IN FERNEM LAND

ROBERTO ALAGNA & FRIENDS A VERSAILLES


El dia de Reis a IFL forçosament ha de portar or, encens, mirra i carbó, així ho diu la tradició i després de veure des d’un balco, avui privilegiat, la cavalcada dels Reis Mags de Barcelona, no seré pas jo qui porti la contraria a la tradició, i ves per on ahir em vaig veure aquest concert que el carismàtic tenor Roberto Alagna envoltat d’amics va fer el mes de novembre passat al teatre de Versailles homenatjant a la Sicília dels seus avantpassats.

L’ocasió serveix per mostrar-nos l’Alagna més trempat, proper, distés i entranyable, amb l’afegitó egolatra que caracteritza a tot tenor que n’exerceix i que al voltant de cançons napolitanes, sicilianes o músiques de compositors sicilians i que ens parlen de l’illa italiana o senzillament altres que no hi ha manera de casar-ho  amb aquest leitmotiv s’afegeixen a la festa “alagnesca”, acompanyat-se d’amics que en més d’un cas ofereixen interpretacions extraordinàries i sortosament acaba resultant ser un concert festiu, sense gaires pretensions, però amb algunes perles  valuoses tot i una posada en escena “telecinquera” amb lluminàries una mica estridents i un moviment de càmera incessant que acaba esgotant la paciència del teleespectador i desitjant que la grua que es passeja incessant per sobre la platea “mariantonietana” s’encalli i ens mantingui la càmera fixa durant una estona.

Alagna no arrisca i es manté en una tessitura còmode i un repertori de cançons (fins i tot del seu germà) que li permet cantar amb la passió que el caracteritza però sense tibantors, ni riscos innecessaris en un concert fet a la seva mida i que agradarà a un ampli sector de públic, també l’infernemlandaire, en la línia dels concerts que els darrers dies han protagonitzat els apunts a IFL. Les exuberàncies vocals es reserven per alguns dels invitats, entre ells i sense cap mena de dubte la interpretació que fa el sempre exultant Michael Spyers en l’ària de l’òpera Bianca e Fernando de Bellini que només es pot qualificar com una demostració fenomenal de recursos i virtuosisme digne del més merescut reclinatori.

Però el concert té de tot, l’or, encens, la mirra i el carbó que us parlava a l’inici i que caracteritza la jornada d’avui.

No s’acaba d’entendre que un tenor líric lleuger com Demuro s’atreveixi a cantar “Vesti la giubba” i que Alagna canti la serenata de Beppe. Per altra banda un no pot més que rendir-se a la qualitat interpretativa de Natalie Dessay que ja no imposta per cantar i obre el camp de la seva carrera artística a la “chanson” cantant a duo amb Alagna una deliciosa “Parla più piano” de Nino Rota o després “I’m fool to want you” amb l’únic lligam sicilià de Frank Sinatra (que ja són ganes de fer quadrar el cercle).

Kurzak per la seva banda, es reserva intervencions estel·lars cantant àries que no li corresponen per adequació vocal (l’Elena verdiana i la Nedda leoncavallesca) però que ningú li discutirà res sent la senyora de l’organitzador.

Pretty Yende en canvi demostra que està on està, no per estar casada (que no ho sé) amb ningú que l’ajudi, sinó per ser una cantant exquisida, talentosa i amb un gran futur.

Laurent Naouri no crec que escollís o li fessin cantar el que millor pot demostrar les seves reconegudes qualitats, mentre que Beatriz Uria Monzón acompanyada d’un Alagna pletòric, canta el duo de Cavalleria Rusticana amb més intenció que presència vocal. L’aplaudeixen mioltíssim.

Intervenen també el tenor Piero Pretti que canta bé i el que li va bé (Bravo!), el cantant Grégory Porter (que pot ser amic d’Alagna però no acabo d’entendre com fan casar el món Sicilià/Napolità amb una versió jazzística excel·lent i original del “When you wish upon a star” del Pinocchio de Walt Disney, el poc conegut i interessant baríton baix espanyol Ruben Amoretti, el grup cors Barbara Furtuna i l’exòtic violinista Nemanja Radulovic.

