Només els PROMS de Londres i en la seva última i esbojarrada nit poden oferir una amanida tan variada i eclèctica que alternin la música pop, els himnes nacionals (l’oficial i les populars pompes i circumstàncies), la música simfònica més popular i peces poc sentides o estrenes mundials encarregades per l’ocasió, amb la participació de directors i solistes de primer relleu i del públic que forma part de la gatzara generalitzada amb els seus particulars codis, càntics, banderes, disfresses (volgudes o no) i tota mena d’expressions de la col·lectivitat al voltant sempre de la música i la tradició anglesa. Tota una experiència que sense desmerèixer la qualitat que sempre envolta el Concert de Cap d’Any a Viena, aquest n’és l’antítesi, sense l’immobilisme i l’encartonament, tot i els imprescindibles que mai fallen.
Els PROMS són l’expressió genuïna d’una tradició que es va iniciar per no deixar als londinencs orfes de música durant els mesos d’estiu (de mig juliol fins a la primera quinzena de setembre) i que esdevenen una festa popular en cada un dels concerts programats, però que en el darrer tot pren una dimensió particularment joiosa.
Aquest any la BBC Symphony Orchestra, el BBC Symphony Chorus i els BBC Singers han estat dirigits pel director finlandès Sakari Markus Oramo, actual director de l’Orquestra Nacional de Letònia i ha comptat amb l’estel mediàtic pianístic Yuja Wang, el tenor Nicky Spence, el gaiter Robert Jordan i les veus convidades de Beverley Knight, Sheridan Smith i Ward Thomas per homenatjar a Dolly Parton a l’inici de la segona part.
És un concert llarg que es pot anar veient en petites dosis o tot sencer i deixar-se endur per l’entusiasme generalitzat, també dels locutors i comentaristes de la BBC. En aquesta edició del 2026 brilla, és clar, la pianista xinesa en dues obres precioses i radicalment distants, una exhibició de tècnica i d’expressivitat: el concert per a piano de Samuel Barber a la primera part i la suite de jazz d’Alexander Tsfasman a la segona, però també les estrenes corals són excel·lents, amb la vibrant Dithyramb de Samy Moussa i la deliciosa Iris of Life d’Anne Dudley. La part vocal a càrrec del tenor Nicky Spence triant una ária amb molta dificultat que resol amb valentia i molt més que correcció a la primera part, però és a la segona quan triomfa amb escreix cantant amb molt més que simpatia, facultats i desvergonyiment la Scotch Snap (una altra “estrena” de melodies tradicionals escoceses arranjades per Stuart Calvert), absolutament sensacional.
No us podreu escapar del Rule Britania de Thomas Arne, ni del Jerusalem d’Hubert Parry, són com el Danubi blau i la marxa Radetzky a Viena, però tot plegat és com la Final de Wembley o les galetes i el Royal Blend de Fortnum & Mason, imprescindible.
L’homenatge a Dolly Parton i la imprescindible presència del teatre musical amb el “Sit Down, You’re Rockin’ the Boat” del Guys and Dolls de Frank Loesser i una altra exhibició del tenor Spence acompanyat del cor, resumeixen perfectament l’essència d’aquesta temporada estiuenca de concerts que ho abraça tot i no es deixa ningú a fora. Com voleu que no sigui una gran gatzara.
Segur que vosaltres, com jo, us ho passareu d’allò més bé.
