IN FERNEM LAND

MET 2018/19: SAMSON ET DALILA (ALAGNA-GARANCA-NAOURI-BELOSSELSKIY;TRESNJAK-ELDER)


Roberto Alagna i Elina Garanca a Samson et Dalila al Met 2018 Fotografia de Ken Howard MetOpera

Samson et Dalila és un cromo, una Gran Opéra vinguda a menys que és resolt en tres actes i en prou feines dues hores de música, de les quals una hora i tres quarts és d’una inspiració, bellesa i seducció melòdica irresistible, però Saint-Saëns no va estar gaire inspirat en el final i després de la sumptuosa bacanal tot és precipitat, vulgar i excessivament vulnerable sobretot després d’un intensíssim segon acte.

Aquesta òpera que com tantes altres voreja el terrorisme religiós, esdevenint un pamflet que incita a l’odi, la venjança i la lluita armada en nom de Jehovà, ha tornat al MET, on es recorden representacions memorables amb cantants mítics, ara en una nova producció del director serbi resident a Estats Units, Darko Tresnjak  i sota la direcció musical del britànic Mark Elder, comptant per a la parella protagonista amb dos cantants de gran relleu si bé inadequats per aquests rols, el tenor francès Roberto Alagna i la mezzosoprano letona Elina Garanca.

Després del primer acte creia que m’ho acabaria passant bé, però us he de confessar que durant el tercer acte, que no és gaire llarg, desitjava d’una vegada que les columnes del temple els sepultessin a tots, se m’ha fet etern. Decepció per tant, malgrat que com ja ens té acostumat el públic del MET que s’ho empassa tot amb una naturalitat sorprenent, la standing ovation ha està per a tots garantida i si no has estat gaire atent al que passava a dalt de l’escenari, al final diries que ha estat una cosa extraordinària.

El millor sense discussió ha estat la direcció musical de Mark Elder. El director anglès ha extret de la fabulosa orquestra del MET i del poderós cor, el bo i millor, amb una direcció arrauxada i intensa, sense obviar el matís, la delicadesa atmosfèrica oratorial del primer acte o la seducció sonora del segon acte, carregat d’alt voltatge sensual i amb una orquestració riquíssima que ell ha sabut transmetre amb un resultat molt reeixit.

A Roberto Alagna mai ningú li podrà retreure que sigui un cantant que passa de llarg, ja que puja a dalt de l’escenari sempre s’implica i s’entrega totalment, donant-t’ho tot i això és quelcom extraordinari perquè molts dels cantants que són alguna cosa avui en dia, tenen un grau d’implicació en el que fan, d’un distanciament brechtià exasperant. El cant d’Alagna és sincer, honest i generós, la seva dicció sempre dita amb molta cura i si canta en francès és un luxe escoltar-lo perquè se li entén tot, un altre aspecte molt poc valorat darrerament, però la veu d’Alagna el “limita” o l’hauria de limitar a un amplíssim i inabastable quantitat de rols escrits per a tenor líric. Ell no obstant no s’ha arronsat mai i en una cursa final d’una carrera llarga, ha començat a fer provatures, quasi mai amb resultants esclatants o definitius, amb rols com Otello, Calaf o aquest Samson que ara canta en aquesta nova producció novaiorquesa. després d’haver-ho fet a Viena, també amb Garanca i de la que ja en vaig parlar a IFL. Ara potser m’ha agradat més que, però continua sent un Samson insuficient. Manca rotunditat en el registre central per imposar-se com a aquest líder religiós que a cop d’espasa actua en nom de Déu, però també li manca la rotunditat sonora en el registre més agut per traspassar cor i orquestra, és clar que quan ha d’atacar l’agut del gran duo del segon acte, molt més despullat i desproveït de l’excusa orquestral, el resultat ha vorejat el precipici perquè la veu denota l’esforç que ha de fer constantment per fer-se valer en un rol poc apropiat,. és clar que la seva personalitat escènica juga al seu favor, però la partitura és la que és i posats a comparar la seva veu amb Domingo o Vickers (vull obviar a Cura que va ser un gran Samson però que després la seva carrera ha demostrat que allò va ser un miratge), els dos darrers grans Samson, ell en surt perdent i per molts punts. L’honestedat i aquestes ganes d’agradar i l’empatia que sempre desborda, el fan  guanyar molta condescendència i no hi ha dubte que es fa estimar, però el Samson no és per a ell, al menys a partir del segon acte on mostra les seves màximes carències vocals.

