Ahir vaig assistir a la segona funció de I due Foscari al Liceu, tot un esdeveniment d’aquells que cobreix al teatre amb una pàtina d’expectació i excepcionalitat que tan difícil és de obtenir. Òbviament el motiu no era un altre que la presència en el cartellone del mític Plácido Domingo, que cantant parts de baríton continua omplint teatres per a goig i satisfacció dels programadors, directors i dels seus incondicionals que tot i els resultats li donen energia per a 25 o 30 anys més d’activitat operística com a cantant, ja que la qüestió és continuar drogant-se amb les batzegades d’estima col·lectiva, aplaudiments desfermats i crits d’aprovació, talment com succeïa quan cantava aquells històrics Des Grieux, Loris, Samson, Don José, Radames, Otello, Dick Johnson, Maurizio, Cavaradossi o Riccardo, amb la diferència abismal que d’aquell Domingo al que varem escoltar ahir no hi ha res que els identifiqui, o jo no ho vaig saber trobar.
Domingo és un gat vell que coneix totes les estratagemes per sortir-se’n de totes les dificultats que el seu estat vocal en l’actualitat li posa a cada frase i m’atreviria a dir a cada compàs. Sap com donar força i sentit a una paraula per amagar o maquillar qualsevol estrangulament de la veu, defallença, manca de fiato o incapacitat per lligar dignament una frase (el legato mai havia estat el seu fort), potser per això i més coneixedor que ningú de les seves precarietats, fa un èmfasi molt efectiu en els recitatius, que són en gran mesura l’única arma que encara li queda per subjugar des de la platea fins a la darrera butaca del galliner a tots els que es vulguin deixar subjugar, no com en la seva gran època que fins i tot els més reticents acabaven (acabàvem) absolutament guanyats per una veu i una forma de cantar que han fet història.
Jo no he trobat res de tot allò en el Francesco Foscari que ens va oferir ahir. La veu, el color i el metall ja no s’identifica amb el tenor que va ser. Ara les sonoritats massa sovint són nasals per intentar baritonejar i la poca consistència del legato fa que tot sovint s’ofegui, no tan sols en el registre greu que no sap ni tan sols maquillar, sinó en molts moments que la veu, encara de notable projecció, hauria, si més no, de còrrer amb més facilitat. En els moments concertants es reserva tant que pràcticament fa mímica facial i en la seva ària del tercer acte, on va obtenir el gran èxit que tots els seus admiradors esperaven, és on em va agradar menys, perquè allà estava sol davant la veritat, sense els companys que li cobrissin les espatlles.
Comprenc que el joves que no l’havien vist en els seus anys de glòria els agradi dir que van veure el mite, però el d’ahir no és Plácido Domingo, és tota una altra cosa, tot un fenomen mediàtic, si es vol, i un mite que encara sap treure rendiment, ahir sense fer el ridícul, del seu propi mite. Com que ell no té les necessitats econòmiques que sembla ser que si tenen altres, aquesta tossuda persistència a continuar trepitjant l’escenari deu ser deguda a l’addicció profunda a l’ovació i a l’estima col·lectiva, i ahir va rebre una sobredosis. El que ja no sé valorar tant és el públic que continua alimentant aquesta espiral perniciosa, ja que cada vegada haurà d’auto-enganyar-se i enganyar al seu ídol de forma més artificial, ja que ara ja hem vist que la perdurabilitat vocal de Domingo no era eterna.
Un petit detall, quan el Liceu al final d ela representació s’ha ensorrat als seus peus i ell s’ha ajupit per tocar amb el palmell de la ma el terra de l’escenari, com dient que sempre s’ha estimat la casa, m’han entrat ganes de preguntar-li perquè ens va deixar durant tants anys, anys d’esplendor que els va dedicar a altres teatres (si us plau, abstenir-se de dir que les baralles i prohibicions amb i del clan Caballé, ho van impedir, perquè Domingo sempre ha tingut les portes obertes per venir a fer el que hagués volgut). Ves que ara aquells teatres ja no el vulguin tant i ara vulgui recuperar el temps perdut a casa…m’enteneu oi?
El rol de Lucrezia Contarini va anar a càrrec d’una de les sopranos del moment, Liudmyla Monastyrska, que debutava al Liceu. Certament la veu té moment que impressionen molt, com també impressiona el domini i el control tècnic que té i que li permet fer notes picades, reguladors, pianos o lligats admirables. per a mi i malgrat els rols que acostuma a cantar, no és una soprano dramàtica, però l’imponent volum i la projecció tronadora que sap dosificar i donar en els moments més necessaris, pot fer creure a molts que la seva veu és veritablement la d’una soprano dramàtica. Però el centre i sobretot els greus no deixen el menor dubte que estem davant d’una veritable soprano spinto i una veu ideal per a molts rols verdians, el que no vol dir que sigui una soprano verdiana, ja que per ser-ho hauria de saber cantar Verdi, que és quelcom bastant diferent a fer les notes que Verdi demana o fins i tot fer perfectament i de manera molt disciplinada totes les acotacions que demana la partitura.
Si de Domingo deia que els seus recitatius salven la seva actuació, de Monastyrska hauria de dir que els seus recitatius són l’evidència que per arribar a ser una verdiana de veritat, ha de treballar molt el sentit dramàtic i expressiu del que diu i canta. No és quelcom fàcil ni menor, però com que té totes les altres virtuts ben apreses, sembla que en tindria prou esforçant-se en ser més comunicativa i expressiva, intentant italianitzar la seva línia de cant, alhora que fent una mica més entenedor tot el que canta, ja sigui per la claredat de la dicció com per un domini del idioma a favor d’una naturalitat que ahir no vaig saber trobar. És clar que em van agradar moltes de les coses que va fer, però si al darrere d’un atac o al davant d’un agut no hi ha un sentit dramàtic o una intencionalitat expressiva, tot pot quedar “meravellosament” mecànic i fred. Així és com em vaig quedar després de deixar-me bocabadat en els primer moments i després res més. És clar que potser estava massa acostumat a gaudir de la versió de la meravellosa Ricciarelli, que sense els mitjans de la soprano ucraïnesa, canta una Lucrezia de somni, amb un fraseig, una línia i un estil, admirables.
Després de saber que Aquiles Machado substituiria a Ramon Vargas en el Jacopo Foscari em va entrar un cert desànim, ja que tot i que Vargas no em sembla el tenor verdià idoni per cantar aquest rol, al menys acostuma a exhibir una elegància en les seves interpretacions, heretada d’anys de belcantisme, que el tenor Machado, molt més aficionat a cantar-ho tot pel broc gros, no posseeix.