Estoc segur que sense més ajuda cadascú de vosaltres sabreu trobar l’or, l’encens, la mirra i també el carbó

Roberto Alagna,
Natalie Dessay,
Aleksandra Kurzak,
Pretty Yendé,
Béatrice Uria Monzon,
Laurent Naouri,
Ruben Amoretti,
Francesco Demuro,
Piero Pretti,
Michael Spyres,
Grégory Porter

Ensemble de polyphonies corse Barbara Furtuna
Orchestre de Chambre de Paris
Chef d’orchestre Yvan Cassar

Opéra Royal de Versailles, 3 i4 de novembre de 2016

Ja sabreu trobar aquí la sabatilla al balcó, oi?

15 comments

  1. colbran

    La primera parte me gusta más que la segunda, incluso el peinado de Alagna es mucho mejor. Por cierto a lo largo de toda la gala el tenor francés demuestra simpatía y buen hacer y manifiestamente se siente satisfecho de tener al público de Versalles a sus pies, pero lo más sorprendente es la aportación del baritenor norteamericano Michael Spyres, para mí el mejor tenor de la actualidad y el más arriesgado. La pena es que tanto emitir Mi y Fa sobeagudos de pecho y graves de barítono -cuando se tercian- pueden pasarle factura antes de hora, como le sucedió a otro iluste baritenor norteamericano: Chris Merritt, pero por el momento su canto es alucinante -con un legato y fiato que no escuchaba desde la Caballe de sus buenos tiempos- y me ha devuelto el interés por la cuerda de tenor -en este caso de baritenor- que es la que menos me atrae; yo “voy” tras las contraltos porque son pocas pero me dan muchas satisfacciones, sobre todo mientras Ewa Podles siga en el “candelabro”, luego Dios dirá.

    La hermosa canción de Nino Rota (uno de mis compositores predilectos) “Parla piu piano” (“Speak softly”, perteneciente a “El padrino”) que cantan estupendamente Roberto Alagna y Natalie Dessay ya fue utilizada por Nino Rota y cantada por María Morales con el título “Fortunella” en la película italo-americana del mismo título de 1958 y con anterioridad en 1946 constituía el tema principal de la amena película italiana “Un americano in vacanza”. Una bella melodía bien aprovechada…

    El tupé de Alagna de la segunda parte “ayudó” muy poco a la gala que perdió fuelle, quizás como dicha gala pertenece a dos días hubo un cambio de fechas en la retransmisión y se mezclaron actuaciones de uno y otro día.

    M'agrada

  2. colbran

    Veo aquí a la derecha un Youtube de “Amahl and the night visitors” del gran Menotti y te lo agradezco, pues es incomprensible el olvido en que se tiene a este gran compositor, del que me son familiares tantas óperas, incluso ésta, compuesta para la TV-USA y que va perfecta para el día de hoy. Además es un compositor muy ecléctico tiene comedias (maravillosa “Amelia al ballo”), dramores veristas (“The medium”, “The consul”, “The saint of Bleecker Street”,…), históricas (“Juana, la loca”, “Goya”), miniaturas de auténtica dificultad (“The telephone”), óperas para la radio (“The old maid and the thief”), para la televisión (el citado “Amahl”), ballets (“Sebastian” que ví interpretado por el prestigioso Harkness Ballet)), cantatas y muchos títulos más, la mayoría de los citados tuve la suerte de verlos escenificados en el Liceu de otros tiempos.

    M'agrada

  3. Retroenllaç: Noticias de enero 2017 | Beckmesser

  4. ANNA ESTELLER

    El Roberto Alagna, i no és passió, segueix sent el tenor líric amb la veu més maca. Em venen ganes de tornar a Sicilia, una illa preciosa amb quantitat d’història per totes bandes.

    M'agrada

  5. jaumeM

    Aquest concerts, amb alts i baixos, amb or i carbó, i de vegades encens i mirra, m’agraden molt.
    L’espontaneïtat i la comunió amb els espectadors es el que me fa mes goix.
    ara a escoltar-ho! Gracies,

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: