IN FERNEM LAND

UN BALLO IN MASCHERA SEGONS LA FURA: (Secco-Siri-Petean-Lemieux-Kim;Ollé-Rizzi) vídeo


Avui us porto la darrera producció de La Monnaie de Brussel·les: Un ballo in maschera de Giuseppe Verdi, segons la producció deguda a La Fura dels Baus, en aquesta ocasió sortosament signada per Àlex Ollé, el que com a mínim garanteix un treball més dramàtic que no visual, tot i que la potència de les imatges, una de les marques identitàries de la companyia catalana, persisteix com un dels trets d’aquesta coproducció entre els  teatres de Oslo, Sidney i Buenos Aires.

Malgrat el que us pugui semblar per les fotografies que encapçalen l’apunt és un Ballo “ben tradicional” i en aquest sentit podria ser que molts quedin decebuts per aquesta “convencional” posada en escena, que fonamenta més l’acció en els aspectes polítics d’una societat futurista i opressora, un món proper al descrit per Orwell, adotzenat, alienat i oprés per uns poders que sobrepassen fins i tot l’autoritat del líder, aquí de manera poc comprensible sota la personalitat del Rei Gustau III de Suècia, que era la pretensió inicial de Verdi.

Agraeixo a Ollé que no faci com el seu company i soci Padrissa, i deixi als cantants ser protagonistes de l’escena, sense grues i aquell excés de personal deambulant per l’escenari que fa que normalment s’hagin de intuir els personatges entre tanta gernació. Ollé i Carrasco ho vesteixen futurista però són respectuosos amb el llibret d’Antonio Somma, i tota la transgressió, si és que n’hi ha la trobareu en el vestuari, ja que si els hi poseu perruques i mirinyacs la producció és absolutament convencional.

Individus numerats, mascares opressores, clandestinitat, resistència, projeccions de vídeo i tot plegat en mig d’una escenografia molt potent i opressora, amb plataformes mòbils, columnes i grans murs post industrials, tot inspiració del col·laborador habitual de Bieito, l’escenògraf de L’Hospitalet, Alfons Flores, però repeteixo, tot ben convencional i allunyat de la transgressió d’aquell Bieito que tanta cridòria va provocar en el escandalitzat Liceu de la re-obertura.

Carlo Rizzi fa una direcció molt potent i quasi diria que violenta, sense gaires concessions al romanticisme, extraient de l’orquestra de La Monnaie una contundència de so que m’atreviria a dir que és més pròpia per l’Otello que per un Ballo.

Vocalment la cosa no és molt excitant, però tothom compleix. La millor és la contundent Ulrica Arfvidsson de la canadenca Marie-Nicole Lemieux, de greus veritablement de contralt i notable intensitat interpretativa. La soprano uruguaiana (gràcies Eduardo) María José Siri té per la seva banda una veritable veu de spinto verdiana, però li caldria una mica més de varietat expressiva per dotar al seu poderós instrument, d’aguts esclatants i ben controlats, d’una expressivitat més emotiva, alhora que no estaria gens malament que intentés dotar al seu cant d’un legato que li permetés cantar sense tallar les grans frases que caracteritzen el cant verdià.

La coreana Kathleen Kim, darrera Olympia dels Comtes d’Hoffmann al Liceu, canta un més que correcte Oscar, amb tots els ets i uts, i la ràbia que sempre produeix aquest personatge, sigui dit de passada.

La part masculina està encapçalada per el sempre correcta, però també anodí, Stefano Secco. El tenor italià ho fa tot, si bé en algunes moments no pot amagar una certa dificultat en l’emissió i els ataca als aguts, que acostumen a quedar-li poc projectats, té gust però li manca emotivitat, ara bé, es un cantant segur, que no aixecarà al públic de les seves butaques, però tampoc ens farà patir. pell de gallina ni parlar-ne.

El millor és el baríton George Petean, que encara que no tingui uns greus notables, té noblesa, una bona línia i una veu de baríton sense possible discussió.

La resta, amb els conspiradors empipadors inclosos, no passen de discrets.

Giuseppe Verdi
UN BALLO IN MASCHERA

Gustav III – Stefano Secco
René Ankarström – George Petean
Amelia – María José Siri
Ulrica Arfvidsson – Marie-Nicole Lemieux
Oscar – Kathleen Kim
Cristiano – Roberto Accurso
Ribbing – Tijl Faveyts
Horn – Carlo Cigni
Un Giudice – Zeno Popescu
Un Servo – Pierre Derhet

Orchestre et chœurs du Théâtre Royal de La Monnaie
Direcció musical – Carlo Rizzi

Direcció escènica – Àlex Ollé (La Fura dels Baus)Valentina Carrasco
Escenografia – Alfons Flores
Disseny de vestuari – Lluc Castells
Disseny de llums – Urs Schönebaum
Vídeo – Emmanuel Carlier
La Monnaie (Brussel·les) 15 i 17 de maig de 2015

sense subtítols

ENLLAÇ vídeo

https://mega.co.nz/#F!H0MhzbxT!_ra4Z7nRL5k9jYOOlgiNxw

Segurament si no fos una producció furera no hagués fet un apunt.

Per el que s’escolta en el vídeo sembla que en les dues representacions que van configurar aquesta gravació, a La Monnaie estaven en família o es va fer a porta tancada, quatre gats potser eren masses….

Bon diumenge i Visca….Verdi (per poc se m’escapa l’altre triple visca)

Un comentari

  1. Vi esta producción a través del canal Arte hace unas semanas y en el fondo, efectivamente como dices no es nada transgresora ; nada que ver por ej.con el costosísimo y provocador sin sentido Ballo liceistico que firmó Bieito por allá el año 2000 y que por cierto, no se ha vuelto a reponer ( salvo creo en algún teatro alemán )
    Vocalmente es un Ballo correcto aunque orquestalmente no ( Rizzi se caracteriza casi siempre, en castigar los tímpanos de los espectadores , con volúmen y más volumen )

    M'agrada

  2. Vicent

    Una de les “gràcies”j d’aquest bloc és la recuperació de noms sepultats en l’amnèsia (meva) del pas temps. En aquest cas, Carlo Rizzi. Recordo que el seu Faust discogràfic (amb la també oblidada Cecilia Gasdia) va ser molt celebrat per la crítica i va apuntar-se la figura d’aquest director com un dels valors de futur. Poc després, li’n vaig perdre la pista i han passat els anys sense que no hi pensés mai més, fins el dia d’avui. Quelcom semblant va succeir amb Roberto Abaddo.

    M'agrada

    • Rizzi va ser el director de La Traviata a Salzburg amb netrebko i Villazón en estat de gràcia, potser és el més mediàtic que ha fet mai. És un director sovint protestat i qüestionat..
      A mi el Faust de Gasdia no m’agrada gaire, però compte amb el magnífic Mephisto de Samuel Ramey, que no va estar acompanyat a l’alçada que es mereixia.

      M'agrada

    • Evidencia que la de La Fura no es una propuesta escénica adecuada. La estética y el mundo visual del grupo catalán no casa nada bien con una ópera romántica como Ballo.
      Mal por la Fura, però peor aún la dirección del teatro belga de hacerles el encargo.

      M'agrada

Deixa un comentari