Machado potser va tenir més cura que altres vegades en no banalitzar el seu cant amb vulgaritats, intentant ser més curós i sobretot més variat en l’expressió. Va fer intents de “domingejar” l’emissió, ja que no va gaire sobrat de registre central i greu, però en el tercet les seves veus van arribar a confondre i quasi diria que Machado emetia sonoritats més fosques que el propi Domingo. El problema és que tècnicament Machado pateix, sobretot a la zona del passatge on la veu canvia de color constantment, i en l’agut on mostra evidents símptomes de imminents oscil·lacions. No cal dir que qualsevol comparació amb Bergonzi o Carreras resulta sagnant.
Raymond Aceto, que aquesta temporada havia estat un discret Oroveso, va baixar el llistó com a Jacopo Loredano, un rol molt més residual que el de Bellini, deixant seriosos dubtes del motiu per el qual es va anar a buscar un cantant nord-americà per fer aquesta part. Això és malbaratar recursos i privar a cantants locals de començar a fer els seus primers passos.
En canvi Josep Fadó va està esplèndid en les seves intervencions com a Barbarigo, mentre que Maria Miró en unes intervencions difícils de fer-se notar, va complir amb molta dignitat. També Joan Prados i Xavier Comorera, membres del Cor del Gran Teatre del Liceu, van fer-ho pro bé.
El Cor, sota la direcció de Conxita Garcia va sonar esplèndid i cohesionat, quelcom que s’agraeix i que cal mencionar, ja que després de l’afer Burian, no deixava de ser preocupant com podrien resultar aquests compromisos imminents, però Garcia sembla que alliberada de pressions de tota mena, ara pot demostrar obertament tota la seva vàlua i qui sap si amb els reforços i retocs necessaris que necessita el Cor, pugui a banda de garantir el seu treball aspirar amb tots els honors a ostentar la direcció titular.
L’orquestra va sonar bé, però excessiva, ja que el senyor Massimo Zanetti semblava haver confós Foscari amb Otello. No va ofegar mai als cantants, ja que tots tenien volum suficient, i alguns amb escreix, tot i que potser a algú ja li va anar bé aquesta desmesura decibèlica per amagar les dissimulades absències carregant les responsabilitats al director. Hi van haver moments de veritables sotragades orquestrals amb la col·laboració del constant forte amb el que va fer cantar al Cor (imperdonable a la barcarolla que inicia el tercer acte. Zanetti hauria de saber que Verdi també necessita del matis, la delicadesa, els contrasts o l’equilibri, ja que són elements imprescindibles per extraure de la partitura tot el seu bellíssim potencial.
Esperem no trigar tant en tornar a gaudir d’aquesta òpera, i a ser possible la propera vegada amb un baríton de veritat, d’aquells que Verdi demana i per els que va escriure veritables pàgines d’or. Als dominguistes sempre els quedarà l’esperança que dintre de 27 anys, per posar una data, podrà participar-hi, si bé assolint el rol de Loredano, pas previ al seu Filippo o Boris.
ENLLAÇ mp3 transmissió de Catalunya Música 03/05/2015 (2 enllaços)
IN FERNEM LAND 
Retroenllaç: Una auténtica crítica a Domingo en Due Foscari | Beckmesser
La meravellosa Ricciarelli… Valga’m Déu! Quina desgràcia disposar de 3 versions dels Foscari amb el gran Cappuccilli i que en totes tres hagi de patir la meravellosa Ricciarelli.
M'agradaM'agrada
Per alguna cosa tens 3 versions. Van tenir uns anys que era meravellosa, diguis el que diguis i et posis com et posis. La gravació de la Philips ho certifica, és clar.
M'agradaM'agrada
El Cappu es mereix 3 versions, i més i tot. La Ricciarelli destrossa la gravació Philips, que podria haver estat de referència, certament.
M'agradaM'agrada
Amb uns quants arguments, no gaires, estaria satisfet. Gràcies
M'agradaM'agrada
Doncs mira, ja que ens hi posem, Ataques la notable Monastyrska dient que no sap cantar Verdi, i posant com a paradigma del cant verdià la “meravellosa Ricciarelli”, amb els seus “fraseig, línia i estil admirables”.
Per a mi el frasseig de Katia Ricciarelli és tou, monòton, amb interès zero. La vocalitat està a anys llum del que demano a una soprano verdiana, i no cal anar a Mancinis, Cerquettis o Dimitrovas… ni tan sols a Orlandi-Malspina, com apuntaven per aquí. Sí, la Monastyrska és spinto… però i la gran Katia què és? Lírica lírica, i força limitadeta de tessitura. I amb poquet volum. La línia és qualsevol cosa menys verdiana. I l’estil… l’estil és Ricciarelli, ella tot ho canta igual.
No pot ser un exemple en cap cas de cant verdià. Ella mateixa ho va acabar deduint tota soleta… llàstima que llavors va decidir perpetrar uns quants Rossinis.
No es mereixen.
M'agradaM'agrada
No començament bé perquè en lloc he dit que la Ricciarelli sigui el paradigme del cant verdià, torna a llegir el paragraf i te’n adonaràs que quan dic “..Ricciarelli, que sense els mitjans de la soprano ucraïnesa, canta una Lucrezia de somni, amb un fraseig, una línia i un estil, admirables” no té res a veure amb el que dius que dic.
Ricciarelli a l’any 76 tenia una veu ferma que res tenia a veure amb el que va succeir poc després, senzillament canta una Lucrezia lírica, plena, dominant tot l’arc vocal amb un registre segur en l’agut, sense les oscil·lacions que no trigarien a arruinar,un centre carnós, i un greu suficient, amb control de les coloratures que exhibeix sense fisures i sense estalviar cap nota, i amb un us apropiat dels pianíssims, no com a recurs per amagar carències, com va fer després quan no podia fer aguts ferms i sostinguts. A la’ny 1976 Ricciarelli cantava dirigida per Gardelli, d’aquesta manera “Tu al cui sguardo onnipossente”
Jo crec que no cal dir gaires coses més, ja que reconeixent que Monastyrska té una veu molt més sòlida i uns recursos impressionants, no ho canta amb aquesta belelsa, precisió i sentit dramàtic del text, i com que jo demano el màxim, no m’ho va oferir, perquè el cant de la ucraïnesa no és així de lliure i espontani, és molt més estudiat i premeditat, i per tant menys càlid.
