I DUE FOSCARI AL CONCERTGEBAUW (Catana-Di Basio-Wilson-Parodi;Andretta)

i-due-foscari-amsterdam-page-001

És possible fer un I due Foscari sense Domingo o Nucci i triomfar, o això és el que es dedueix després d’escoltar la transmissió de la ràdio holandesa de dissabte passat de la primera de les famoses matinée operístiques en versió de concert de la temporada del  Concertgebouw de Àmsterdam.

I el més important o el més rellevant és que els cantants que van fer triomfar aquesta òpera vibrant i inspirada del Verdi menys representat, són cantants que no formen part, ara per ara,  del star system operístic, tot i que Lucrezia anava a càrrec de Tamara Wilson, últimament molt present a IFL perquè la criden d’arreu per tenir-la en els seus programes, quelcom que denota la importància de la cantant i la magnificència d’una veu veritablement de líric spinto, ideal per cantar els rols verdians. Continua llegint

LICEU 2014/2015: I DUE FOSCARI

Ahir vaig assistir a la segona funció de I due Foscari al Liceu, tot un esdeveniment d’aquells que cobreix al teatre amb una pàtina d’expectació i excepcionalitat que tan difícil és de obtenir. Òbviament el motiu no era un altre que la presència en el cartellone del mític Plácido Domingo, que cantant parts de baríton continua omplint teatres per a goig i satisfacció dels programadors, directors i dels seus incondicionals que tot i els resultats li donen energia per a 25 o 30 anys més d’activitat operística com a cantant, ja que la qüestió és continuar drogant-se amb les batzegades  d’estima col·lectiva, aplaudiments desfermats i crits d’aprovació, talment com succeïa quan cantava aquells històrics Des Grieux, Loris, Samson, Don José, Radames, Otello, Dick Johnson, Maurizio, Cavaradossi o Riccardo, amb la diferència abismal que d’aquell Domingo al que varem escoltar ahir no hi ha res que els identifiqui, o jo no ho vaig saber trobar. Continua llegint

LA ROH AL CINEMA: I DUE FOSCARI (Agresta-Meli-Domingo-Muraro; Strassberger-Pappano) Vídeo

Avui us porto una altra sessió de la temporada d’òpera als cinemes, ara és el Covent Garden  de Londres amb l’òpera de Giuseppe VerdiI due Foscari, òpera que també podrem escoltar en versió concertant en aquesta temporada del Gran Teatre del Liceu i amb el comú denominador amb  aquesta de la ROH, del Francesco Foscari de Plácido Domingo, que lluny de frenar l’activitat, ja té anunciat per aquesta temporada un nou rol més de baríton, el Don Carlo d’Ernani, també de Verdi.

Inútil és insistir amb la poca gràcia que em fa aquesta carrera baritonal del tenor espanyol, però el continuen aplaudint i el que és més important, contractant, ja que omple teatres i això per sobre de l’interès artístic i musical, és que el que més importa als directors de teatre. Continua llegint

PLÁCIDO DOMINGO CANTA FRANCESCO FOSCARI A LOS ANGELES

Plácido Domingo com a Francesco Foscari a I due Foscari a LA Opera. Foto: Robert Millard

Avui us porto la nova incursió de Plácido Domingo al repertori de baríton. Allò que semblava una aventura sense gaire futur s’ha consolidat de manera definitiva amb la incorporació d’un nou rol per a baríton en la llarguíssima carrera del tenor, que després de Simon Boccanegra, Rigoletto i el Athanael de Thais, ara ha incorporat el Francesco Foscari, de la juvenil òpera verdiana, I due Foscari, a l’espera de incorporar el Giorgio Germont de la Traviata (MET) i l’exigent Nabucco a la ROH, ambdós a l’any 2013.

L’estrena ha tingut lloc a l’Òpera de Los Angeles (LAO), però Domingo ja té programat aquest I due Foscari a Les Arts de València i de ben segur a altres teatres que aniran caient, amb l’ànsia de perpetuar al cantant pel segles dels segles.

I due Foscari es va estrenar al Teatro Argentina de Roma el 3 de novembre de 1844. Verdi ja havia estrenat Oberto, Un giorno di regno, Nabucco, I lombardi i Ernani, i després d’aquest I due Foscari estrenaria Giovanna d’Arco. És una òpera típica del període anomenat “anni di galera”, amb un desenvolupament força genèric, basat encara en els antics models de presentació dels personatges en les escenes de recitatiu, ària i cabaletta, per després anar desenvolupant els números de conjunt, però encara amb una estructura molt primària, si bé Verdi ja comença a fer provatures, com són el primer gran intent de duo central entre baríton i soprano en el qual s’estructura tota l’acció dramàtica, com succeirà després a La Traviata i Rigoletto, com a exponents molt evidents. També va se en aquesta òpera on Verdi va començar a renunciar a esquemes tradicionals, com la stretta del concertant, com era tradició obligada en les òperes precedents. Són petits intents de canviar estructures arcaiques, però encara hauria de madurar per arribar a la trilogia popular i l’esclat genial de la maduresa i les seves grans òperes. Continua llegint