Primera Part
-
Leonard Bernstein: Candide – Obertura
-
John Foulds: Keltic Suite – II. «Lament»
-
Antonín Dvořák: Rusalka – Ària del Príncep («Vidino divná, přesladká»)
-
Bedřich Smetana: Má vlast – «Vltava» (El Moldava)
-
Samy Moussa: Dithyramb (Estrena mundial, encàrrec de la BBC)
-
Samuel Barber: Concert per a piano, Op. 38
Segona Part
-
Dolly Parton (arr. Fiona Brice): To Dolly, With Love (Medley homenatge: 9 to 5, Jolene, I Will Always Love You)
-
Gustav Holst: Els Planetes – «Jupiter, the Bringer of Jollity»
-
Alexander Tsfasman: Suite de Jazz per a piano i orquestra
-
Diversos (arr. Stuart Calvert): Scotch Snap (Estrena mundial, encàrrec de la BBC)
-
Anne Dudley: Iris of Life (Estrena mundial, encàrrec de la BBC)
-
Frank Loesser (arr. Mark Cumberland): Guys and Dolls – «Sit Down, You’re Rockin’ the Boat»
Bloc Tradicional de Cloenda
-
Tradicional / Henry Wood: Fantasia on British Sea-Songs
-
Thomas Arne (arr. Sargent): Rule, Britannia!
-
Edward Elgar: Pomp and Circumstance March No. 1 («Land of Hope and Glory»)
-
Hubert Parry (orq. Elgar): Jerusalem
-
Tradicional (arr. Britten): The National Anthem (Himne Nacional)
-
Tradicional (arr. Paul Campbell): Auld Lang Syne
Per molta imaginació que hi posem, aquí és impossible imaginar una cosa així, ja no la darrera nit, sinó un festival estiuenc d’aquesta magnitud. Si no sabem ni fer una gala d’Aixeca el teló per promocionar la temporada teatral, com imaginar-se una festassa d’aquesta mena.
Descobriu-ne més des de IN FERNEM LAND
Subscribe to get the latest posts sent to your email.
Muchas gracias, Joaquim.La última noche de los Proms para mí es una tradición casi como Bayreuth ( salvando las diferencias) Para mi, el momento culminante es ese maravilloso” Jerusalem” de Parry orquestado por Elgar y la preciosa adaptación del ” God save the King” que hizo Britten ( cuya efemérides eché en falta)
M'agradaM'agrada
Si el ritual del final con las obras inevitablemente inalterables, emociona aunque uno no tenga el sentido patriótico exaltado. Es realmente un concierto memorable, todos los años.
Gracias por comentar
M'agradaM'agrada
Fabulosa la Wang y hermosas las dos obras escogidas.
Asistir desde la arena a un concierto de los PROMS y en especial la última noche, es algo que hay que hacer en la vida, como ir a un Parsifal en Bayreuth, un Verdi en la Scala o una pasión bachiana en Leipzig.
Gracias
M'agradaM'agrada
Gracias por comentar esta entrada, Wolf.
El concierto para piano de Barber me sorprendió y la Suite de jazz de Tsfasman, que no conocía, me entusiasmó, Aun así, la perla de esta noche, es la locura de Nicky Spence en un alarde de versatilidad e histrionismo desinhibido y mesurado, totalmente excepcionales.
Una gozada todo.
Cuando asistí a los PROMS nunca lo hice en la arena del Royal Albert Hall, siempre creí que eso pertenecía a los adictos a la causa.
M'agradaM'agrada
Sort que aquí no falla mai.
M'agradaLiked by 1 person
La BBC, tot i els seus escàndols i el seu posicionament polític, continua sent un referent mundial.
Una preciositat de concert.
Per què no tenim res semblant aquí? És clar que, si ja costa omplir l’Auditori i el Palau, que tenen uns aforaments de menys de la meitat que el Royal Albert Hall, deu ser difícil atreure el públic i els “esponsors”.
No sé si és perquè ho tinc massa vist, però el Concert de Cap d’Any a Viena ja no el veig; segur que “l’immobilisme i l’encartonament” hi tenen alguna cosa a veure, malgrat els extraordinaris directors que hi participen.
No coneixia i m’han agradat molt la Keltic Suite – II. «Lament» de John Foulds, el Dithyramb de Samy Moussa i el Concert per a piano de Samuel Barber.
M’ha encantat sentir els aplaudiments després de cada moviment del concert de piano, com a l’antiga, tot i respectant l’opinió de Mahler i Toscanini.
Nicky Spence també ha estat un altre descobriment. I el «potpourri que han fet a la mitja part?!, no crec que es pugui fer un millor «marketing»
¡Quina mala sort! me vaig deixar el segon vídeo per mes tard i ves per on me l’he perdut. Que hi farem.
Gràcies, llegir el comentari ja es un alicient.
M'agradaM'agrada
Aquí no es perd res… Com ja he dit abans…
M'agradaLiked by 1 person
Per fer alguna cosa similar s’han de donar uns condicionants que no hem tingut, ni tenim. Culturalment parlant, estem a anys llum perquè l’interès de les nostres administracions cap a la cultura sempre ha estat precari, si no residual. Només en les campanyes electorals algun partit treu el tema cultural i sempre envoltat dels tòpics de sempre. La cultura sempre havia estat en mans privades, habitualment de la burgesia i ens n’hem beneficiat tots, habitualment pagant molt.
Musicalment parlant, i si hem de fer referència a l’anomenada clàssica, tenim temporades per parar un carro, però la divulgació mitjançant televisió pública és nul·la o pràcticament, i pel que fa a la ràdio és una mica millor però d’abast poc rellevant, i tot això perquè ven molt millor una cursa d’alta muntanya, un concurs casteller o un joc de cartes barroer, que les inauguracions de les temporades del Liceu o dels respectius auditoris repartits per la geografia catalana, pagats per tots els catalans i amb temporades també amb participació pública. Si l’assistència in situ ja no és d’esgotar les localitats, imaginat si a més a més ho donen per la tele i en horaris d’After Hours, ni cas.
I va haver-hi una època amb retransmissions setmanals operístiques pel 33 i també de retransmissió de concerts, però va passar a millor vida. Motiu?, preguntem-ho als directors de CAT3, oi?
No cal esgarrapar-se ni autolesionar-se, és el que tenim i pensar amb un festival com els PROMS durant els mesos de juliol i agost, és una quimera que no la resoldrem ni amb la IA utilitzada correctament.
Els PROMS també els omplen els turistes, però el turisme que visita Londres és molt més cultural que el que hem volgut que ens visités, més orientat a la platja i la xerinola i de baix cost, que a gastar-se els diners en entrades a concerts o festivals operístics. Altra cosa son els macro festivals com el Primavera Sound & Cia dels que ens omplim de visitants i tenen resó mundial. Cada poble té els fruits del què ha conreat i nosaltres la cultura l’hem deixat sempre com una cosa elitista i en mans de l’elit, fins i to la de les administracions públiques. Hi ha coses que si comparem fan més aviat plorar, com els concerts del juliol a la platja o els concerts populars de la Mercè, per parlar només del Cap i Casal, però és amb l’únic que ens podem comparar i en aquests esdeveniments mai podrem escoltar, deu ens guardi de fer-ho a la platja, una segona de Mahler o una simfonia sencera de Beethoven, per fer-ho més assequible, ni tan sols un programa tan variat i lluit com el de la Last Nigth, noho sabem fer-ho
Som diferents, benvolgut Jaume, i nosaltres no sabem fer televisivament, ni una gala per engrescar als televidents a anar al teatre, fixa’t si tenim camp de millora.
Gràcies, per comentar
M'agradaM'agrada
Moltíssimes gràcies Joaquim, sense cap dubte que gaudiré molt. I és que, amb tota la raó, estem molt lluny de presentar esdeveniments d’aquest tipus i que, a sobre, siguin polulars i agradin a un ampli ventall de públic. El bagatge cultural és totalment diferent a l’altre costat del canal. I anem a pitjor..quanta raó tens! Aquell Canal 33…
Abraçades!
M'agradaM'agrada
I lo del Canal 33 ara 3/24 té fàcil arreglo si hi ha voluntat, però no interessa el més mínim, molt lamentablement.
M'agradaM'agrada