M'agradaM'agrada
También digo que si ” la maravillosa” Ricciarelli tiene que ser la referencia como la Contarini pese a su italianidad pero con su cursilería habitual, apaga y vámonos ( si fue una gran Contarini, la Rita Orlandi Malaspini, voz que triplicaba o cuadruplicaba en volumen y extensión a la Katia, además de cantar y frasear mejor)
Dicho esto y con respecto al viejo Domingo y pese a todos los defectos que le achacas que parcialmente comparto ( estuve en la función del jueves y efectivamente, corto de fiato, frases entrecortadas, voz con muy escasa proyección a partir del centro, ciertos engolamientos/nasalidades, etc…y que obviamente no es barítono), tiene sus virtudes que todavía enganchan ( como un centro vocal todavía bastante brillante, sabe colocar los acentos en el fraseo, comunicatividad y expresividad impropias de un tipo de 74 años y que no aburre como sí lo hacen bastantes actuales tenores/verdianos que cantan Verdi como si recitasen de memoria el listín telefónico )
Pero criticar a Domingo que evidencia los defectos antedichos mientras en este blog y recientemente, aparecen Kaufman como mejor D.José y sobre todo!!! Villazón como tercer mejor D.José ( por encima de los Thill, Simoneau, Carreras, Domingo, Alagna, etc…), por ” mimetismo ” parece incongruente cargarse a Domingo
En cuanto a la Monastyrska y pese a esa linealidad y cierta falta de acento verdianos , por voz y canto sí me parece apropiados como soprano más dramática de agilidad que spinta y más propia para roles como este de la Contarini, Abigaille, Odabella, Lady Macbeth,etc… que como Aida o Leonora di Vargas que le he escuchado ( roles estos dos de lírica spinta) y que por su interpretación plana hasta puede aburrir.
Creo que como soprano verdiana dramática de agilidad, la Monastyrska ( continuadora de la escuela Guuleghina) junto con la joven italiana Anna Pirozzi, son las más destacables de la actualida
Con respecto a Machado que todo es esfuerzo vocal, agudo problemático y a punto del accidente vocal en su última escena, a mi no me gustó
Sí la orquesta bien controlada por Zanetti y también los coros que estuvierion más que correctos
M'agradaM'agrada
quería decir y me la comí ….tenores/barítonos actuales verdianos….que cantan Verdi como si memorizaran el listín telefónico
M'agradaM'agrada
Cursi Ricciarelli? Pots dir moltes coses d’ella però em sembla que cursi no és el que més la identifica.
Ara bé, si m’anomenes a Orlandi Malaspina com a paradiugma de la cantant a seguir, una cantant de gran veu però de segona B, aleshores ja estpà clar.
Dit això, crec que tens una confusió greu que hauries d’esmenar. El que surt de les tries que proposo es fruit de la vostra i única elecció, res té a veure amb el que pensi i si surt que la “fleur” que US AGRADA MÉS, és la que és, no és per el meus vots, ja que jo no trio, per tant res té a veure amb la meva opinió, si jugues a confondre amb el teu comentari el més fàcil és que desp´res hagis de reconéixer el teu lamentable error.
Jo no puc acceptar a Domingo tal ui com el varem escoltar ahir, senzillament perquè de no portar el cognom Domingo i tot el que porta al darrere, allò que va fer ahir no es mereixedor de cap lloança i molt menys del triomf rebut. Si s’aplaudeix el passat crec que una òpera en versió de concert no és el lloc ideal. Se li fa un homenatge i ens oblidem de la resta, però aquests dos dies es programava I due Foscari, i aleshores dels due no en varem veure ni mig, perquè Dom,ingo no va ser ni baríton, ni cantant prou regular per fer front al rol, era Domingo, això sí, arrossegant el nom com jo creia que no arribaria a fer mai. L’altre Foscari era Machado, i és clar, tampoc, però per raons ben diverses, i dic tampoc perquè encara penso que el Liceu hauria de tenir un nivell que ahir no vaig saber identificar.
No és el cas de la senyora Monastyrska, que aquesta té un nivell que res té a veure amb els senyors, però que senzillament en a i no em va dir res, perquè Verdi per a mi és tota una altra cosa, i Lucfezia en cap cas és ni la Lady ni Abigaille.
Em costa creure que un Dominguista com tu pugui admetre que el que va fer amb aquests Foscari fos digne de la carrera i la relelvància d’un artista com ell. No fa el ridicul com Caballé? No és clar, de cap manera, però no fa res del que jo demano a un cantant d’òpera, només lluir el seu honorable nom, viure del passat sense oferir res interessant. No ho fa millor que els mediocres que tu et refereixes, l’única diferència és que ell es diu Domingo i omple el teatre i els altres no, i si tots els altres ho cantessin com ho va cantar ahir Domingo tu series el primer en posar el crit al cel.
M'agradaM'agrada
Ojalá hubieran hoy en dia sopranos dramàticas verdianas de ” 2a b” como la Orlandi Malaspina ! De 2a b??? Como mínimo, sorprendente tu consideración ( logicamente, no era ni la Dimitrova, ni la Galvani, pero 2a b ??? )
M'agradaM'agrada
Ya las hay, la Lucrezia García, por ejemplo.
Segunda B, creo que si. Gritaba mucho, desafinaba y de vez en cuando acertaba, y a su favor te diría que ponía mucha más sangre que Monastyrska.
En cuanto a Dimitrova o Galvany eran premier league
M'agradaM'agrada
Ayer noche escuché algo de la grabación de los FOSCARI liceisticos del 78 creo ( Orlandi Malaspina, Lavirgen y Sardinero, única dirección en el Liceu del mítico Molinari Pradelli ) y aunque el sonido del directo no era muy bueno, no me pareció para nada que la Orlandi chillara y desafinara
Actualmente y bastante mejor que Lucrezia Garcia, colocaría como una buena soprano dramática de agilittà a la italiana Anna Pirozzi ( actualmente, está cantando las Abigaille en Les Arts, al parecer con notable éxito )
M'agradaM'agrada
No lo decía exactamente por aquel Foscari liceista que tanto me gustó en mis primeras temporadas liceistas, posteriormente busqué cosas suyas que me parecieron muy discutibles y apesar de una cierta carrera de renombre, nunca se la consideró una de las grandes.
La Pirozzi no tengo el gusto, la buscaré
M'agradaM'agrada
Jo, fa uns anys vaig veure en Domingo fent de Boccanegra a la Scala. És una òpera que des del primer cop que vaig veure i escoltar, abans d’anar a l’Scala, em va agradar molt. No obstant això allí vaig quedar-ne força decebut. Em va semblar que en Domingo anava ja massa just i que no feia lluir el paper. D’aquella interpretació me’n vaig recordar quan vaig veure l’anunci d’aquest Foscari, vaig optar no anar-hi, i a la vista del que comenta en Joaquim crec que no vaig errar, això ja ho he viscut un cop, dos no calia.
M'agradaM'agrada
Potser els meus comentaris no s’ajusten gens a la veritat…
M'agradaM'agrada
Hi vaig anar el dijous i bé, és òpera que m’agrada molt (fins a Macbeth la que més, tot i el cert astorament dramàtic…cal imaginar aquesta mateixa historia en mans del Verdi madur?), em va agradar força el director Zanetti i per damunt de tots, i amb molta diferència la Lucrezia de Monastyrska. Pel que fa a Domingo doncs que no pot substituir de cap de les maneres la necessitat d’un bon baríton per al dux. Digne d’estudi que els primerissims teatres tambè surti per la porta gran en uns rols que de ser cantats per qualsevol que no fos ell i amb les mateixes prestacions ben segur donaria que parlar, i no bé precisament. El impacte de la seva personalitat és tan gran que més val no analitzar el que sociològicament podriem considerar com a fenòmen mediàtic de primera magnitut. Ja a València amb aquest paper va anar als altars (en millor estat de veu, això si), i ara en el Liceu, i l’any vinent, amb més soroll (tan sols cal recordar el seu Simone) al Real. Amb aquets èxits escaltants arreu, qui ho deixa? I és que em cau bé aquest home…
M'agradaM'agrada
Mentre ompli els teatres, sigui quin sigui el resultat artístic, tenim Domingo per anys
M'agradaM'agrada
Malgrat que porto més de 25 anys d’abonat al Liceu haig de reconèixer que només soc un aficionat a qui li plau l’òpera i que intenta gaudir-ne.
Dit això i desprès d’haver sortit el diumenge content i satisfet del Liceu em trobo la ferotge crítica del Joaquim. Potser és que van fer dues versions i jo vaig anar “a la bona” i ell “a la dolenta”, per que us prometo que el que ell explica no te res a veure amb el que vaig sentir i gaudir jo.
Que consti que a mi també em fa ràbia quan sento el Plácido Domingo, cantant allò d l’“Ala Madrid” però d’aquí a menystenir-lo perquè és gran hi ha una gran distància. Ja m’agradaria que tantes mitjanies que ens hem d’empassar al llar de la temporada li arribessin a la sola de la sabata.
I en quant a la Monastyrska em va sorprendre amb una veu bonica i potent, tan potent que ofegava en tots els sentits l’Aquiles Machado, mancat per al meu gust de veu i de presència.
En quasi l’únic que estic d’acord amb el Joaquím és que no calia portar un baix americà, amb cara de Marius Carol o Varrufakis segons els moments, ja que segur que per exemple el Simó Orfila ho hauria fet tan o més be.
M'agradaM'agrada
Doncs sembla que sí, que varem anar a la mateixa representació, però en vcap lloc està escrit que la tingueu que compartir la meva opinió, ni que jo m’hagi de deixar influir per el que vareu sentir la majoria.
Domingo quan feia La Fanciulla, Otello, Sanson i tantes altres nits memorables com va fer al Liceu, ja era del Madrid i del PP, quelcom que jo mai vaig tenir en compte per bravejar-lo, perquè no serà aquesta l’última vegada que digui que els cantants per a mi comencen i acaben amb la pujada i baixada del teló, per tant com et pots imaginar no és això el que no em va agradar gens ahir, és senzillament que jo ara per ara encara no vaig a l’òpera apassar-m’ho bé o a distreure, vaig a gaudir del cant i Domingo ja no canta, diu, a estones fins i tot bé, però només diu.
La resta no vull insistir amb els arguments ja clarament exposats.
M'agradaM'agrada
Jo vaig anar-hi dijous. Entenc que és difícil de valorar havent viscut la història prèvia: hem sentit i vist Domingo en grans moments irrepetibles i torna carregat d’una aura llegendària, i això, vulguis o no, influeix en la percepció i la valoració. Qui no l’havia vist mai (igual que em passà a mi amb Joan Sutherland, quan va venir al comiat amb Lucia), té l’última ocasió de sentir un mite i aplaudeix tot el que hi ha al darrere sense valorar adequadament la realitat de la interpretació que està veient i sentint. A més, en el cas de Domingo s’ha de sumar el fet que canti un paper que no és de la seva corda, amb tot el risc que això té, essencialment el risc de no sortir-se’n i de trair l’obra i els seus autors.
Això és el que costa més, per a mi, d’assimilar per a fer un judici cabal. Si “perdonem” aquesta lleugeresa, com si Domingo fes un arranjament i toqués amb guitarra una peça per a piano, si passem per alt que aquest caprici del canvi de corda, que pot perjudicar al conjunt de l’obra i als seus companys, podem trobar un cantant que se’n surt prou, però que no dóna la talla requerida per al paper, ni omple com hauria d’omplir. Que té una edat, que té una carrera, etc., sí i ningú ho negarà mai. Que sap dir amb intenció, que sap trobar un to, etc., també. Que és un gat vell i sap escombrar cap a casa, i tant! I que pot fer d’unes virtuts minvades un gran triomf.
I due Foscari no és una òpera que hagi sentit gaire i, la veritat, no em va entusiasmar en conjunt, però trobava que, si aquells moments de baríton requereixen una veu profunda i greu, no l’estava sentint així i, per tant, la meva opinió sobre l’òpera queda ressentida per aquest canvi imposat pel tenor Domingo. I aquest és el principal problema. Li reconec moltes coses, i podem dir que encara avui és millor en moltes coses que altres cantants més joves, però tampoc no cal forçar tant les coses…
La Monastyrska, en canvi, em va agradar molt: té una veu extraordinària. Potser tampoc no és un gran paper i en un altre se li noten més les faltes, però Déu n’hi do…Me la veig en un Nabucco, un Macbeth, i segurament hi seria espectacular. També és cert que cantava amb una certa… no desgana, però… per exemple, quan acabava l’ària, tenia una cara molt inexpressiva, tancava la partitura i es quedava allí com qui espera el següent autobús, com sense entrar-hi ni implicar-se en la història, sense viure-la. El Domingo, en canvi, el veies “participar” en el drama. Ho veia, que a la segona part em vaig baixar a platea i estava a prop; el cas és que quan ella cantava ho feia bé, però donava la sensació “visual” que era un tràmit: ara toca, canto i final, a esperar; cabaletta, agut i següent… Potser d’aquí aquesta fredor. Però Déu n’hi do, quina veuassa i quins matisos. A l’hora de saludar, dijous fer-ho com una diva que és conscient que ha estat l’estrella de la vetllada, amb el braç aixecat fent voleia la mà cap a dalt, amb una genuflexió-reverència digna de ballarina clàssica…, però amb cara de dir “però que us pensàveu? que venia de telonera, només?”. M’han quedat ganes de tornar-la a sentir.
I el Machado, és que tenia una veu tan fosca(-ri)… Certament, hi havia moments que semblava més baríton que Domingo.
No sé…. La veritat és que no tenia ganes d’anar-hi: havia tret l’entrada fa mesos i vaig estar a punt de saltar-me-la. Però era una òpera encara desconeguda… no sé. Però ha valgut la pena per la senyora Monastyrska i, encara, per alguna cosa de Domingo que encara llueix. I l’orquestra i el cor, que Déu n’hi do…
M'agradaM'agrada
Per això dic que és un gat vell, perquè només amb una frase dita, no cnatada, amb la intenció que ella non té, es guanya l’estima del públic.
Exactament el que dius d’ella és el que em va semblar en a mi, No hi ha expressió facial, cap, sempre està emprenyada aquesta dona?, Sempre és Lady Macbeth o Abigaille, emprenyades i verdianes famoses? Lucrezia crec que és quelcom més. La veu és fenomenal, però amb una veu així qui no demana que a més a més emocioni més enllà de la tècnica i les facultats.
M'agradaM'agrada
No sé si el liceo se merece o no actuaciones como la del Sr. Domingo
Pero esta es la agenda para los próximos 14 meses de este señor según opera base
jul 16 I due Foscari Madrid(Real)
jun 16 Nabucco London(RO)
may-jun 16 La traviata Paris(Opera)
may 16 Simon Boccanegra Berlin(UDL)
abr 16 Simon Boccanegra New York(Met)
mar 16 Concert Soloist Los Angeles(Opera)
ene 16 Concert Baritone Chicago(Opera)
sep-oct 15 Gianni Schicchi Los Angeles(Opera)
sep 15-may 16 La traviata Wien(SO)
ago 15 Simon Boccanegra Beijing(NCPA)
ago 15 Il trovatore Salzburg(Fest)
jul 15 Concert NoRole Salzburg(Fest)
jul 15 Concert Tenor Regensburg
jun-jul 15 i Gianni Schicchi Madrid(Real)
jun 15 Simon Boccanegra
may-jul 15 La traviata London(RO)
may 15 Nabucco Wien(SO)
Pero siempre puede ser que usted esté en lo cierto y el resto del mundo equivocado, porque las programaciones en las que le contratan no son precisamente de segunda fila.
Personalmente tuve la suerte de poder asistir a las dos representaciones de I Due Foscari, el día del estreno y ayer domingo. Y en la sala se respiraba un clima especial que se contagiaba a los músicos y al coro, si no no me explico el brillo y la sonoridad de la orquesta y de las voces, las mismas que suenan apagadas y mortecinas en una partitura con tanto brillo como Carmen, cuya representación se ha programado de manera paralela al concierto de I due Foscari.
En fin, considero que el tiempo y el dinero invertido en asistir al Liceu estos dos días ha sido de los mejores empleados esta temporada, sensación que muchas veces no tengo, pues en según que funciones me puede más el tedio y es que el sr. Domingo donde no le alcanza la voz lo suple con creces con una exquisitez llena de matices e insisto la atmósfera que le da al espectáculo es única.
Saludos
M'agradaM'agrada
Tal vez no debería pero deseo comentar. Esta lista lo único que dice es qué canta y donde canta Plácido Domingo en el futuro más próximo. Nada más. Hay que dismitificar mucho de los “prestigios” de grandes teatros, porque incluso lo más grandes ceden al divismo, a la taquilla y a los…turistas. Y en Viena, y en Nueva York, y en Berlin y en Salzburgo…y…y…saben que Plácido Domingo les vendería entradas hasta haciendo de Gran Inquisidor. Y aquí hay divismo por un lado, esa connotación histórica de la ópera cada vez menos visible y que tanta molestia me causó en su día, que es la del propio Domingo, queriendo hacer algo que el sabe perfectamente (porque sabe más que nosotros de ópera) que no es adecuado ni para su voz ni para el contraste de tesitura, ni de registro y ni de color necesario entre los dos Foscari, como también hay divismo puesto en práctica por, sin duda, amantes de la ópera, pero tal vez más amantes de lo que la ópera fué, que de lo que es ahora. ¿Por qué lo hace? Pues por lo mismo que los Rolling Stones en el mundo pop: es un animal operístico fantástico que necesita escena en vena cada día…o casi cada día, y como no tiene a nadie que le diga que…”…recuerda que eres humano..”…como Cesar que es, y como va y resulta que lo contratan y sale a hombros de todas las plazas con bronquitis o sin ella, pues claro, quién lo deja?! Pero ahi entramos en un terreno pantanoso: el de la poca sinceridad que demuestran las “élites” que dominan el mundo operístico. Quién, me pregunto, qué director artístico de esos teatros de élite es capaz de salir en el periódico y decir: “No contrato a Domingo porque no me parece un buen dux.” ¿Quién es capaz de cecir eso? Mejor dicho, ¿cuantos lo piensan y no lo dicen? Porque debo pensar que los directores artísticos entienden de ópera,¿no? ¿Y cuantos piensan que con Domingo de dux van a llenar? ¿Qué director de orquesta sería capaz de decirle a Domingo que se equivoca? Tal vez muchos saben que se equivoca, pero caramba, quién se atreve?! Me cae muy bien Plácido Domingo, porque ha tenido gestos como persona emocionantes, y lo admiro por esa capacidad y voluntad sin límites con las que encarna papel tras papel, y verlo en el escenario es ver a un cantante con un áurea especial, con la ilusión casi de un crio, de magnetismo letal, algo hay en él que irradia una personalidad musical diferenciadora. Digamos que se le contrata por esto. Digamos que vamos a verlo por esto. Seamos sinceros.
M'agradaM'agrada
Totalment d’acord Josep
M'agradaM'agrada
Estoy muy de acuerdo con esta reflexión, pero a pesar de las carencias de su voz de un hombre de 74 años lo que le queda de timbre y de saber frasear con musicalidad y temperamento el texto de la obra que interpreta aún me compensan para pagar la entrada y asistir a la representación aunque, lógicamente, no con el entusiasmo de hace años.
Y luego está la componente de agradecimiento por su ya acabada, pero gloriosa carrera de tenor que no olvido y no digamos las múltiples grabaciones discográficas y de vídeo que todavía escucho…
M'agradaM'agrada
Yo ya no busco compensaciones, no me las puedo permitir y creo que aferrarse a ellas es hacer un flaco favor a la ópera, al arte y a los propios artistas que se creen aún immortales, lo encuentro patético.
M'agradaM'agrada
Esta lista demuestra que el mundo de la ópera se mueve por parámetros muy distintos al canto y al arte.
Todo lo demás lo acepto pero no lo comparto, tu disfrutaste escuchando a un señor que se llama Plácido Domingo y que hace ya bastantes años me hizo disfrutar muchísimo de la ópera, pero que ayer no apareció sobre el Liceu, sencillamente porque ya no existe, hoy vemos y escuchamos otra cosa que gracias a lo que fue sigue entusiasmando a los que se dejan entusiasmar, cosa que antes no sucedia, ya que antes te ganaba irremediablemente.
M'agradaM'agrada
Ostres, quanta pol·lèmica.
Hi vaig anar dijous.
He estat placidista, carrerista, krausista, etc. etc. i els hi agraexo el gaudi que em van proporcionar en aquelles vetllades inoblidables dels meus 20-30 anys i fins i tot 40. Encara que alguna vegada que no em van acabar de fer el pes però sempre he mirat de fugir de fanatismes encegadors. No hi ha dubte que han estat uns monstres del cant.
Dijous en Plácido va fer de Plácido i no de baríton. El vaig aplaudir de valent perque encara té moments en els que aconsegueix posar-me la pell de gallina (aquesta qüestió física és purament subjectiva, ho reconec), però ara preferiria veure’l dirigir més que cantar. No aniré al seu Simon de la propera temporada. El vull recordar en Otello, Cavaradossi, Canio i Don José.
Coincideixo, bàsicament, amb el teu comentari i se que no és fruit de cap mania personal. Recordo que el varem aplaudir fins fer-nos mal a les mans en moltes representacions, però igual que després del Sanson d’en Carreras vaig dir prou, ara ho faig amb en Plácido. Li tinc una estima especial però només assistiré si se li fa un homenatge, que el té merescut. Altrament, cedeixo gentilment la meva butaca.
De la representació de dijous voldria afegir que a mi sí que em va agradar força el director.
Ah! i també coincideixo amb tu en que la Ricciarelli estava meravellosa. Als que no ho vegin així, els recomano que recuperin una Leonora del Trovatore a Verona de l’any 1978 absolutament sensacional. I jo estava allí, amb 20 anyets, amb una colleta del 4rt i 5è per a donar-ne testimoni.
M'agradaM'agrada
Amb el anys jo he perdut tot el culte al divo/diva de torn.
Guardo com a tresors les grans tardes i nits que m’han fet viure molts cantants, entre ells Domingo, però en cap cas perdré el cap per cap d’ells. Efectivament quan s’acaben, s’han acabat i com que el record d’allò que em van fer viure encara perdura en la memòria, puc discernir amb total claredat i consciència entre el que vaig escoltar ahir i el que vaig escoltar en els anys que Domingo era el que era.
Allargar aquella meravellosa manera de comunicar l’òpera fins a l’actualitat, tal i com ho fa ara em sembla innecessari i fins i tot malaltís, però mentre ompli teatres i aquests es rendeixin als seus peus no hi haurà ningú que li digui que s’ha de retirar definitivament, entre altres coses perquè és un negoci, i el negoci pot més que la música, el cant i l’art. Ens agradarà més o menys però és així i per tant dubto molt que algú decideixi que aquest senyor ja no pot cantar més, perquè això significa anar contra el negoci. Em sembla trist però és així.
Domingo té una personalitat abassegadora, però jo vull anar a escoltar I due Foscari, i amb la personalitat no en tinc prou, sobretot perquè ara ja no es tracta de discutir si és baríton o no, perquè mai ho ha estat, es tracta de decidir si allò que va fer ahir era cantar, recitar o cap de les dues coses. Que galvanitzes l’escenari i la sala com només ell sap fer, és una altre cosa, però òpera segur que no.
M'agradaM'agrada
vaya que regalo :-). Escuché el concierto ayer por internet y ahora lo descargué también; no estaba familiarizada con esta ópera y la verdad que me gustó mucho, sobre todo la orquestación y los duetos; Verdi escribió unas melodías preciosas…quisiera ver la obra completa actuada en un escenario. Me alegró oír la gran ovación que recibió la Monastyrska, pues fue muy merecida, por lo menos basado en lo que escuché en la transmisión de radio. Hubo una critica recién sobre la Norma de Radvanovsky allá en España en la cual el autor u autora dijo que ellas dos son las sopranos de la actualidad que más se acercan a la categoría de soprano assolutas, y concuerdo con esa opinión. Sigo diciendo al igual que Joaquín que la voz no es de categoría dramática, a pesar de que canta repertorio más bien dramático, lo cual no creo que sea lo ideal, pero lo canta porque el centro de la voz si es de índole dramático, y cuando canta forte la voz llega lejos con sobre tonos impresionantes y bonitos, eso hace creer a la gente de que es una soprano dramática pero el tono de la voz no es metálico, es cálido, con un timbre redondo y atractivo, y la media voz es flexible y ágil. Aun le falta potencia en el grave, aunque la encontré mejor en ese aspecto en esta actuación. Además, no creo que ninguna soprano dramática puede apianar la voz de la manera en que lo hace ella, removiendo todo el peso en los agudos…mas cuando la voz se calienta, se vuelve aun más flexible y cambia de color. Tiene todas las cualidades requeridas para el bel canto, y espero que agregue roles como Anna Bolena, la Leonora de Trovatore y por supuesto Norma a su repertorio antes de que cante Wagner, pues creo que su voz concuerda mas con este repertorio que con roles como Abigail y Aida , a pesar de que los canta bien no son idéanos para su voz, y puede que se le dañe con tanto repertorio dramático. En cuanto la interpretación, es verdad que debe ser más emotiva, y trabajar en el estilo que carece de italianitá, pero creo que para lograr eso en este rol necesita realizarlo otras veces, pues creo que esta fue su primera vez cantando este papel, y quizás por eso aun no se siente tan cómoda. Pero en general tiene un potencial enorme, y si trabaja con buenos directores puede llegar ser la mejor en todo lo que cante.
En cuanto a Domingo, que se puede decir que ya no se ha dicho. Definitivamente sabe interpretar y la calidad de la voz se ha mantenido firme, y para muchos eso es suficiente, por lo tanto seguirá cantando lo que le parezca y el público le será fiel, cosa que no me molesta, pues al final es su carrera y la decisión de cuando debe retirarse es suya. No iré al teatro con el propósito de oírlo cantar a él, pero tampoco me desagrada tanto que dejaré de oír a otros artistas en obras que me gustan por él, incluso disfruté mas esta actuación que otras recientes como Nabucco y el Trovatore con Netrebko en Salzburgo.
Lástima los problemas en los agudos de Aquiles Machado, pues tiene un registro medio muy bonito, y un timbre atractivo, parecido al de Domingo y hasta más oscuro en ciertas partes, y tiene un buen sentido musical y buen legato…los duetos entre él y Monastyrska estuvieron bonitos, pues las voces hicieron un buen empaste. Todo lo demás lo encontré muy bien…lo disfruté bastante.
M'agradaM'agrada
Foscari no presenta las dificultades de legato que por ejemplo tiene Luna, Nabucco o Ernani, aún asi en el aria se ahoga porqué no puede sostener una frase entera. Al público le importa poco, quieren ver a Domingo, lo ven y lo bravean, eso es todo, lamentablemente.
M'agradaM'agrada
El món de l’òpera no esdevindrà “civilitzat” mentre els noms dels cantants continuïn estant per damunt del títol de l’obra, del nom del compositor i la dignitat musical que mereixen.
Ni que sigui per respecte als cantants joves i en forma que no poden accedir als grans escenaris Domingo s’hauria de retirar. O bé fer recitals gratuits, ja que tant li agrada fer-se veure.
M'agradaM'agrada
Mentre el món de l’òpera es fonamenti en les obres del segle XVIII, XIX i part del XX, aixó serà sempre aixñi, perquè la immensa majoria dels compositors escrivien pensant en els cantants i nosaltres som els primers en queixar-nos quan anuncien el Siegfried de Ryan o la Lucia de Mosuc.
Ara bé, el tema Domingo sobrepassa fins i tot aquest fenomen ja que el cantant multi-vocalitats ara només arrossega al deliri amb un parell de frases intencionades, un carisma a prova de bombes i un passat gloriós que alimenta nostàlgies.
M'agradaM'agrada
Diumenge hi era. M’agrada molt aquesta òpera tan verdiana.
Estic d’acord amb el que dius de Domingo, però la gent sol ser mitòmana i els aplaudiments així ho van constatar. La resta de cantants em van agradar, crec que van complir bé el seu paper. D’acord amb el que dius de Monastyrska. Hauria de polir l’expressió i el sentiment o sigui l’emoció. El tro de veu em recorda Maria Guleguina. I a tu, t’hi fa pensar?
M'agradaM'agrada
Però jo no puc viure d’un mite inexistent, aquell mite s’ha acabat i ara ens ofereix una especie de sucednai que res té a veure amb el que comporta l’honorable nom que encara arrossega a la majoria d’aficionats a aferrar-se a un passat que ja no tornarà. No té gaire sentit i encara que en un atrada sigui capaç d’oferir tres frases ben intencionades o fins i tot emotives, no pot compensar tota una actuació que ens hem de mirar amb ulls condescendents i escoltar amb orelles trucades.
Monastyrska em sembla que te millor tècnica que Guleguina, però aquesta era molt més intensa, càlida i expressiva que ella.
M'agradaM'agrada
Parlo per les malauradament poques vegades que he pogut sentir a Domingo. Té, per mi, el que és més important i escàs: art i ganes. I el públic ho reconeix i l’estima. Crec que és injust creure que, com sovint és cert, el que ven és el nom. Malgrat les seves mancances, segueix captivant-nos pel que fa, no per el que ha fet o diuen que ha fet.
M'agradaM'agrada
A l’òpera el nom ho és tot JL, no és una qüestió de injusticia o no, és una qüestió d’educació musical i els teatres i les sales de concerts s’omplen per els noms, encara que aquests ja no puguin oferir, com és el cas, ni una ombra del que els varen portar a esdevenir mítics. Queden coses? és clar, però la compensació no existeix i ens hauria de fer pensar una mica més en moltes coses, entre elles quina és la funció d’anar a un concert a una òpera,
M'agradaM'agrada
A mi em va agradar, sense ànim de polemitzar, perquè el meu nivell és ínfim i no discutiré pas res del que s’ha dit.
– em va saber greu la cancel·lació del Ramón Vargas, i vaig patir amb algunes inseguretat de l’Aquiles Machado, però per ser substitut, déu n’h ido
– d’entrada hagués preferit que hagués cancel·lat el Plácido, sabia que no és baríton, etc. Havent assumit que veuria l’obra amb dos tenors, el Plácido em va transmetre moltíssim, i vaig quedar molt contenta. No soc capaç de racionalitzar-ho, doncs no em trobo entre les seves fans i és la primera vegada que el veia en directe. Va ser màgia.
– grandísisma cantant la Lyudmila, ara bé, coincideixo amb tothom en què li falta implicació emocional, jo crec que pot ser no s’ho havia preparat suficient i llavors estava massa absorta en la paritutura.
M'agradaM'agrada
No és una qüestió de nivells ínfims, i tampoc estic gens d’acord en que el teu nivell ho sigui.
En a tu et va agradar, en a mi gens. Tu i molts altres exposeu els vostres arguments i jo els meus, i no ho dic per tu, però sembla que a molts els molesti que jo no pensi com ells, que jo busqui coses diferents i fins i tot que jo cregui que allò del diumenge tarda té poc a veure amb el que m’agradaria que fos l’òpera, i parlo exclusivament del Sr. Domingo, de la resta podem estar més o menys d’acord, però de la manera com el té ara de tergiversar-ho tot per romandre encara com el que ja no és, no.
M'agradaM'agrada
He llegit l’analisis que fas de I Due Foscari, i també tots el comentaris que fan el seguidors del teu blog, ineteresentisims tots, jo que he sigut un admirador de P. Domingo, nomes puc dir, que ¡¡¡ quina llàstima que les grans figures de lòpera, so saben retirarse a temps!!!, (recordo la Sutherland, cuan va fe la gira del seu retiro, que ja no hera la Sutherland), peró com tu mol be dius , el negoci mou mols diners, que hi farem, seguiré escoltan els disc de la bona epoca. Una abraçada Joaquim.
M'agradaM'agrada
No puc afegir res més, estem d’acord.
M'agradaM'agrada
S’ha de reconeixer que es un “figura” i ell ho sap.Hi vaig anar dijous i no m’ho vaig passar malament.però sí he de dir que en les versions concert la orquestra es massa aprop dels cantants i com aquesta vegada la orquestra anava forta moltes vegades no s’escoltava la veu de gairebé ningú excepte la soprano que anava forta.Domingo havia moments que obria la boca no l’escoltava però a l’últim acte es va esmersar i va aconseguir el subidón dels espectadors,tots drets i Bravo!Bravo!Estic segura que es va reservar per lúltim acte ón l’0rquestra no empeny tant i la veu sonava més sólida.
Aquest home canti el que canti tindrà “exit” per ser qui es però estic d’acord amb Joaquim quàn diu que no saben retirar-se a temps
M'agradaM'agrada
Fins fa molt poc encara em deixava seduir per allò que feia, tot i tenir en compte els condicionants, però ara ja em sembla que ha traspassat allò que ara està tan de moda, les línies vermelles.
M'agradaM'agrada
És que aquesta línia vermella és molt prima, com al film. Recordo per exemple unes previsions nefastes prèvies al seu darrer Parsifal escenificat al Liceu i els posteriors elogis que va rebre tot seguit. Des de llavors he procurat no perdre’m-en una. (Ah i jo sóc més de Kraus)
M'agradaM'agrada
Aleshores encara era tenor, i cantava bé. A Plácido al Liceu que tant l’ha estimat i estima, se l’ha discutit molt i sempre ha guanyat la partida, fins i tot quan com el Cid guanya les batalles com les guanya.
M'agradaM'agrada
La de I due Foscari per a mi l’ha ben guanyada. Plácido amb faringitis és, com Messi lesionat,
capaç de guanyar partits. Ara cal veure si un parell o tres de frases aïllades et fan el pes I vas a sentir-lo o bé, valorant la globalitat, no et compensa i et quedes a casa. Jo ben content d’haver-hi anat
M'agradaM'agrada
No Joan, no et confonguis, en tot cas serà com Messi quan tingui 50 anys, no el d’ara.
Tot és una qüestió d’exigència, si per a tu amb 4 frases ja n’hi ha prou ja està tot dit i s’entén que sortissis més satisfet que un gínjol
M'agradaM'agrada
Mira,despues de leeros a todos los que habéis comentado, tengo un lío el la cabeza y el corazon del 7.
No soy una experta en Opera, solo una enamorada profunda.Es en lo único en la vida, en que me permito el “divismo”.Lo cierto es que casi todos teneis razón, y muchos no del todo.Os
Toda la razon en que es un ser lleno de amor y
fuerza ,cuando canta.Pero que sabe perfectamente cuando” abrir “y cuando emitir y cuando sorprender
Yo quiero al gran Domingo , tenor, en los papeles que mencionais.Y su divismo cautivador que casi parece humildad.
Pero , tiene mucho que hacer ganar a los teatros .Y sin los aplausos del primer dia… en el Liceo ,os lo imaginais…?con unas master class…..Cuando no lo tengamos, recordaremos este Foscari….Y estoy de acuerdo con los pinchazos que cometio…ojo!!
M'agradaM'agrada
Nadie pone en duda al gran comunicador, al gran artista, a la personalidad arrolladora, al carisma, a su bondad y lo que quieras, ahora bien, como barítono ya no cuela y como cantante de ópera, tampoco. Puedo aceptar que muchísiomos lo queráis seguir viendo cueste lo que cueste, pero por favor no en una ópera de abono, que multipliquen el precio de las entradas por 4 y con todo el aforo libre, así lo podrá ver todo el mundo y el teatro hará el negocio del año, y él tendrá las ovaciones que necesita para seguir viviendo.
M'agradaM'agrada
Entenc el raonament de no voler prescindir de I due Foscari, només de Domingo però el torn d’abonament? Però si n.hi havia prou amb tornar l.entrada i “te la quitan de las manos”Ah i a qui sí no puc arribar a entendre és a qui compra una entrada per un recital de, posem per cas, Montserrat Caballé per després posar-la de tots colors.
M'agradaM'agrada
Jo tenia en el torn d’abonament el Foscari, i si volia escoltar l’òpera què tenia que fer? També hi havia l’al·licient de Monastyrska i inicialment Vargas. Crec que deixar d’anar només per Domingo era absurd, potser si hagués pogut escollir entre un repartiment amb Domingo i un altre amb Juan Jesús Rodríguez, no hi hagués dubtat.
A Caballé, cantant que adoro, ja fa temps que vaig decidir no assistir a cap de les seves aparicions
M'agradaM'agrada
En resumidas cuentas, si programan a Domingo, por ej. a Nucci, por ej. A Gruberova en cualquier ópera de su actual repertorio y sabiendo con antelación como están de su estado vocal, lo más sensato o inteligente es no asistir a la función que se programe con ellos o no comprar entradas, todo elllo dicho con cierta ironía. De este modo, nadie se ” llevará a engaño “,
En mi caso y siendo un entusiasta de CARMEN. Por ej. Y ya habiendo presenciado estas producciones bieíticas y sabiendo de antemano que cantaban Uria M., Shukoff y Cavalletti ( a los que ya he escuchado ), me negué a asistir y lo mismo me sucedió con el tan criticado TRISTAN dirigido por Gergiev, con entradas aparentemente agotadas pero con un cast vocal que no se anunció hasta 2 semanas antes.
Si no estas convencido ni crees vas a disfrutar con lo que presumes verás y escucharás sobre el escenario, no se acude y punto
M'agradaM'agrada
També és veritat, però és que no era un recital: si l’últim cop que van fer I due Foscari ja fa 38 anys, potser la propera és el 2053… no sé jo si encara estaré en disposició de poder venir a veure-la, i tampoc és qüestió de deixar al testament una clàusula indicant que un marmessor porti les meves cendres al Liceu per sentir els propers Foscari… Jo, per exemple, sabent que el canvi de corda de Domingo seria problemàtic, vaig posar per sobre que volia sentir en viu una òpera que no havia sentit mai. Per exemple, m’he saltat la Carmen, que ja he vist prou vegades o, en el seu moment, la repetició del Don Giovanni, perquè eren també gairebé repartiments idèntics als ja representats abans o, en tot cas, ja n’hi havia hagut i n’hi haurà més ocasions de veure-les. Però en Foscari… potser és l’únic cop que puc, ja no veure-la, sinó sentir-la en el Liceu. Per exemple, en el Simon de l’any vinent… probablement triï el repartiment on no hi ha Domingo, per la mateixa raó, i tot i que segur que hi actuarà bé i tindrà moments interessants. Però aquí tampoc no hi havia opcions.
M'agradaM'agrada
Además de Domingo en estos SIMONE, estará el también septuagenario Nucci que si es – dicen – barítono-, pero para mi es un tenor corto o tenor con graves lleno además de truquitos vocales
M'agradaM'agrada
Doncs res… sentint-vos sembla que els Simon Boccanegra que esgotaran les entrades seran els de Meoni 😀 Apostem? Jo crec que Nucci, que lamentablement només ve un parell de dies, i Domingo (un 90% dels que hem tingut la sort d’escoltar-lo a I due Foscari voldrem repetir l’experiència) no es quedaran massa enrere. No crec que sigui tant una qüestió de noms… em sembla més de capacitat de transmetre i això està a l’abast de molt pocs.
A veure,.. Sense poder discutir gairebé res del que dieu la majoria, A la funció del dijous vaig trobar moments del Plácido Domingo inoblidables, Força oblidable en canvi el sempre esforçat Aquiles Machado tot ser substitut i, a mi, no em va acabar d’agradar també pel que molts ja heu dit la Monastirska. Amb tot em va agradar molt Verdi i m’agradaria molt tornar a veure-la escenificada.
M'agradaM'agrada
Jo diumenge vaig enyorar molt a Plácido Domingo
M'agradaM'agrada
Te equivocas Alex, nos lo ponen en un abono y no te olvides que a su lado tenía originalmente a Vargas y Monastyrska que debutaba en el Liceu, faltaría más que no no asistiera.
Podrían hacer conciertos o recitales individuales y te aseguro que me lo ahorraría, como ya me ahorré ese festival de Gruberova.
Carmen no he ido, por lo tanto me he ahorrado un disgusto y vosotros un post vitriólico.
Aún así, mejor es que cada cual haga lo que le parezca, asista a lo que quiera y se machaque con lo que más le plazca, siempre es preferible a decirle a los demás lo que tienen que hacer y lo que no. Al fin y al cabo es bueno que si alguien quiere enterarse de lo que sucedió en el Liceu estos días pueda leer que no todos pensamos igual, e insisto Plácido Domingo no actuaba solo, por lo tanto si se quería ver a la soprano ucraniana no había otro modo.
M'agradaM'agrada
Me refería a la función del jueves 30 que no era de abono.
M'agradaM'agrada
Cuándo se va a retirar este hombre???
M'agradaM'agrada
Apafentemente no parece que haya motivos, atendiendo a la venta de entradas y vítores conseguidos
M'agradaM'agrada