La mezzosoprano Elina Garanca té un físic elegant i seductor, és una dona d’una gran presència i bellesa, això la fa especialment idònia per cantar Dalila, però per una banda hi ha en el seu cant exquisit i musicalíssim, una permanent fredor, potser per por a estripar una veu bellíssima i per l’altra hi ha una manca de registre greu, imprescindible en aquest rol, que fa que la seva actuació desaparegui del pla sonor com a mínim en un 35% de la seva part. La gran Garanca també té uns límits i amb aquesta Dalila, com també ho va evidenciar a Viena, els sobrepassa i no convenç malgrat la presència i aquella veu gloriosa que posseeix i que quan traspassa la zona central per enlairar-se esdevé d’una brillantor extraordinària. D’acord que actualment no tenim contralts que es puguin comparar amb ella amb seducció estètica, però vocalment si, i és una llàstima que el MET es deixi endur per aquesta imatge hollywoodiana obviant allò que és realment important en una òpera, que no és altre cosa que l’adequació vocal al rol i Garanca no té ni el registre complert, ni la entitat dramàtica per fer convincent la seva Dalila. Només amb el físic no n’hi ha prou. Si el MET de fa anys va comptar amb Horne, potser ara haurien d’haver demanat a Lamieux cantar aquesta part, total amb la cortina que li posarien a sobre, similar a la que lluïa Meade a Semiramide i una mica d’imaginació, tots ens deixaríem endur per aquella veu de vellut que si fa justícia al rol, i de ben segur tots recordaríem a Hedy Lamarr.

Com a Gran Sacerdot la veu de timbre desagradable de Laurent Naouri no acaba de donar el to sinistre i greu, malgrat que baríton francès és un cantant excel·lent que en altres rols assoleix molta més presència que aquest malvat de cartró pedra.

Correcte sense més l’Abimélech de Elchin Azizov i insuficient el vell hebreu de Dmitry Belosselskiy sense cap dels greus que demana la partitura per imposar autoritat i profunditat als seus advertiments davant d’un Samson sord. Un baix sense greus és tan frustrant com un tenor sense aguts.

Els rols més petits han estat servits amb solvència per Tony Stevenson i Bradley Garvis com a filisteus i Mark Schowalter com a missatger.

La nova producció de Darko Tresnjak s’inicia de manera interessant, clàssica però  amb una escenografia que permet jugar amb els volums que el bon disseny de llums atorga a unes gelosies metàl·liques que encotillen una escala a la manera de murs de fortalesa. Amb un decorat a mig camí entre la modernador i el clàssic, sobta que el disseny de vestuari sigui una recreació exacta de les pintures romàntiques, amb unes passamanaries i bijuteries ostentoses, més properes a la revista musical que no pas a un drama d’aquestes característiques. Fins i tot hi ha un moment que surten uns plomalls roses portats per uns guerrers de la guia spartacus, que farien les delícies a Carmen del Lirio.

Jo ja accepto que aquesta òpera sigui la sublimació del kitsch, però aquesta barreja entre el Cecil B. De Mille i la Fura dels Baus ensucrada, l’he trobat indigesta i poc atractiva. Si juguem a clàssics apostem pel món de Paul-Albert Rouffio, per exemple, però aquesta simbiosi indigesta l’he trobat d’un mal gust extraordinari, sobretot en un tercer acte mal resolt i amb un vestuari de coronats, que a un carnaval de Sitges ho trobaríem més lluït i provocatiu.

En el mes de març es repeteix aquesta producció amb canvi de repartiment, Samson serà el destraler Antonenko, però Dalila serà Anita Rachvelishvili, de ben segur més adequada.

La gran sala del MET continua presentant tants buits com el Liceu de Scheppelmann, però d’això ja en parlaré aviat.

Finalment ahir van voler fer justícia a la injustícia de la setmana passada I Susan Graham va anomenar a Caballé i van passar el fragment final del duo d’Andrea Chénier que ella i en Carreras van cantar en la gala del centenari. Va ser emotiu, si, però massa curt i poc documentat. Amb la quantitat de fotografies que hi deu haver a l’arxiu del teatre de les nombrosíssimes intervencions que hi va fer, no hagués estat malament dedicar-li una mica més d’espai, en lloc de la poca soltada d’entrevista a la divina Leonard parlant del vestuari de Marnie, per promocionar la venda d’entrades. El MET no ha estat a l’alçada de tot el que Caballé va oferir al teatre.

Camille Saint-Saëns
SAMSON ET DALILA
Ópera en 3 actes llibret de Ferdinand Lemaire

Samson…………………Roberto Alagna
Dalila…………………Elina Garanča
High Priest…………….Laurent Naouri
Abimélech………………Elchin Azizov
Old Hebrew……………..Dmitry Belosselskiy
Philistine……………..Tony Stevenson
Philistine……………..Bradley Garvin
Messenger………………Mark Schowalter

Chorus and Orchester Metropolitan Opera House
Direcció musical………………Mark Elder

Direcció escènica……………..Darko Tresnjak
Escenografia……………Alexander Dodge
Disseny de vestuari………..Linda Cho
Disseny de llums……….Donald Holder
Coreografia…………..Austin McCormick

Metropolitan Opera House, 20 d’octubre de 2018

12 comments

  1. Hector

    Bon dia.
    M’agrada molt el teu blog. Efectivament també permi direcció orquestra i cors el millor. Per mi l’aposta estètica em va agradar molt. Vestuari i decorats i la llum absolutament clau en la posada en escena. Era una posta en escena arriscada dins un context bíblic que a mi em va captivar igual que el ballet contemporani. Obviament tenia trets de la Fura…però tenir influències…que no en té? D’altra banda crec que la Garanča va cantar molt mes a to que Alagna que vocalment el noto castigat i arribava cansat als aguts que va treure per gairebé el seu honor. Molt d’acord amb la seva honestedat i dicció cantant. La complicitat entre ells també va ser de molt agrair. En conjunt anavem a veure un espectacle operístic i crec que vem sortir prou contents. Penós lo del MET amb Caballé

    M'agrada

  2. Olave

    100% de acuerdo con tus observaciones. Añoraba mucho el centro robusto y carnoso de Domingo y su agudo vibrante que en la tesitura de tenor en esta ópera no es inclemente pues no se necesita el do5. Alagna supo a poco (lástima prro era fe prever) y Garança algo parecido (en disco es deliciosa en otros roles pero en Dalila eché de menos una voz estilo de la Obratsova, rotunda y poderosa).
    El bajo Naouri tampoco es adecuado; su voz es demasiado lírica.
    ¿Y la escena? La encontré muy abigarrada, a duras penas tenían espacio para moverse y bailar…
    Añoré la sonoridad del Comedia de Barcelona; aquí, en Logroño el sonido fue opaco y distante, los cantantes eran grabados de lejos.
    No obstante todo esto, disfruté ¡ cómo no…!

    M'agrada

  3. Leonor

    A mí me apasiona la obra de Saint-Saëns (desde luego, señalado lo avisado por Joaquim, me centro en la historia bíblica).
    Ya comenté lo que pensaba sobre el asunto Caballé: tarde, poco y mal. Hay unos eternos intermedios que desde luego habría llenado (y les faltaría tiempo), lo mismo que las repetidas citas a los patrocinadores (Poderoso Caballero).
    En parte, comparto la misma opinión: las voces no son las adecuadas (¿dónde tenía la cabeza el responsable del Met para no contratar a un barítono de mayor enjundia, tipo Tezier o Álvarez, que ya lo ha cantado y soberbiamente?), Naouri justo y ya; Garança posee una voz hermosísima y ella misma lo es pero, aparte los graves que no posee, escénicamente mostró una Dalila muy rara (a mi gusto), ya que parecía sentirse conmovida y dolida por la suerte final de Sansón, aparte de esa distancia (sí, es hermosísima) pero no es esa mujer fatal que lo lleva a la perdición (recordaba a Baltsa en el Liceo, cómo atormentaba a Domingo, sensualmente). Y quien más me apasionó fue Alagna, aunque desde luego la voz no es la de Sansón; sin embargo, anduvo contenido y reservándose para el papel (no sé si anda enfermo o no); es un tenor lírico en roles de heroico, con anchuras escénicas, con carácter imponente. Eso se agradece, aunque es verdad que salvó los muebles (el último “Dalila, Dalila, je t’aime!” me asustó). Una lo adora, con todo. Sensual, heroico, ferviente en su trabajo escénico sí estuvo.
    No me entusiasmó Elder y me explico; esta obra posee una cantidad de matices impresionantes y hay que extraerlos: la sumisión del pueblo, su energía (que no significa hacerlos gritar), los melismas de introducción a Dalila, la aparición de los temas de Dagón y de su Gran Sacerdote, la Bacanal, el Himno a Dagón rodean ese íntimo, expresivo e intenso acto central. La orquesta y coros son muy buenos; fue correcto y el resultado está ahí.
    Sobre la escenografía, si se elige a lo grande, que supere a De Mille; pero sin demasiada labor de actuación, puede que no funcione.
    Y con todos los peros, me gustó. Ya me pensaré si ir (o no) al resto (no me saqué abono). Me duele lo de Caballé.
    Saludos, infernems!
    PD: y esto era el MET.

    M'agrada

  4. Alex

    Alagna aunque no es voz de Sansón, ni de Otello,ni de Calaf, ni siquiera de Radamés ni de Eleazar , ya que sufre en el registro agudo para traspasar las orquestaciones spinto dramàticas, tiene para mí un gran virtud que me hace seguirle cada vez que puedo : su fraseo detallista, su dicción clara tanto en repertorio francés como italiano , su carisma y sobre todo que nunca o casi nunca se reserva.
    En Viena, sí me convenció bastante como Sansón lírico ( tuvo una noche brillante )
    En cuanto a Garanca, es una Dalilah que vocal y expresivamente es màs una Dalilah sensual y elegante que otra, profunda e intensa, efectivamente porque es màs una soprano con ciertos graves que una mezzo auténtica

    He leído que Alagna podría ser Canto y Turiddu, próxima temporada en el Liceu. Ojalà se confirme aunque no es voz de Canio tampoco

    M'agrada

  5. Marta Bach

    Crec que el Sanson és una òpera molt desagraïda pel tenor que es passa tota l´estona casi cridant (potser per desmostrar la testosterona del personatge) i sense tenir una àrea de lluïment…en contrast amb Dalila on l´acompanya sempre una melodia sensual i amb una àrea com “mon coeur s´ouvre a ta voix”, que per mi és una de les arees més boniques que mai s´hagin escrit…i és per això que vaig anar dissabte a escoltar la que per mi és una de les millors mezzos actuals, malgrat que li faltin greus i tingui un punt de fredor..sempre és una delicia escoltar-la.
    L´Alagna fa el que pot per defensar un paper per mi molt ingrat, però sempre m´ha agradat el seu timbre de veu i la seva entrega.
    Respecte a la producció no em va desagradar…al contrari el 3 acte menys el vestuari (que amb les corones semblaven el reis de copes de les cartes), ho vaig trobar espectacular…potser és que després de la desastrosa producció dels Puritans al Liceu, qualsevol cosa amb una mica de color i plumes a lo Hollywood ja m´agrada.

    Liked by 1 person

  6. jaumeM

    “Un baix sense greus és tan frustrant com un tenor sense aguts.” o pot ser mes i tot, si senyor.
    Recordo el Samson de Cura, substituint a Carreras, no me va desagradar aquell dia. Ara Vickers o algun dels antic francesos (Charles Dalmorès, Paul Franz, Fernand Ansseau, Georges Thill, Guy Chauvet) m’agraden molt. M’estimo molt Alagna, ara mes pel detall que va tenir el dia del traspàs de MCaballe, però jo també penso que ni Samson, ni Canio, ni Turiddu, ni Radames i fins i tot Manrico siguin per ell.
    Després de llegir l’apunt i els comentaris crec que no me sap greu no haver la vist.
    Gracies.

    M'agrada

  7. Retroenllaç: Noticias y enlaces musicales de octubre 2018 | Beckmesser

  8. Pepa MG

    realmente la escenografia estaba muy bien, y sí efectivamente mejor el primer acto que era mas comedido, excepto el ataque a lo rosita amores de las plumas rosas… lo realmente hortera es el vestuario, el traje de Naouri se lleva el primer premio, eso sí que es hacerse un traje con la cortina; las puesta en escena del MET son “realistas”, y aquí como la escena era mas moderneta pues lo “arreglan” con el vestuario y los colorines de la iluminación. El ninot del tercer acto tambien me gustó mucho, me gustaría ver alguna bacanal bien coreografiada, pero parece que debe ser dificil no caer en lo cutre. Gracies.

    M'agrada

  9. Guillermo Soto

    Muy de acuerdo con todos los comentarios,,,encontré la puesta bastante kistch… realmente la ópera se desarma al final y cae como debieron caer las columnas,,,al fin Alagana es Rodolfo y Alfredo y nada más…la bella Garanca sin graves que los tiene Anita R. pero el Met privilegia la belleza fìsica..mal homenaje a Caballè… una verguenza que el Met no tenga màs videos que ese tan conocido… por último hubieran puesto algunos audios con fotos y no solo una huerfana foto de Margarita…pero lo que resultó curioso fue cuando Elder dijo que hubiera trabajado con Caballé pero ella canceló…dejó sin palabras a la Graham…

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: