el primer comença, sí, amb la confiança (força insuportable) de l’heroi, però acaba ja en la catàstrofe: o sigui, és precisament la definició clàssica de la tragèdia.
Parlant dels fragments de Götterdämmerung, permeteu-me ser més català emprenyat dels catalans de debò. És insensat i molest que el programa ens posi en anglès (ni tan sols en alemany) Dawn and Siegfried’s Rhine Journey, Funeral March i fins i tot Final Scene? No són títols sinó descripcions (inusual i dolenta la última), exactament com “Entrada dels déus en el Valhalla” i “Comiat de Wotan.” Doncs n’hi hauria d’haver prou amb “Albada i viatge de Siegfried pel Rin,” “Marxa fúnebre de Siegfried” i “Immolació de Brünnhilde”.
Per fi: del desequilibri evident podem dividir les culpes entre la sala, el director i els cantants, com vulgueu tu i els altres més entesos. Wagner, però, no les hauries donades a l’idea mateixa de posar orquestra i cantants al mateix escenari? Si ell mateix va projectar Bayreuth amb el seu “abisme místic”! D’acord, cantant només uns fragments els cantants poden augmentar el volum. L’orquestra podria alhora reduir el seu, malgrat que si ho va fer ahir no es notava. Però 8 trompes, 4 trompetes, 4 trombons i 1 tuba no deixen de ser una quantitat de metall aclaparant si no estan amagats sota l’escenari.
M'agradaM'agrada
Tenim en algunes coses apreciacions diferents, és bo, ara bé, jo no sé si vas assistir a les tres representacions al Liceu de la segona visita del Festival a Barcelona. A dalt de l’escenari del Liceu l’orquestra i cor (Lohengrin i Holländer, amb la caixa acústica i els cantants al davant, tot un risc pel que fa a l’equilibri sonor i els resultats van ser molt millors que ahir. Si la gran aportació wagneriana pel Festspielhaus va ser tapar el fossat per evitar que els cantants quedessin tapats, totes les versions en forma de concert serien una traïció, però desconeixen els resultats a la sala, el Rheingold a la Philarmonie de Berlín sota la direcció de Petrenko, que segurament és la representació wagneriana més rodona de l’any, també demostra que si es fa bé, també és possible i es pot gaudir. El que no és acceptable és que el director abandoni els cantants a la seva sort i faci sonar la formació com ho farà l’any 2028 allà sota, amagats, al Palau això no es pot fer i amb les veus a disposició, encara menys.
Gràcies per l’extens comentari.
M'agradaM'agrada
Fa molts anys que et segueixo encara que he començat a comentar fa relativament poc.El que sempre he valorat de tu és la valentia i fermesa de les teves opinions, crec que això és precisament el que et fa creïble i mereixedor dels seguidors que et llegeixen. No podem estar sempre d’acord, però ens fas pensar.Creia que finalment hi podria assistir perquè m’oferien entrades uns amics que tenien un problema familiar, però no vaig poder arreglar la meva agenda i les van aprofitar altres. He llegit i escoltat opinions contrastades amb la teva, algú fins i tot que fa temps que et busca les pessigolles.Aquest cop no puc opinar, però de l’opinió de persones que si hi van ser i me’n refio, sí, i moltes estan d’acord majoritàriament amb tu.Dissabte m’hauria agradat ser-hi.Gràcies, una vegada més.
M'agradaM'agrada
Gràcies, Carles.
Segur que t’hauria agradat el concert.
Pel que fa als que em busquen les pessigolles, no hi ha millor lloc que aquí per dir-me el que creguin convenient, amb la cara descoberta, arguments, respecte i educació.
M'agradaM'agrada
Hola Joaquim
M'agradaLiked by 1 person
Hola, Jordi, què volies?
M'agradaM'agrada
Bona nit Joaquim Pujant cap a casa dissabte nit després de la magnífica vetllada wagneriana al Palau anava recordant moments I converses…em semblava que et coneixia però no relacionava qui eres o de que em sonaves.Lligant caps el téu tarannà I la teva cultura musical vaig arribar amb la certesa de que eres en Joaquim de IFL.Quines sorpreses te la vida!Una mica com el comentari de qui m’havia de dir que un dia escoltaria la cavalcada per l’orquestra wagneriana per excel·lència I mirant de reüll el superb grup escultòric de Gargallo pel Palau!I efectivament, vaig comprovar per la teva crítica que eres tú. Ho subscric tot fil per randa des de la meva visió de simple aficionat a la música. Fins i tot la meva discrepància amb tú de que tampoc m’havia agradat Brownlee i es que descrius perfectament el perquè no em va agradar. Li falta la gravetat del per exemple excel·lent Wotan del recent Das Rheingold de Salzbourg que acabava d’escoltar per quarta vegada des de que el va penjar Arte i que per cert crec que estaria molt bé que comentessis…mes de un quedaria enganxat com jo per el Loge I Alberich I per suposat pels de Berlín amb Petrenko al capdevant.Si li sumes les meves expectatives d’abans del concert i la tempesta acústica que tenia darrere el pobre Brownlee doncs ja ho tenim. Com tu dius anirà agafant rotunditat però això no canvia que de moment no sigui el meu Wotan.T’agraeixo molt l’ apartat final sobre el silenci del públic al final dels concerts o actes o àries… està derivant en una competició a veure qui crida abans I més fort!Hi ha finals que hi conviden.Però al final de Die Walküre i tants altres no si us plau.I puc asegurar que el regust i la satisfacció de quan hi ha aquell silenci respectuós per l’obra escoltada es impagable.Però poques vegades, poques…Pau Casals deia que els silencis en música són tant importans com la música mateixa…segurament no ho dria per això de que parlem, però ho podríem fer i segur que ell hi estaria d’acord…Abraçada Jordi.Ens veiem per CerdanyaEl dg., 30 d’ag. 2026, 2:22, IN FERNEM LAND <donotreply@wordpress.com> va escriure:Mostra el text citat
M'agradaM'agrada
Bona nit Joaquim Pujant cap a casa dissabte nit després de la magnífica vetllada wagneriana al Palau anava recordant moments I converses…em semblava que et coneixia però no relacionava qui eres o de que em sonaves.Lligant caps el téu tarannà I la teva cultura musical vaig arribar amb la certesa de que eres en Joaquim de IFL.Quines sorpreses te la vida!Una mica com el comentari de qui m’havia de dir que un dia escoltaria la cavalcada per l’orquestra wagneriana per excel·lència I mirant de reüll el superb grup escultòric de Gargallo pel Palau!I efectivament, vaig comprovar per la teva crítica que eres tú. Ho subscric tot fil per randa des de la meva visió de simple aficionat a la música. Fins i tot la meva discrepància amb tú de que tampoc m’havia agradat Brownlee i es que descrius perfectament el perquè no em va agradar. Li falta la gravetat del per exemple excel·lent Wotan del recent Das Rheingold de Salzbourg que acabava d’escoltar per quarta vegada des de que el va penjar Arte i que per cert crec que estaria molt bé que comentessis…mes de un quedaria enganxat com jo per el Loge I Alberich I per suposat pels de Berlín amb Petrenko al capdevant.Si li sumes les meves expectatives d’abans del concert i la tempesta acústica que tenia darrere el pobre Brownlee doncs ja ho tenim. Com tu dius anirà agafant rotunditat però això no canvia que de moment no sigui el meu Wotan.T’agraeixo molt l’ apartat final sobre el silenci del públic al final dels concerts o actes o àries… està derivant en una competició a veure qui crida abans I més fort!Hi ha finals que hi conviden.Però al final de Die Walküre i tants altres no si us plau.I puc asegurar que el regust i la satisfacció de quan hi ha aquell silenci respectuós per l’obra escoltada es impagable.Però poques vegades, poques…Pau Casals deia que els silencis en música són tant importans com la música mateixa…segurament no ho dria per això de que parlem, però ho podríem fer i segur que ell hi estaria d’acord…Abraçada Jordi.Ens veiem per Cerdanya
M'agradaM'agrada
Quina gran sorpresa i Il·lusió em fa el comentari, Jordi. Havia anat a parar al correu brossa i en canvi ha sortit el que només em saludaves.
Ben aviat hi va haver complicitat encara que em va sorprendre molt que no t’agradés Brownlee, que va ser l’únic dels cantants que feia honor, si més no per a mi, a la immensa orquestra que tenia al darrere.
Pel que fa al Das Rheingold de Petrenko ja vaig deixar un entusiasta comentari al blog de la versió en concert amb els mateixos cantants i orquestra a Berlín. Aquí et deixo l’enllaç per si el vols llegir.
https://infernemland.blog/2026/04/21/kirill-petrenko-dirigeix-das-rheingold-a-la-philharmonie-de-berlin/
Diumenge al TN en la ressenya que varen fer del concert se’t veia a tu a la sortida parlant amb algú altre!
Si no és a la Cerdanya que sigui en una altra ocasió al Liceu (Das Rheingold) o a l’Auditori en el primer acte de Die Walküre el 22 i 23 de gener del 2027 a la temporada de l’OBC o en qualsevol cita musical, wagneriana o no.
Un plaer, de veritat i sempre serà benvingut un comentari teu a les habituals entrades d’IFL
M'agradaM'agrada
Després de llegir-vos, em sap greu haver-me perdut aquest concert extraordinari. La visita de l’orquestra de Bayreuth al costat de casa sempre és engrescador i sembla que només per escoltar el comiat de Wotan de Brownlee ja paga la pena haver-hi anat. L’escolanet ës que no és veu de Siegfried encara que tingui una nit rodona.A Lohengrin funciona perquè té un timbre de veu molt clar, gairebé lluminós i amb una certa fragilitat, a banda de que dona molt bé el personatge en escena però no és un heldentenor i espero que no ens el portin a l’anell. I Katherine Foster tampoc és que sigui una d’aquelles dives en decadència que hom va a escoltar esperant trobar-hi encara quelcom del que va ser.Cert que encara em podria escapar a València, on queden entrades, però llegida la crítica em segueix fent mandra.
M'agradaLiked by 1 person
Ostres! Doncs València és de totes les ciutats de la gira, la que ofereix uns preus civilitzats. Jo no m’ho pensaria, si t’ho pots permetre.
M'agradaM'agrada
M'agradaM'agrada
Gràcies, Jordi.
M'agradaM'agrada