Dissabte 22 d’agost va tenir lloc a Hannover un concert d’aquests a l’aire lliure, de gresca i xerinola, diria, amb Michael Spyres altre cop, i clarament mereixedor d’unes vacances després de la quasi omnipresència en la programació estiuenca, si bé com a coprotagonista, ja que també comptava amb la presència del baríton francès Ludovic Tézier i la mezzosoprano italiana Caterina Piva (Preziosilla al Liceu la temporada 2024-2025), amb l’orquestra NDR Radiophilharmonie Hannover sota la direcció de Stanislav Kochanovsky, un d’aquells directors complidors i imprescindibles per a aquesta mena de concerts.

El concert no seria res més que una gala estiuenca a l’aire lliure (amb una sorprenent fresca ambiental que necessita escalfadors a l’escenari i anoracs, jerseis, jaquetes i fins i tot polars pel públic, mentre quasi tot Europa està asfixiada), en un marc incomparable envoltat d’un llac, un jardí i una edificació monumental al darrere, que ho fa tot molt televisiu, però que a l’hora altera qualsevol valoració de projecció perquè és imprescindible l’amplificació, amb el qual, tot es desvirtua, tot i que es poden treure conclusions dels cantants, això sí, encara que mentre es fa de nit en l’idíl·lic escenari i el públic en incòmodes cadires o ajagut a la gespa dels voltants ho consumeix tot amb benevolent satisfacció i sense gaire esperit crític, que això no toca en concerts d’aquesta mena, però ves per on, en el programa, ben popular com ha de ser en aquestes vetllades, hi ha alguna mena de provatures, que sí que mereixen una especial atenció.

El concert segueix una estructura tradicional i es va iniciar amb el preludi del primer acte de Carmen, i tot seguit es van interpretar tres fragments de l’òpera de Bizet, l’havanera a càrrec de la discreta mezzo italiana, l’ària de Don José, d’un nivell molt més disfrutable, a càrrec de Spyres, amb aquells detalls de classe, tècnica i elegància que el caracteritzen, si bé en el preciós piano amb regulador que fa al final, la veu passa per un lleuger indici de trencament. Així i tot, ja m’hauria agradat que ho hagués cantat a Salzburg perquè no hi ha color. El primer blog Bizet s’acaba amb la cançó de torero amb un sorprenent fora de joc Ludovic Tézier, que passa per alguns problemes de canvi de color i tessitura. Potser començar amb aquesta peça era massa arriscat, perquè sembla fàcil i molts s’estavellen, el cas és que semblava que la veu no s’adequava amb l’extensa tessitura requerida.

Caterina Piva intenta ser Dalila amb un “Amour, viens aider ma faiblese” absolutament inapropiat a la seva veu i a la seva escassa sensualitat, ja demostrada en una havanera bullida, però imperdonable en un fragment tan seductor com aquest de l’òpera de Saint-Saëns, on a més denota carències tècniques a l’intentar fer l’escala descendent, fent trencadissa.

Després del preludi del primer acte de Werther a càrrec d’una orquestra segurament mancada d’assaigs o d’inspiració directorial, Spyres canta tot seguit un “Pourquoi me reveiller” esplèndid i que fa entrar ganes de veure-li l’òpera sencera. La senyora Piva insisteix volent demostrar que ella és Dalila i ara ens proposa el “mon coeur s’ouvre a ta voix” acompanyada per Spyres, en una nova aproximació a la vocalitat heroica per a tenor, si bé en aquest cas del repertori francès. Ella no té solució, potser una injecció de pa amb tomàquet i pernil del bo, li arribarà algun dia a donar empenta, seducció i sensualitat, però de moment sembla més una companya de Suor Angelica, que no pas la volcànica cortesana. Ell fa front a les notes amb aquella sonoritat fosca que el caracteritza i un fraseig admirable que hauria d’inspirar a la Piva, però no és el cas. La retransmissió del duo es talla just en l’agut de Spyres, emès amb seguretat i no torna fins als aplaudiments. No sé si és una mesura anticòpia en previsió de l’edició comercial del concert o senzillament una errada tècnica.

Tot seguit tornem a Bizet per sentir el preciós duo de Les pêcheus de pèrles, “Au fond du temple saint”, amb un Spyres inspirat, però amb petites mostres preocupants de flegmes i un Tézier senzillament perfecte. El repertori líric francès els va com anell al dit a ambdues veus per l’elegància i la cura en el fraseig i la impostació vocal. Tézier aquí no ha de lluitar amb la tessitura i Spyres exhibeix una emissió natural. És un dels moments esplèndids, sense cap mena de dubte.

La sempre espectacular bacanal de Samson et Dalila arranca els aplaudiments més “calorosos” de la vetllada que segurament per la posició dels micròfons i la distància entre el públic i l’escenari, sembla gèlida i no només per les condicions meteorològiques.

Ludovic Tézier inicia la tanda italiana amb el belcantisme de “Dio di Guida” del Nabucco verdià. La veu també deixa entreveure alguna petita flegma i una lleugera oscil·lació, potser momentània i més fruit d’un cansament que no pas d’una decadència, però és absolutament verdiana, pel color, pel control del legato i l’amplitud de l’arc melòdic.

Caterina Piva ataca “Acerba volutà”, l’ària de la princesa de Bouillon de l’Adriana Lecouvreur de Cilea, sense aquella empenta dramàtica imprescindible per fer creïble el rol i el moment dramàtic. Continua necessitant aquella dosi de vitamines de les quals feien gala la Simionato, la Cossotto, la Obraztsova, la Zajick… en fi, jo penso que està mal aconsellada.

En un altre gir estilístic, Spyres canta “E lucevan le stelle” després que l’orquestra interpretés el preludi previ a l’ària. Exhibeix control, sense caure en manierismes, però no aixeca passions perquè aquí li manca més teatralitat i més intensitat, no es pot cantar com una ària per farcir un programa.

Incomprensiblement en mig del blog italià, l’orquestra va interpretar la Farandole de la segona suite de l’Arlésienne de Bizet, que això sí, va servir per aixecar una mica els ànims d’una ja, gèlida nit. Interpretació brillant amb intervencions solistes de mèrit. L’orquestra és magnífica.

Tézier no es va estalviar riscos amb una vibrant interpretació de l’exigent “Cortigiani, vil razza dannata” del Rigoletto de Verdi. La intensitat, la perfecta dicció i la justa intenció en cada paraula, alhora que un desplegament vocal esplèndid, van fer d’aquest moment el més intens de tot el concert. Bravíssim!

Spyres en un programa decididament d’àries populars, va cantar tot seguit “La donna è mobile”, bé, però no em va agradar tant com a Peralada. Aquesta veu i el tenor que l’acompanya, necessiten un descans.

Ja posats a fer-la grossa, la senyora Piva va decidir que tocava cantar “Stride la vampa” l’ària de presentació de l’Azucena a “Il Trovatore”. Potser se’n farà un tip de cantar el rol a Karlsrue, però no té la veu, ni la intensitat per fer front a les notes. El seu repertori hauria de ser un altre.

El gran moment de la nit, purament per interès quasi morbós, va ser la interpretació del duo que tanca el segon acte d’Otello de Verdi el dramàtic “Si pel ciel, marmoreo giuro”. Que Spyres cantarà Otello de Verdi, crec que a hores d’ara no ho dubta ningú, que sigui una tria adequada segurament ens portaria a un llarg debat i si ha cantat el Tristan al MET algú pot pensar que l’Otello no ha de ser pas cap problema. Pel que fa a la interpretació d’aquest fragment en aquest concert, jo diria que ha d’evitar aquest rol, ja que dubto que en el teatre arribi a funcionar, veient les estretors en les notes agudes persistents i la poca volada del so en un duo on mai pot quedar eclipsat, és una pura evidència. Si en una retransmissió ja no brilla, que passarà en un teatre sense amplificació. El fragment és dur, pel que fa a tessitura i també per la intensitat sonora que l’acompanya. Tézier, que és un Jago perfecta, se’l menja viu.

Aquest era el final teòric del concert, però en l’esperada tanda de regals, la mezzosoprano italiana torna a Carmen per oferir un “Près des remparts de Seville” que la Micaela cantaria amb més intensitat, segur! No es pot ser més peixet sense sal i lluir una emissió més homogèniament insulsa.

Tenor i concert d’estiu sense “Nessum dorma”? No, i aquí he de dir que Spyres, va evidenciar que estava al límit. Jo li pregaria o quasi exigiria que s’aturés i li recomanaria unes setmanetes de repòs a un hotelet preciós davant del bosc de Gerdar pujant cap a la Bonaigua. No m’agradaria començar a patir.

Deixeu-me fer una reflexió, entorn aquest gran cantant. Tenir una veu veritablement de baritenor com té ell, per fer meravellosament bé, front als rols escrits per a aquesta vocalitat, és a dir rols compresos del barroc handelià (Bajazet), al classicisme de Gluck (Renaud o Admète), passant per  Mozart (Idomeneo o Tito), fins al període d’or del belcanto (Rossini, Bellini (Pollione), Donizetti (Roberto Devereux o Ugo conte di Parigi), Giovanni Simone Mayr (Giasone i Egeo a la Medea in Corinto o Polinesso a Ginevra di Scozia, entre altres) i Saverio Mercadante (Carlo a Il Bravo o Don Alfonso de Caritea, regina di Spagna, entre altres), sense oblidar la magnificiència del repertori francès comprés Luigi Cherubini (Giason a Medée),  Gaspare Spontini (Licinio a La Vestale), Giacomo Meyerbeer (Jean de Leyde a Le Prophète o Vasco de Gama) i Hector Berlioz (Enée de Les Troyens), no vol dir que les particularitats d’aquests rols escrits per a aquesta precisa vocalitat de color fosc, amplíssima extensió i agilitat, s’adeqüi al que després seran els tenors dramàtics genuïns, ja sigui en l’òpera italiana amb l’Otello  de Verdi, ja sigui com a heldentenor en l’òpera germànica, amb Tristan o Siegfried com a paradigmes.

Ja sense la necessitat de les agilitats i els sobreaguts de pit (mai en l’estil original) o utilitzat el falset amb mestrívola homogeneïtat), els rols heroics necessiten a banda de color fosc, més o menys treballat en el cas de Spyres, més que no pas natural, sobretot una potent emissió que en el cas del tenor nord-americà és poc generosa, ja que a la veu li costa córrer amb naturalitat i el volum vocal no és especialment notori, i això amb una orquestra petita del barroc o el primo ottocento no és un problema, però en el cas de l’Otello, el Samson i no cal dir el Tristan, si ho és. Ell no és un tenor heroic, és un malabarista del so i un cantant tècnicament privilegiat, que pot fer front a reptes fins ara poc sovintejats, però això no el fa el tenor ideal per interpretar rols que s’ha posat entre cella i cella cantar, em sembla a mi que més per allò d’assolir un rècord Guinness que no pas per fer d’aquests rols referents en el seu repertori. Jo el veig cantant molts més Nemorinos després del seu debut la temporada al Liceu, que no pas Tristan, rol també debutat pocs mesos després del rol donizzetià, sempre que, no s’acabi espatllen aquesta veu singular d’un artista tan excepcional.

L’orquestra i director també van tenir el seu moment en la tenda de propines, amb el preciós “Claire de lune” de la suite Bergamasque de Calude Debussy orquestrada per André Léon Caplet.

Fi de festa sense “O sole mio” d’Eduardo di Capua? Els tres tenors en van fer història i tothom si veu en cor, Tézier i Piva l’inicien sense Spyres a l’escenari que s’incorpora en un gir teatral simpàtic, però on vas a parar!, sense Pavarotti trinant, i Domingo i Carrerras reblant el clau, això no és el mateix, tot i les cabrioles de Spyres. I ja em direu que hi pot fer la Piva i Tézier pel mig. Un despropòsit que va fer les delícies als hamburguesos.

Ja m’ho explicareu! A mi tot plegat em va destrempar, amb algunes espurnes baritonals que s’agreixen moltíssim, però em deixa massa dubtes i cabòries pel que fa a Spyres.

Aquí sota us deixo l’enllaç d’ARTE

• https://www.arte.tv/de/videos/133200-000-A/hannover-klassik-open-air-2026/