Òpera Nacional de Letònia: MACBETH (Sulimsky-Melnychenko-Polisadovs-Polyakov; Meiksans-Ozolins)

La gran troballa de les emissions en streaming és sota el meu punt de vista, la gran aposta no tan sols dels teatres, sinó de la mateixa subsistència de l’òpera, i ja són molts els teatres que amb models i formes diverses han apostat fort per aquesta fórmula.

The Opera Platform ha tornat a apostar per portar-nos una representació des del Bàltic, amb un Macbeth molt interessant des de la capital de Letònia, país que no cal recordar que és una pedrera de cantants referencials.

La proposta és molt interessant perquè ens dóna a conèixer cantants pràcticament desconeguts fora del seu àmbit més local, sobretot la parella protagonista, que com sabeu necessiten de dos cantants de molta personalitat i veu   consistent, dos exponents de la vocalitat verdiana, que tant trobem a faltar en les nostres latituds. Continua llegint

LICEU 2015/2016: NABUCCO II

Cor del Gran Teatre del Liceu. Nabucco, producció de Daniele Abbado. Fotografia © Antoni Bofill

Cor del Gran Teatre del Liceu. Nabucco, producció de Daniele Abbado. Fotografia © Antoni Bofill

El primer repartiment d’aquest Nabucco inaugural de la temporada 2015/2016 al Gran Teatre del Liceu és dolent, però el segon és pitjor.

La sensació frustrant, d’absoluta incomoditat i de incredulitat davant el que el Liceu ens ofereix a una tarifa d’espectacle de primera, és lamentable. No cal dir que aquesta tanda de Nabucco són segons el meu parer, les pitjors representacions que hem vist a Barcelona des de 1977, incloses les excel·lents versions de concert del Liceu dirigides per Nello Santi, i la més discreta del Teatre Grec l’estiu després del incendi (1994).

Les representacions es sostenen gràcies a l’enèrgica autoritat de Daniel Oren, que una vegada més ha tingut que imposar davant la grolleria del públic intentant aplaudir el “Va pensiero” abans d’acabar, una vergonyant actitud desafiant i és que el públic del Liceu, dit sigui amb tot el respecte però la contundència que calgui, s’està tornant poc exigent, conformista, adotzenat i vulgar. L’altre dia em deien de males maneres i amb una manca d’educació ofensiva, que no ens hem assabentat que els temps han canviat i que ara això és el que toca, doncs no, no és el que toca i és absolutament molest que no em deixin escoltar un final decidit pel director musical que ha de mantenir els braços enlairats de manera ostensible per tal de que tothom vegi que encara no toca aplaudir, i malgrat això i el poc cas que li fan els mal educats, hagi de girar el cap mirant a la sala amb cara de pocs amics per intentar que sigui el seu criteri el que finalment s’imposi. Quina pena de teatre!, quina vergonya de públic! i quina representació tan mediocre i maldestre varem patir ahir, quines veus tan poc distingides, tan poc verdianes i tan poc capaces de cantar dignament una partitura exigent i compromesa. Quina desgana del públic durant tota la representació i quin èxit, no apoteòsic però sí inexplicable, al final! Continua llegint

LA MILLOR ABIGAILLE: ANITA CERQUETTI

cerquetti_anita - portrait 1 (38,9 KB - h400)

Disputada tria, potser no tant com la dels barítons, ja que des d’un bon inici es van anar destacant de la resta les número 9,5,6 i 3.

És cert, com ja va comentar Alex, que hi havia versions amb cabaletta i altres sense, però crec que la tria es podia  fer perfectament amb allò que les unificava a totes 10, és a dir, el recitatiu i l¡ària, que de fet era el títol de l’apunt: “Ben io t’invenni…Anch’io dischiuso un giorno”.

La proposta ha obtingut 155 tries i la més triada per  atots vosaltres ha estat la número 9, que no és altra que la soprano italiana Anita Cerquetti, cantant de curtíssima i notable carrera, que va abandonar els escenaris quan tenia 29 anys degut a problemes físics que van fer que la seva veu i carrera trontollés. Malauradament no sabrem mai com hagués evolucionat i fins on hagués arribat una veu tan dramàtica i esplèndida, però a jutjar per tots els testimonis que tenim dels seus 9 anys d’activitat, només podem lamentar-nos d’aquell sobtat abandonament, ja que 1951 a 1960 va meravellar i escoltant-la ara ho continua fent. La prova aquesta tria, que ha guanyat en front d’altres nou col·legues d’impacte Continua llegint

CERCANT L’ABIGAILLE

Antonio Basoli

Antonio Basoli

Arran del Nabucco presenciat ahir al cinema i després dels comentaris escrits a l’apunt d’ahir, m’ha semblat interessant oferir un reguitzell de versions per tal d’intentar animar el debat i argumentar de la millor manera les meves tesis, tesis que no volen ser sentència de res, però que permeten si més no veure diferents maneres de fer front a un recitatiu, ària i cabaletta de molta exigència tècnica i també expressiva.

La llista farà les delícies de Dandini i molts altres que espero que trobareu en aquest exercici exhaustiu, prou elements de judici per intentar trobar la vostra Abigaille.

Elles són: Maria Callas, Caterina Mancini, Anita Cerquetti, Leonie Rysanek, Birgit Nilsson, Leyla Gencer, Elena Suliotis, Grace Bumbry, Angeles Gulín, Marisa Galvany, Cristina Deutekom, Ghena Dimitrova, Julia Varady, Maria Guleghina, Tatiana Melnychenko, Elisabete Matos, Lucrezia García, Liudmyla Monastyrska. Continua llegint